Dins de cada adult sempre hi ha una guspira, un xiuxiueig, un ressò, del nen que vam ser. A vegades ens jutja, té por, o s'enorgulleix de les persones en les quals, a poc a poc, ens hem anat convertint. Però, inevitablement, ens acompanya en cadascun dels nostres passos. Aprendre a viure amb la mirada del nostre infant interior no sempre és fàcil, i molt menys ho és fer el pas cap a la vida adulta, arraconant-lo cada cop més per trobar qui som veritablement en aquesta nova etapa. Precisament aquest és el punt de partida del tercer disc de la banda lleidatana Sexenni, però en lloc de presentar-nos una feixuga reflexió o una sofisticada divagació, s’entreguen a l'hedonisme en una última festa que es converteix en un senzill, però molt ben elaborat: Joc de Nens (2025).
Per entendre millor què s’amaga rere aquest taulell en forma de dotze cançons ens truquem durant les últimes hores de la jornada laboral amb Pep Saula. Malauradament, els altres cinc integrants de Sexenni no poden connectar-se perquè, a vegades, la vida adulta no ho posa fàcil. Tot i això, l’entusiasme de Saula compensa la manca dels seus antics companys de classe, ara companys de grup. Després dels nervis inicials que comportava llençar el seu darrer LP, se senten confiats i agraïts de què la gent hagi pogut connectar amb el missatge que volien transmetre. “M'inquietava el fet que la gent entengués quina era la moguda que estàvem explicant amb aquest disc, més enllà de les cançons, potser és el primer cop que fèiem un disc una mica conceptual. És molt emocionant veure com, més enllà de què aquesta tornada faci gràcia o que tal cançó sigui un bon tema per ballar, la gent està entenent que té una certa profunditat i que té una certa raó de ser. A Joc de Nens, en certa manera, el que volem és intentar veure la nostra entrada a la vida adulta a través d'una perspectiva, de la mirada d'un infant, per dir-ho d'alguna manera. Digues-li nostàlgia, digues-li evasió, però és que al final va d'això mateix que ens està passant ara. Va de què l'Andrés està treballant i no s'ho pot muntar per arribar a aquesta entrevista, i el Xavi no sé què té, i l'altra té una altra cosa. I al final, hòsties, l'única cosa que ens queda és el fet de trobar-nos per fer cançons i evadir-nos una mica de tot això”.
Per a ells aquest disc ha estat un retrobament amb el seu vessant més fresc, però també amb un imaginari que fa temps que molts hem deixat enrere. “Parlem de Planeta DeAgostini, s’escolta el timbre de l'escola a la cançó de Ginestà, i hi ha referències al Flash del Club Súper3. Totes aquestes petites mogudes fan que, a nivell sonor, et transportis una mica a aquest moment més innocent. Volíem que el disc, sense voler ser pretensiosos, fos una mica com una pel·lícula. Que escoltessis i certes imatges del teu passat et creuessin la ment”. Una de les seves majors virtuts resulta precisament aquesta, convertir-se en una càpsula del temps de referència de la cultura pop catalana per les nenes del 2000. “El partir d'un concepte ens ho va facilitar molt i va ser molt fàcil trobar com extrapolar-ho a les cançons. Per exemple, a Com una sitcom, quan ja teníem el tema més o menys muntat, quan estava afinant la producció, vaig dir: hòsties, és que aquesta cançó va de sitcom, parla de televisió, podem posar referències de la televisió catalana. Doncs fotem la de Plats Bruts, la de Telenotícies del 2005, i la del Superesmorza”.
El disc s’estructura en si com una llarga nit de festa. Comença una tarda on necessitem deixar-ho tot enrere i transita per totes les fases de l’horari nocturn, fins a la sortida del sol i tornar a començar. “Va sortir d’una manera més o menys espontània. Sí que teníem clar que el primer tema havia de ser Joc de Nens, i tancar amb Podeu parar, sou molt pesats, però la resta es va anar donant. El primer cop que ho vam tenir clar va ser amb El Club de la Sisena Hora. Però quan estàvem fent Mòbil, claus i cartera, que és just el que agafes abans de sortir, tenia sentit que després anessis a La Faràndula. I en el moment que ja acaba la nit que entri Nana, just una cançó per dormir. Crec que tot ha acabat tenint molt de sentit”.
La política no és el tema central, però crec que tampoc hi està d'esquena
Li pregunto si, potser, aquest viatge de l’heroi de nen a adult, vivint en un món on els joves, però sobretot els joves adults, viuen tan submergits en la precarietat i la inestabilitat social i econòmica, no peca de ser massa frívol. Si potser entre tant hedonisme i disbauxa es perd el pols de malestar que acompanya realment aquest trànsit a una vida més adulta. “Jo crec que és un disc que parla de festa, i és evasiu, però no sé si és tan naïf com podria semblar d'entrada. Evidentment, hi ha cançons que no tenen més volta de fulla, però crec que també reivindiquem algunes coses. Per exemple Una volta al sol, amb Ginestà, és una cançó que realment parla de reivindicar la vida de barri, sense luxes, sin aspavientos, per dir-ho d'alguna manera. O Com una sitcom és una cançó que al final parla de com et sents absorbit pel treball assalariat, pel fet d'estar treballant, no poder veure els teus amics, desconnectar-te de la gent que estimes, totes aquestes coses. Inclús Grup de pop és una cançó que és quasi una resignació. Un: hòstia, jo m'he de buscar la vida, jo m'he de guanyar la vida. Tinc un grup de pop que els agrada als meus pares, però per a un músic la resignació és això. Crec que és un disc que no va de política, la política no és el tema central, però crec que tampoc hi està d'esquena. En el subtext hi ha molta càrrega i intenta parlar de què totes aquestes coses, al final, són coses que ens amoïnen”.
Però si hi ha alguna cosa que sí que reivindiquen obertament és la sonoritat que els ha acompanyat tota la vida. “Estem fent un homenatge a la festa major catalana, mediterrània, a la cultura de casa. Hòstia, aquí no anem de discoteca, no anem de festival: aquí anem de festa major. I a les festes majors què hi ha? Hi ha trompetes i guitarres rumberes i totes aquestes coses que ens transporten al que vam viure a la nostra adolescència. Al final de l’Orquestra Plateria, surt el rock català; del rock català, s'alimenta la reivindicació valenciana, i d’aquí n’hi beuen Txarango i per cadència, Buhos. Si ho mires bé, tot té l’origen en un mateix so. No diré que és un disc reivindicatiu, però sí que té en compte els nostres orígens, amb què hem crescut i és una instrumentació molt conscient. El que sí que em fa molta gràcia és que després ho mires i resulta ser el disc que, a nivell quantitatiu, té menys trompetes”.
Però més enllà de l'estadística pura, també hi ha una mirada per aconseguir el gran èxit, el hit, la cançó que més s'enganxarà. “Estem en un panorama musical mainstream cada cop més homogeni. S’ha perdut una mica l'arrel, i realment és molt guapo reivindicar aquesta arrel perquè és una cosa amb la qual la gent connecta. No fa falta anar més lluny que el Coti x coti dels Tyets. Tothom ha escoltat i ha ballat sardanes a la plaça del poble. Sents una sardana amb un reggaeton, doncs està de puta mare. És el mateix a La Faràndula, una rumba amb una base més reggaetonera, o fer una cúmbia una mica més electrònica i una lletra que saps que funcionarà”.
Tot i que es tracta a estones d’un joc de nens, són precisament els elements amb què escullen jugar els que afinen el tir del disc. Per això quan van decidir fer el primer single, Grup de Pop, inevitablement van trucar a The Tyets perquè s’hi pugessin. “Això fa molta gràcia, perquè al final quin és el grup que agrada fins i tot als teus pares? The Tyets. És la broma de la broma i a ells els va encantar. Just vam quedar al seu estudi a Mataró i vam anar a dinar a un bar de menús que hi ha allà a prop. Vam dinar, i hi havia una taula de dones grans al costat de la nostra que no s'havien pronunciat en tota l’estona, i cap al final, sentim que amb el mòbil a tot volum posen la versió de sardana del Coti x Coti, saps? Els tiets morint-se de vergonya dient-nos: 'que consti que això no és normal, no ens acostuma a passar'. I clar, nosaltres partint-nos el cul”. Com queda vist, no calen més proves, senyoria.
De moment la partida està començada, però toca jugar per ser els autèntics vencedors. És per això, que per la seva presentació aquest dijous a la Sala Apolo jugaran a la pista dels grans. “Escenogràficament, ens hem deixat més diners dels que tenim. Hem treballat la producció amb l’equip que ha fet els directes per El Catarres, Buhos o La Fúmiga. Tenim molt clar el que volem, i és traslladar aquest viatge de Joc de Nens a l’escenari. Volem fer de l’Apolo una gran festa major. Per això, evidentment, hi serem nosaltres sis, però també hi hauran col·laboracions, i per si això fos poc, també hem decidit portar una comparsa. Estarà molt bé, crec que és el cop que en tenim més ganes”.