Sexenni és un grup de música format per sis lleidatans. El projecte va començar quan l’Andrés estava a l’institut i tenia ganes de fer música, i va animar a en Xavier, que tocava la guitarra, a fer-ne junts. Passaven les hores del pati a l’aula de música del soterrani i van fer una primera maqueta: Lleida town. A partir d’aquí va començar el reclutament de la resta i el 2022 van llançar el seu primer disc: Retrats. Aquest setembre ja han publicat el segon: Supernova, un àlbum que els consolida a nivell artístic i sonor, un disc madur. A vegades es diuen boy band de broma a si mateixos, o això m’han explicat en Marc (guitarrista) i en Pep (baix i productor), els quals també han citat la cançó Fent amics de Renaldo i Clara quan ha sortit a la conversa com es van conèixer: “Lleida és petita i el més habitual serà trobar-se”.
Podríeu dir que teniu algun referent musical comú?
Pep: Per una banda, en ser sis persones, els referents musicals són molt eclèctics, tothom té els seus gustos i en surt una barreja molt curiosa. Però al final també hi ha molts denominadors comuns; el fet que a tots ens agradin, per exemple, Bad Bunny, C Tangana, o grups d'indie madrileny com Carolina Durante o Alizzz.
Marc: Clar; tu, a nivell de productor, tens referències diferents a les que l'Andrés té com a compositor.
L’Andrés acostuma a portar les primeres idees de les cançons?
Pep: Fins ara la majoria sí, tot i que a Supernova el procés de composició ha sigut molt més coral, tothom hi ha entrat molt i ens ha agradat molt fer-ho d'aquesta manera. I ho seguirem fent així.
I influències directes del nou disc?
Pep: L’Alizzz és dels principals, és un disc també amb una sonoritat molt “dels vuitanta”, molt sintetitzador.
Marc: Daft Punk, també.
Pep: Sí, després tot el pop modern, però amb influència retro, com Dua Lipa o The Weekend. També influencia indie i urbana. Seguim fent servir l'autotune i el primer disc era més urbà, però tampoc sense ser-ho massa, no som la P.A.W.N. Gang.
Quins canvis noteu del primer disc a aquest?
Pep: A Supernova hem trobat exactament el que volíem fer. Al primer disc no hi havia una cohesió sonora, era un disc d'experimentar i veure quines coses ens agradava fer.
Marc: A Retrats va entrar tot el que vam fer. Pràcticament no vam descartar res. No estava premeditat. En canvi, en aquest nou disc hi ha hagut molta cançó que no ha entrat.
Pep: De maquetes i primeres idees n'hi va haver 40 o 50; cançons que es van començar a produir, 10; i cançons que estaven acabades i no han acabat entrant, unes 6.
Supernova és una representació de nosaltres en aquest moment
Què tal la rebuda?
Pep: Molt bé, la veritat. Més enllà de la part de veure els números i tot això, el feedback de la gent a nivell de com han connectat amb el disc, de què els ha semblat, estem molt contents tant pel que hem vist per xarxes com pel que ens ha dit directament la gent.
Llavors diríeu que Supernova us consolida?
Pep: Sí, sobretot a nivell artístic. Ara tenim una proposta artística i sonora molt clara.
És més madur?
Pep: Completament. Supernova és una representació de nosaltres en aquest moment. Al final, Retrats és un disc on hi ha cançons que l’Andrés va començar a escriure l’estiu de segon de batxillerat a primer de carrera, i ara està buscant feina i tirant currículums. Han canviat moltes coses, i també això que diuen: “tens tota la vida per fer-te un primer disc, però només tens un any per fer el segon”. A Retrats hi havia moltes coses que havíem anat fent durant el temps.
El confinament us va tallar molt?
Pep: No, al contrari, perquè quan va arribar la covid, Sexenni era més un grup de joglars que un grup de música. A l’agost del 2020 traiem Crema Catalana, just quan acaba el toc de queda.
I d’on ve la idea del títol de Supernova?
Marc: L’anterior disc s’acaba amb la cançó Vermell dient: "Sexenni despega". I a partir d'aquí, el nou disc té la narrativa espacial amb una forma retrofuturista, sense voler quedar esnob, però es nota tant amb la roba que portem, els videoclips i les produccions del Pep, generant espais, que els descansos tinguin profunditat, etc.
I heu fet una col·laboració amb miquel. Com ha sorgit?
Pep: En Miquel és molt col·lega nostre i som molt fans mútuament de la nostra música. Jo, com a productor, també he col·laborat de manera molt puntual amb alguna cosa seva, i la cançó de No m'ho diguis la vèiem un duet, on dues persones havien d'interactuar parlant. Li vam proposar i ha sigut molt xulo.
Estem agafant un camí que no s'ha explorat massa a Catalunya
Si heu de col·laborar amb algú altre, qui us agradaria?
Marc: T'he de dir que en el disc passat ho hauria tingut més clar i ara estem agafant un camí que no s'ha explorat massa a Catalunya. Aquest pop-indie en alguns moments, que de broma diem de boy band, hortera a matar... sis nois que fan tres o quatre veus alhora…
Pep: A veure, clar que col·laboraríem amb l'Alizzz.
Marc: En veritat m’agradaria fer alguna col·laboració femenina, una veu que trenqués més. Estic cansat de les tres veus que portem nosaltres. Estem oberts a propostes.
Si heu de triar una de les cançons del nou disc quina seria?
Pep: Antipánico i Anestèsia, jo crec que són les preferides.
Marc: Sí, Anestèsia és una cançó que m'està agradant més ara que l'hem tocat. Sí que em va semblar una cosa que no havíem fet mai, però ara crec que és de les millors que tenim en directe.
Pep: I Antipánico, sí. És un tema bestial. Jo recordo escoltar la primera demo de l'Andrés, que tenia res, el primer vers i la tornada i... brutal.