Ara que en portem unes quantes d’emeses, es pot dir que el gran problema de les sèries de Marvel és el mateix format. Totes elles tenen el seu grau d’interès, ja sigui per pertinença a un imaginari o per identitat pròpia, però millorarien molt si fossin pel·lícules de dues hores, en gran mesura perquè es nota que la història que expliquen no depenen tant de les vinyetes que les han inspirat (que justament funcionaven en el seu dia de manera serial) com de l’univers cinematogràfic que s’ha construït des d'Iron Man. No són trames i personatges que tinguin unes característiques idònies per a plataformes, és simplement que se’ls fa encaixar en aquest mitjà perquè s’ha considerat que el cinema se’ls hi feia gran, o perquè les seves aventures individuals no es podien limitar a una trama secundària.
Però en el fons la narrativa de totes aquestes sèries té poc a veure amb el medi abans conegut com a televisiu, per això acaben i es dilaten en excés, acaben demanant l’hora i es passen d’explicatives. Un paradigma d’això és que la millor que s’ha estrenat fins ara sigui WandaVision, que justament treballa a fons el diàleg entre còmic, cinema i televisió. Vistos quatre episodis, She-Hulk: Abogada Hulka apunta en la mateixa direcció d’aquesta última, perquè incorpora variants que la converteixen en una sèrie molt prometedora.
La primera novetat afecta la seva estructura —ja que aquesta serà una sèrie de nou episodis de poc més de mitja hora— i també el to, perquè a diferència de les seves predecessores aposta obertament per l’humor a costa, precisament, dels conflictes inherents a les sèries de Marvel. Trencant la quarta paret (recurs del que, afortunadament, no s’abusa), la protagonista ja ens fa conscients de la tensió interna del producte: això serà una comèdia judicial, però hi haurà superherois i, per tant, una gènesi per explicar. És per aquest motiu que el pilot de She-Hulk: Abogada Hulka no és especialment original, però sí molt efectiu per situar l’espectador i establir les bases del tipus de sèrie que acabarem mirant.
En aquest sentit, brilla per la seva mirada femenina (que ja és al còmic, però que aquí es potencia amb gags metalingüístics molt pensats per a una de les especialitats de Marvel: riure’s del seu propi cànon), una narrativa que mai sucumbeix a la temptació dels grans discursos estètics (només cal veure com acaba el capítol als jutjats, gairebé una vinyeta en moviment) i uns diàlegs àgils que busquen, i troben, un equilibri entre el que ja sabem de l’univers en el qual transcorre l’acció i el que encara ha de venir. Dit d’una altra manera, es pot veure la sèrie sense ser un erudit de Marvel, però si s’és un iniciat en la matèria el festival està assegurat, una sensació que creix a mesura que avança la trama. Malgrat alguna solució visual discutible, la sèrie aporta aire fresc a l’imaginari del que forma part gràcies a una carismàtica protagonista que trenca uns quants motllos del gènere i té en Tatiana Maslany la seva perfecta encarnació. A banda que és impossible que et caigui malament una sèrie que debat obertament la vida sexual de Steve Rogers.