No se sol dir, però Sheryl Crow va canviar moltes coses en el panorama musical en els noranta. També el paper de la dona en la indústria, fins aleshores més invisible i que, amb la seva presència i la d'Alanis Morissette, va posar un focus nou i necessari per a totes elles. Sense necessitat de confondre èxit amb impacte social i mediàtic i, alhora, amb un paradigma que permetia a dones com Sheryl i Alanis funcionar com el que eren: somiadores que feien caure barreres a partir (i a través) de les seves cançons. Mai no van competir, ni van anar de bracet, però cadascuna a la seva manera va originar un patró musical i de conducta a què després es van agafar moltes. Encara més, quan van coincidir es van fotografiar juntes, ja fos a la gala dels Grammy o a la passarel·la del Festival de Cinema de Canes. D'alguna manera, van ser conscients del benefici que va tenir l'una en l'altra. Efecte i conseqüència perfectament explicats en un capítol de Doctor en Alaska: la síndrome Alanis (aplicable òbviament a Sheryl).
No se sol dir, però Sheryl Crow va canviar moltes coses en el panorama musical en els noranta. També el paper de la dona en la indústria, fins aleshores més invisible
De fet, en els seus inicis hi va haver un nom que va perseguir (en sentit positiu) Sheryl Crow i aquest va ser Michael Jackson. Sí, ni més ni menys que ell. Durant un temps va ser corista del Rei del pop, fet que explica amb tota mena de detalls a Sheryl, el documental que va dirigir Amy Scott i va produir Showtime. Tanmateix, el lloc que va ser l'inici de tot això és el Club Pasadena a Los Angeles. Allà Sheryl tenia un ritual, ajuntava a una colla d'amics per tocar els dimarts a la nit. L'objectiu no era cap altre que el de divertir-se prenent unes cerveses i tocant cançons fins a l'alba. I fruit d'això va néixer Tuesday Night Music Club, el disc de debut que va rebentar les llistes d'èxit, colant un número elevat de cançons en aquestes. El seu rock radiable i una veu exquisida de gran personalitat van obrar el miracle: Sheryl Crow havia arribat per quedar-se. I així fins i tot passats trenta anys, encara sobre els escenaris lluint carisma i somriure. La noia nascuda a Missouri és una estrella, i ho sap, gestionant-ho des de l'elegància i sabent en cada moment on competeix. Si al Starlite de Marbella lluïa una brusa amb detalls platejats, a l'Azkena Rock Festival va sortir amb un posat més despreocupat i roquer. Aquí no ens la imaginem amb un vestit d'aires mediterranis, però que calibraria el lloc que visitava i així va ser (els seus pantalons eren estampats amb flors).
La noia nascuda a Missouri és una estrella, i ho sap, gestionant-ho des de l'elegància i sabent en cada moment on competeix
Una més de la colla
Una cosa que va gestionar molt bé Sheryl durant la seva carrera va ser la continuació a aquell primer impacte, els discos van continuar caient en tots ells hi havia suc, no donava una puntada sense fil. Potser Sheryl Crow, el 1996, era un disc més rotund, però amb menys instint per al hit. Després, a The Globe Sessions, després de provar amb loops i experiments hip-hop, no va voler jugar a acomodar-se. Potser per això va gravar Mississippi de Bob Dylan, en el que era un senyal significatiu: el vell rondinaire sempre ha anat més enllà. Fins i tot amb C'mon, C'mon, ja al segle XXI, ella es va llançar de cap a l'univers pop, amb resultats irregulars (si bé allà hi havia un hitàs, Soak up the sun). Precisament va recuperar de nou el pols després de separar-se de Lance Armstrong, el trampós més gran de la història de l'esport. De fet, a ella la vam veure alguna vegada a les pujades a Alpe d'Huez (en aquesta relació també hi hauria un altre documental, i aquest ben sucós). Finalment, després de dir per activa i per passiva que no sabia si gravaria un disc nou, aquesta primavera va publicar Evolution.
Amb aquesta mateixa naturalitat (sense oblidar la seva aura d'estrella), i en un Poble Espanyol còmode en el tret de sortida de l'Alma Festival, apareixia una Sheryl que no va escatimar en el més important: la gestió dels seus hits
I així, amb expectatives, doncs feia dècades que no trepitjava aquestes terres, es presentava una Sheryl Crow a la que molts van rescatar en pandèmia amb la seva actuació en els imprescindibles Tiny Desk. Amb aquesta mateixa naturalitat (sense oblidar la seva aura d'estrella), i en un Poble Espanyol còmode en el tret de sortida de l'Alma Festival, apareixia una Sheryl que no va escatimar en el més important: la gestió dels seus hits. Amb un inici al compàs de Start me up de The Rolling Stones (durant un temps tancava els seus concerts amb una versió de la banda), de seguida va caure l'extensa lletania de Run baby run, l'esperada All I wanna do o una excelsa Leaving Las Vegas (on ets Nicolas Cage?) amb símbols de casino i màquines escurabutxaques a la pantalla.
Hi va haver, entre altres coses, un discurs activista (va reconèixer que necessitava un respir del seu país), va deixar anar un Barcelona és "molt maca", va tocar una cançó nova sobre una IA que no li agrada i l'espanta, amb aquesta veu de caramel que no acaba de trencar, un dels seus principals encants. Amb un so perfecte i una banda exquisida (que agradable veure per allà Jen Gunderman als teclats o al guitarrista Audley Freed de, entre altres, Black Crowes), el concert, un xou molt a l'americana, ha transcorregut sense fissures ni estridències. Sheryl anuncia el First cut is the deepest de Cat Stevens i, com a cim, If it makes you happy (potser la seva millor cançó) amb un logo de Sheryl gegant darrere i en daurat. Després Soak of the sun i la successió de palmeres, una picada d'ullet a aquelles nits d'estiu que, la de Missouri, ens avança amb aquesta classe i la sensació que, sembla que no ha passat el temps des de 1993 i Sheryl segueix allà, com si fos ahir que ella tocava en el Club Pasadena amb els seus amics. En el fons, és una més de la colla.