Sevilla, 11 de novembre del 1557. Fa 468 anys. Postigo (portal) del Aceite —entre les Atarazanas i la Catedral—. Un grup d’oficials de la Inquisició aturaven l’impressor Julián Hernández, popularment conegut com a Julianillo. Li escorcollaven i li requisaven la càrrega, i el detenien i el recloïen a la presó inquisitorial del castell de San Jorge, a Triana. Julianillo, sotmès a tortures, confessaria que aquella càrrega, formada per llibres catalogats com a herètics i prohibits per la Inquisició, havia estat enviada —des de Ginebra— per Juan Pérez de Pineda, antic responsable de negocis del rei hispànic Carles de Gant i perseguit pel Sant Ofici i fugit de Sevilla. I que estava destinada a la comunitat jerònima de San Isidoro del Campo, situada en un petit monestir als afores de la ciutat.
Aquella detenció provocaria un desplegament repressiu impressionant (persecucions, fugides a negra nit, detencions, reclusions, tortures, morts per maltractaments, judicis i sentències de mort), que se saldaria amb la sobtada desaparició de la clandestina però activa comunitat luterana de Sevilla i amb la publicació del primer decret que prohibia l’ús de la llengua catalana. Què va passar, exactament, a Sevilla, durant aquells tenebrosos dies? Quin paper tenien els monjos jerònims en la difusió del luteranisme? Cap a on van fugir els supervivents d’aquella massacre? I, sobretot, quina relació hi havia entre la desarticulació de la comunitat luterana clandestina més important de la península Ibèrica i la publicació del primer decret que prohibia la llengua catalana?
Què era i què representava Sevilla en aquell moment?
Durant el segle XV, Sevilla i València s’havien convertit en les respectives capitals econòmiques i culturals de les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa. Però a partir de la unió dinàstica dels Reis Catòlics (1479) i la creació de l’edifici polític hispànic, la situació geogràfica de Sevilla —totalment orientada cap a l’Atlàntic (cap a les grans rutes de navegació)— i, sobretot, la derrota de les classes mercantils, gremials i populars valencianes a la Revolució de les Germanies (1519-1523), inclinarien la balança a favor de la capital andalusa. Quan es produeix la massacre contra els protestants, Sevilla és la ciutat més rica i poblada de la Península i és la capital econòmica i cultural de la monarquia hispànica, en aquell moment primera potència del món.
Qui governava a Sevilla en aquell moment?
A mitjan segle XVI, Sevilla era una ciutat governada per una oligarquia urbana formada per les interessades aliances matrimonials entre les classes nobiliàries terratinents locals —que clavaven les seves arrels en la conquesta castellanolleonesa de la ciutat (1248)— i les classes mercantils plebees del port —segona, tercera o quarta generació de poderoses nissagues catalanes, genoveses, venecianes, franceses, bretones, neerlandeses o angleses—. Per exemple, els mercaders Cereroles —originaris de Barcelona—, que, durant el segle XVI i per espai de diverses generacions, exercirien importants càrrecs polítics municipals. Les fonts també destaquen la presència de poderoses famílies locals judeoconverses que formarien part d’aquest grup de plebeus.
Qui més governava a Sevilla en aquell moment?
Però la Sevilla de mitjans del segle XVI era, també, un importantíssim focus de poder de l’aparell d’estat hispànic. La Casa de Contratación, el monopoli reial d’intercanvi de recursos entre la monarquia hispànica i les seves colònies americanes, era als Alcázares. I la Inquisició, el temible aparell judicial i policial de l’estat hispànic creat per a eliminar la dissidència al règim, tenia la seva seu al castell de San Jorge (sobre l’actual mercat de Triana). En el moment en què es produeix la caiguda de la xarxa clandestina protestant de Sevilla, l’inquisidor general de la monarquia hispànica era Fernando de Valdés, que era també arquebisbe de Sevilla i president del Consell de Castella (l’equivalent a president del govern de la Corona castellanolleonesa).
Com havia penetrat el protestantisme a Sevilla?
El professor Antonio González Polvillo (Universitat de Sevilla) explica que, poc abans de la massacre del 1557, a la capital andalusa hi havia dos focus actius que professaven, clandestinament, el luteranisme. El primer estaria sorprenentment liderat pel religiós aragonès Juan Gil, canonge magistral de la catedral de Sevilla i conegut popularment amb el nom de Doctor Egidio. Aquest grup estaria format, també sorprenentment, per personalitats molt rellevants del clergat catòlic sevillà, com Cipriano de Valera o Constantino Ponce de la Fuente. Però, segons el professor González Polvillo, els primers apòstols del luteranisme a Sevilla van ser Egidio i un comerciant benestant de la capital andalusa anomenat Rodrigo de Valer.
Els judeoconversos i la introducció del protestantisme
En tots aquests casos, el professor González Polvillo hi veu un fonament ideològic erasmista (una doctrina filosòfica formulada, poc abans, per Erasme de Rotterdam, que proposava el retorn a un cristianisme més espiritual). I hi veu, també, un més que probable origen judeoconvers, d’ideologia apocalíptica i de caràcter messiànic i profètic, que els conduïa cap al luteranisme. Amb la professió del culte luterà buscaven la conciliació entre la vella i perseguida confessió mosaica, abandonada pels seus avantpassats (1492) però que continuava latent, d’una manera o d’una altra, en la seva tradició, i la nova, oficial i rampant confessió d’estat cristiana en la qual havien estat educades les dues o tres primeres generacions del món judeoconvers (segle XVI).
Els jerònims "protestants"
El segon focus de difusió clandestina irradiava des del monestir jerònim de San Isidoro del Campo, a tocar de les ruïnes de la ciutat romana abandonada d'Itàlica (popularment Sevilla la Vieja). Aquest segon focus estava liderat per l’abat García Arias Blanco, que la documentació inquisitorial cataloga com a "de generación de judios" (descendent de judeoconversos) i que, segons el professor Jonatan Orozco (Universitat Pablo de Olavide), hauria estat el creador d’un conventículo (una comunitat confessional clandestina) en aquell monestir, que es desenvolupava en un ambient totalment allunyat de la ortodòxia catòlica (es rebutjaven el culte a les imatges, els precs repetitius i la ritualització d’alguns sagraments sense fonament bíblic).
Qui constituia la feligresia clandestina luterana?
El professor Orozco posa el focus sobre el monestir jerònim com l'espai on s’oficiava la litúrgia luterana: "durante la reuniones de estos grupúsculos en el interior del convento (San Isidoro del Campo) solía hacer especial énfasis (l’abat Arias) en el libro de los Proverbios, en el que creía encontrar un verdadero conocimiento de Dios". Però, comptant els seus acòlits (els religiosos del monestir que hauria "convertit" al luteranisme), qui més podia formar part d’aquella feligresia clandestina? Doncs, la investigació historiogràfica ha revelat que la feligresia d’aquell conventículo estaria formada, exclusivament, per membres de les oligarquies locals (noblesa i, sobretot, grans mercaders)... que ostentaven el poder polític municipal!
Qui va delatar Julianillo?
Els professors Jaume Moll (Universitat Complutense) i Natalia Maillard (Universitat de Sevilla) expliquen que, abans de la detenció de Julianillo, a les impremtes locals Cromberger, Robertis o Zapata (aquests darrers, judeoconversos), s’havien editat obres que la Inquisició havia catalogat com a herètiques i prohibides. Els impressors locals eren vigilats per la Inquisició, però les intercepcions de llibres prohibits solts no cessaven. I això es devia a Julianillo, un impressor molt conegut en el seu entorn gremial, que es lliurava a la introducció clandestina de llibres prohibits, amagats en bocois de vi. No s’ha pogut provar, però resulta plausible pensar que els seus mateixos companys del gremi, aterrits per la cacera inquisitorial, l’haurien pogut delatar.
Què va passar després de la detenció de Julianillo?
La detenció i tortura de Julianillo va provocar el desplegament d’una gran operació repressiva. Els oficials de la Inquisició van assaltar el monestir jerònim de San Isidoro del Campo, però tot apunta que algú, prèviament, hauria donat la veu d’alarma. Algun membre de la xarxa clandestina, ben posicionat políticament, que va conèixer d’immediat la "caiguda" de Julianillo? Algun element de la jerarquia eclesiàstica, ben relacionat amb la Inquisició, que volia impedir una massacre de religiosos? No ho sabem. Però si que sabem que van poder escapar el prior, el procurador i vuit frares del convent. I que, en canvi, van ser detinguts, torturats i "penitenciats" (sentenciats a mort i cremats vius), tretze membres del monestir.
Què més va passar després de la detenció de Julianillo?
L’operació repressiva contra la comunitat clandestina protestant va ser el pretext perfecte per a trencar l’equilibri de poder que havia presidit la vida política de Sevilla "caput mundi" des de finals del segle XV. Fernando de Valdés, inquisidor major de la monarquia hispànica i arquebisbe de Sevilla, va sotmetre les classes mercantils de la ciutat a una pressió brutal, que desembocaria en una silenciosa transferència de poder. Per exemple, les nissagues d’origen català Ferrer, Planes, Desclergue, Forcadell, Fonoll, Ràfols, Pedralbes, Tries, Círia, Jorba, Morell, Torregrossa, Aymerich, Cereroles, Ros, Font, Miquel, Jové, Robert, Codina, Vendrell o Sadurní, desapareixen, sobtadament, de la vida econòmica i política de Sevilla.
La Inquisició i la prohibició del català
No coneixem en profunditat el destí d’aquell exili "català", tot i que algunes investigacions afirmen que s’hauria adreçat a Anglaterra. Però sí que sabem que, conclosa l’extirpació del luteranisme a Sevilla (1560), Valdés va decretar la prohibició de fer servir el català en qualsevol àmbit inquisitorial. Aquell decret deia que "en los negocios de la fe, todo se proceda en lengua castellana (...) y que no se escriban los procesos en lengua catalana". Un segle i mig abans de la Nova Planta borbònica (1717), la Inquisició esdevenia la primera institució de la monarquia hispànica que prohibia el català. I ho decretava, reveladorament, després de l’extermini físic de la comunitat protestant local. O hauríem de dir judeoconversa i dissident del règim?