És gairebé impossible parlar de la història dels gegants del nostre país sense parlar, en algun moment, dels Casserras de Solsona. La Teresa Casserras i Moreno (1990) —més coneguda com a Sessa— va agafar les regnes del Taller Casserras l’any 2015 de les mans del seu pare, en Josep Manel Casserras i Solé. Al seu torn, ell l’havia agafat de les mans del seu pare, en Manel Casserras i Boix, que va obrir el taller a la Solsona dels anys seixanta. Bo i que l’ambient a casa era el de la fal·lera per la imatgeria festiva, la Sessa Casserras va decidir estudiar biotecnologia, tot i que més tard es va graduar com a restauradora i conservadora en béns culturals (ESCRBCC). A les afores de les muralles d’una Solsona que avui és pràcticament glaçada hi ha el taller dels Casserras. És dissabte al matí, però la Sessa Casserras i en Ferran Fontelles, la seva parella, treballen com si els dies de la setmana no existissin. Ens asseiem un moment als tamborets del taller per parlar de la nissaga familiar, de cultura popular, de tradició i del valor artístic, l’estètica i el moment històric que viuen els gegants.
🔴 600 anys de gegants a Catalunya: "S'haurien d'estudiar a les classes d’història de l’art"
De biotecnòloga a constructora d’imatgeria festiva; què propulsa aquest canvi?
Des de petita sempre ha estat un tema que m’ha agradat molt. He crescut aquí dins, al taller, veient com treballaven el meu pare i el meu avi, que m’ho van ensenyar tot. És cert que el món científic també em cridava molt, i en el moment de decidir què estudiava vaig optar per biotecnologia, però suposo que al final ho has de posar tot plegat a la balança. Quan vaig prendre la decisió era l’època en què el meu pare ja estava malalt i necessitava més ajuda, així que finalment vaig venir cap aquí al taller a treballar. Quan es va morir el meu pare ja vaig fer el pas definitiu de dedicar-me íntegrament a això, als gegants i la imatgeria festiva. Després de prendre aquesta decisió també em vaig adonar que necessitava més formació per fer-ho com volia fer-ho, així que vaig estudiar conservació i restauració, especialitzada en escultura. No només fem gegants, també restaurem imatgeria antiga i conservem part d’allò que ha sortit d’aquí casa.
De l’avi al pare i del pare a tu, costa molt d’explicar la història dels gegants del país sense passar per la família Casserras. Com ho duus?
Depèn del moment, ho he viscut en diverses etapes. El meu avi era un gran escultor i un gran artista, una persona molt polifacètica. El meu pare també era un gran artista. Potser sí que, quan vaig començar fa deu anys aquí sola, notava la pressió de la “nissaga”, per dir-ho d’alguna manera. Però també han anat passant els anys, i la confiança de veure que els clients segueixen confiant en nosaltres, per exemple, i que tot plegat segueix funcionant, que m’agrada i que la gent està contenta, que tenim encàrrecs, i que a part dels clients de tota la vida s’acosten client nous, m’ha donat molta seguretat. És una cosa a què m’he enganxat per anar fluint, el taller ha anat canviant de mans i en aquests seixanta anys d’història també ha tingut les seves pròpies fases. El meu avi era un artista que es va abocar a la restauració arquitectònica i patrimonial de Solsona i el meu pare va fer créixer el taller, consolidant-lo. Als anys vuitanta i noranta va haver-hi una gran empenta de localitats que volien tenir la seva propia imatgeria festiva o volien recuperar-la, i això va ser important per l’empresa. Ara, per exemple, fem moltes restauracions, tot i que seguint creant imatgeria festiva.
Si l’avi no hagués estat a Solsona, tot això no s’hauria iniciat
Aquí al taller Casserras passa una cosa que a la resta de tallers potser no passa tant, i és que, a part de ser gegants força reconeixibles, sembla que els gegants fets pels Casserras s’han de dur a restaurar necessàriament al taller Casserras. Per què?
Això ens satisfà molt. Jo em vaig decidir a dedicar-me a conservar la imatgeria que ha sortit d’aquest taller per coses com aquesta, i procurant de fer-ho tal i com ho haurien volgut el meu avi i el meu pare: mantenint aquest caràcter. Em van transmetre tot un corpus de tècniques i metodologies pròpies de l’escola catalana que defineixen el segell del taller.
Quan dius “caràcter” vols dir fer els gegants amb cartró-pedra? S’està perdent, aquesta tècnica?
Diria que sí. Estem parlant d’oficis molt artesanals i que demanen moltes hores. Jo he tingut la sort que m’ha anat passant de pares a fills, però no és una tècnica que s’ensenyi a la universitat. A mi m’ho van ensenyar aquí, a casa, amb la tècnica totalment artesanal, i a més a més tinc l’afegit que he estudiat conservació i restauració, i potser quan arriba una peça molt antiga tinc més formació acadèmica per entendre com demana ser tractada.
El setembre passat, a Vic, va haver-hi una trobada gegantera de tots els gegants Casserras de Catalunya. Com ho vau viure?
Va ser molt bonic. De fet, la idea de l’acte no va sortir de Solsona, va ser dels mateixos geganters de Vic que feia anys que en portaven aquesta de cap. No és la primera trobada de gegants que s’ha fet amb les peces que han sortit d’aquest taller: portem més de seixanta anys fent i restaurant gegants —més de 300 figures— i tenim molt de vincle amb les colles, va ser com una trobada de famílies. També és bonic veure que de la mateixa manera que ha passat a aquest taller, les colles van passant de pares a fills i sempre hi ha algú que les aguanta.
Hi ha gaires dones que es dediquin a la conservació i restauració d’imatgeria festiva?
La veritat és que ho desconec. De totes maneres, només a la imatgeria hi ha molt poca gent que s’hi dediqui, en general. En la restauració del braç de l’art a grans trets, hi ha dones. Nosaltres, a l’especificitat d’imatgeria, no parem de tenir feina, i a la vegada tenim la sensació que som pocs al sector. Ara sí que hi ha xicots més joves que s’hi comencen a dedicar més, però també és cert que és una feina limitada dins el nostre país. Vull, dir, proporcionalment no és una feina en què el sector pugui créixer gaire o que es puguin obrir moltíssims tallers nous. I pel que fa a la restauració de gegants fets de cartró-pedra i no amb fibra de vidre, encara menys.
No és casual que els Casserras sigueu de Solsona.
No ho és. És gràcies a la tradició gegantera de Solsona que el meu avi es va dedicar a fer gegants, perquè el primer encàrrec que va tenir ja va ser la recuperació del gegant vell de Solsona, que s’havia cremat durant la guerra. Ja s’havia intentat recuperar durant els anys quaranta, i al final li van fer la confiança al meu avi. A partir de l’èxit de la recuperació d’aquest gegant va venir l’encàrrec de recuperar els gegants del Pi, i això també va fer que el meu avi comencés a ser conegut al món de la imatgeria i entressin encàrrecs de tot Catalunya. Està clar que si l’avi no hagués estat a Solsona, tot això no s’hauria iniciat. A Solsona tenim la sort de comptar amb peces de més de tres-cents anys d’antiguitat, com el drac, que fan que tampoc sigui casual aquesta tradició restauradora. A tot això cal sumar-hi que després es va recuperar el carnaval i es van fer uns gegants més esbojarrats, i aquí el meu avi també va poder explorar aquesta vessant seva més artística i caricaturesca. D’alguna manera, aquí es va crear el primer gegant que sortia una mica de la tradició catalana del gegant alt i guapo: el gegant boig, un gegant lleig, baix, fet amb gràcia, però sí, lleig. Era un gegant fet per interactuar amb la gent, menys solemne. Els gegants de carnaval de Solsona tenen aquesta cosa infantil i divertida, de mans toves i articulat, que després es va estendre per tot Catalunya.
Aquestes dues menes de gegants —alt, guapo i solemne o baix, lleig i caricaturitzat— són una ambivalència o una substitució?
Aquí al taller no ho veiem com una substitució. En general, sempre hem fet els dos tipus de gegants per dignificar la peça. Tota la imatgeria solsonina carnavalesca és d’una qualitat artística impressionant: no per ser caricaturesques són figures menys dignes, esplèndides i amb un significat local darrera. Potser sí que trenquen una mica amb la tradició gegantera, però no crec que puguin ni vulguin substituir-la: són complementaris. Dins d’un poble poden conviure dos tipus de festa completament diferents.
Ara sí que hi ha xicots més joves que s’hi comencen a dedicar més, però el cert és que és una feina limitada dins el nostre país
Clar, això entronca directament amb la qüestió de quina ha de ser la funció d’un gegant, si és que n’ha de tenir.
Aquesta és la qüestió més debatuda últimament. Per mi un gegant és una obra d’art, és una escultura que traspasses al cartró-pedra, que no és un material noble i dignificat. És el cartró faller de València, perquè ens entenguem. Però la base és l’escultura: el gegant és una obra d’art i s’ha de considerar com una obra d’art. Ara bé: la seva funció no hauria de ser museística, perquè ja des de l’inici està pensat per estar ser un subjecte actiu, per anar a la plaça, per sortir a ballar i per a la festa. Si un gegant perd aquesta funció, perd la motivació per què va ser creat. Nosaltres concebem el gegant com una entitat que ha de compaginar diferents funcions, basculant la museística, la festiva, la ritual i la de símbol local.
I si és una obra d’art, per què no s’estudia a les classes d’història de l’art?
En els darrers anys la gent ha anat prenent consciència de tot això. Hi fa molt, una altra vegada, l’esperit de cada poble: celebrar els cinquanta anys d’una peça i enviar-la a restaurar serveix perquè la gent entengui la perspectiva històrica de la peça que senten que els representa. De totes maneres, aquí la Guerra Civil va fer un forat molt gros, i no es pot tenir la perspectiva històrica completa perquè moltes figures es van perdre. Però aquesta popularització actual encara no ha arribat al món acadèmic. Els gegants són una cosa molt integrada a la vida popular, però quan tu mires una casa modernista o un retaule gòtic pots llegir-hi una informació que has après, i amb els gegants no passa el mateix. A nivell acadèmic tampoc no es toca gaire el cartró pedra, i això també influeix en l’estudi que es fa dels gegants. En la restauració de la imatgeria no pots aplicar uns criteris estrictament acadèmics de restauració: no són matemàtiques. El pas del temps no afecta al gegant com afecta a una obra més estàtica, com per exemple un retaule gòtic. L’activitat intrínseca de les figures festives requereix una constant restauració, la qual no sempre és de caràcter professional. Per exemple, en l’estudi d’un bust de gegant centenari hi hem arribat a contar una dotzena d’estrats de policromia. També és molt habitual trobar molt material afegit al cartró original. De totes maneres, com qualsevol element de la cultura popular, els gegants tenen un component sentimental i em sembla que és important per la identitat de poble que no surtin a ballar i lluir en mal estat.
Diu Joan Amades dins la seva gran obra Gegants, nans i altres entremesos: “De totes les velles imatges que han pres estat en l'ànima del poble, no n'hi ha cap que pugui igualar- se a la dels gegants”. Què ho fa?
Potser aquesta és la seva funció última. Els gegants tenen una cosa captivadora i de seguida et criden l’atenció. Es percep especialment en els nens petits, quan veuen aquestes peces altes, espectaculars, pomposes, segons com. A més a més, tots els gegants tenen una cosa particular com a símbol de poble, i ja des que ets petit formen part de la festa. Igual que cada poble té un passeig, una església, un campanar i una plaça major, els gegants de cada lloc passen a ser part del seu paisatge, sobretot quan estan dignificats i són tinguts en compte. És una cosa identitària: sobre la figura hi ha tot el sentiment col·lectiu, concretament local. Aquí a Solsona fem servir el gegant vell i el gegant boig com a logotip, per exemple.
Clar, aquí a Solsona hi ha moltíssima fal·lera, però diries que hi ha una part del país que es mira els gegants amb afany ridiculitzador o amb un cert prejudici?
Això depèn moltíssim de la funció que se li doni a un gegant concret o de la cura que se n’hagi tingut. De vegades sap greu de veure que a una peça no se li està donant l’ús per què va ser creada. Des d’aquí el taller intentem tot el contrari: dignificar la peça, fer-ne divulgació i reivindicar l’escola catalana de fer gegants —el cartró-pedra—, que tothom vegi i entengui la feinada que hi ha al darrere. I no només per nosaltres, també per a cada poble i ciutat que hi ha posat esforç i s’ha decidit per restaurar els seus gegants o crear una peça nova que representi la localitat. Però és una mica com tot, no? El prejudici i els recels són una cosa personal. Si creus que la cultura popular és una cosa menor, doncs molt bé. Si creus que la llengua és una cosa menor, doncs molt bé. Si creus que el país és una cosa menor, endavant. Al final, aquí és on entra la nostra feina: fer que els gegants estiguin cada vegada més i més valorats. I jo diria que això és una cosa que va cada vegada a més, que la gent treu els gegants del poble que estaven en un pàrquing abandonats i desmembrats i els porta aquí per arreglar-los i tornar-los a lluir.
A principis de l’any 2023 va haver-hi una polèmica que involucrava la Basha Changue, de la CUP, i el gegant pigat de Vilassar. Els gegants són racistes?
Un gegant tot sol no pot ser racista perquè s’ha de posar en situació: representa una època i una cultura de fa cent, dos-cents o tres-cents anys, fins i tot. Els gegants són una foto històrica d’un moment, i quan des de fora venen i et diuen que això no val perquè és racista, has de fer l’exercici de pensar que a nivell local aquell és el teu gegant, i val perquè a tu t’importa. Tenir un gegant negre, per exemple, no vol dir ser racista i estar a favor del colonialisme, tot el contrari: pot servir per explicar aquest moment de la història concret, que de fet és d’on venim, i tenim el context de la festa per a poder parlar-ne sense amagar res. Crec que no hi ha ningú que faci ballar el nan negre de Solsona pensant que quan l’està fent ballar està perpetuant el racisme o el colonialisme.
Tenir un gegant negre no vol dir ser racista i estar a favor del colonialisme, tot el contrari: pot servir per explicar un moment concret de la història
Precisament perquè els gegants responen a un moment polític i històric, també responen a el cànon estètic del moment en què van ser construïts.
Clar, això és molt interessant. Abans es representaven reis i nobles, per això també aquella estètica de la solemnitat de què hem parlat abans: representaven figures poderoses, i ara són figures més del poble, jo diria. Abans tot el tema patrimonial anava molt lligat a l’Església i ara potser ja no tant, així que la manera de representar-los ha anat evolucionant. Ara molts pobles trien les seves figures de gegants en funció de quina és la seva identificació com a poble: si són un poble en què la pagesia hi té molt de pes, doncs escullen una parella de pagesos. Em fa la sensació que la representació estètica dels gegants d’abans estava molt pensada per ser admirada, i ara és una cosa feta per a identificar-s’hi. És cert que els gegants d’abans també es vestien com el poble, però es vestien com els nobles del poble. Les gegantes, sobretot, anaven abillades molt a la moda de l’alta societat del moment. Va haver-hi una època, a principis de segle XX, en què fins i tot s’havien fet concursos a Barcelona de vestuari de gegants, i que per a les gegantes es feia tot el vestuari pensant en anar a la moda. Ara potser cada associació pot fer-ho una mica més a la seva manera.
En Carles Freixes, director del museu de Solsona, va explicar en aquest reportatge a Revers que els gegants s’han humanitzat: "Els gegants eren un element d’atrezzo de la processó de corpus, i ara molts d’ells tenen nom i història". És un problema, això? “Modernitzant” una tradició, la perdem?
No crec que sigui ben bé un problema. Potser si els gegants no haguessin evolucionat cap on han evolucionat, s’haurien perdut. A mi em fa mal la panxa quan veig un tió amb cara, però també penso que potser per això ara és tan popular. Amb els gegants hem de procurar no estancar-los en un moment històric i aconseguir que evolucionin amb la gent: han d’estar vius, i de vegades la vida va de tocar algun element complementari sense que res perdi la seva essència tradicional. En comptes de sortir només per la festa del patró del poble, es pot fer alguna altra festa perquè el gegant pugui sortir. O crear gegantons per a la canalla. O introduir altres elements que potser abans no hi eren. Molta gent s’imagina la tradició com una cosa estàtica, quan la gràcia és que sigui una cosa viva. A Solsona tenim la festa major —que és una cosa solemne— i el mirall del carnaval —que és una cosa d’esbarjo— i totes dues entronquen en la mateixa tradició. La intenció és fer coses perquè la tradició visqui, no renunciar-hi per a fer coses alternatives que esborrin els ritus dels nostres avantpassats. A partir d’aquí, si vols fer uns gegants de conya per carnaval, endavant. De fet, haver-ho fet així fa que els gegants vells puguin conservar els seus usos originals. Si el mateix gegant surt per la processó de corpus i pel correbars, esdevé una modernització mal entesa i potser això és el que no s’acaba d’entendre.
Quin futur li espera a la tradició gegantera?
Estem en un bon moment, i ho veiem cada vegada amb la gent dels ajuntaments o de les colles geganteres que venen aquí perquè entenen el valor que tenen els gegants dels seus pobles. Abans eren una cosa més secundària i ara tothom és més conscient que són part del nostre patrimoni, i que per això és important deixar la conservació i restauració a mans de tallers professionals que entenen el valor de l’escola catalana de restauració de gegants. Ara hi tenim els gegants de Súria, al taller, perquè una colla de gent jove ha decidit després de 70 anys es mereixen una restauració. O els gegants centenaris de Caldes de Malavella, que estrenaran nova imatge. O una geganta nova a mig fer, perquè una vila costanera catalana acaba de descobrir que havien tingut uns gegants i ara els volen recuperar. Això va de valorar i entendre el patrimoni que tenim, i crec que a Catalunya estem en un bon moment en aquest sentit, perquè hi ha molt moviment de dignificació de figures que potser abans d’això no havien tingut mai un ritual festiu concret per a elles mateixes. Nosaltres tenim molta feina i ens podem dedicar íntegrament a això, i de vegades no podem agafar tots els encàrrecs que ens arriben. Em sembla que és una bona senyal.