L’origen de les paraules a vegades ens explica coses boniques. Llegeixo que desitjar significava esperar alguna cosa de les estrelles (de sidus-sideris, d’on ve també l’adjectiu sideral), sovint les condicions necessàries per als conreus. Era encara una perspectiva pragmàtica, però d’aquí ve la cosa poètica de demanar un desig quan veiem una estrella fugaç. Avui parlo del desig i sé que em poso en un jardí. D’entrada, costa, definir-lo. És massa complex i reduir-lo vol dir caure en llocs comuns. En termes filosòfics, el desig és la falta. Això deia Lacan. Una falta que potser no s’acaba mai de resoldre. La naturalesa del desig, doncs, és la insatisfacció. No sé si sempre triem el que desitgem, però sé que el desig és un motor colossal i que a vegades assumir que desitgem allò ens confronta amb un jo que esperem que no vegi mai ningú.
També sabem que el desig i l’amor no són el mateix, però desitgem que l’amor sense el desig sigui només un estadi final, potser ja vellets, al costat de qui un dia vam desitjar molt. Una cosa que em fascina és com s’estableixen les relacions entre qui desitja i qui és desitjat: a vegades, ho veus a quilòmetres i és una escena previsible d’acostaments mal dissimulats, de perseguir i bavejar. A vegades, la persona desitjada es mourà en un espai difós: potser ofereix alguna cosa però potser no s’acaba de realitzar mai. I llavors és capaç de fer bellugar la persona desitjosa pels camins que li convingui, petit com un Playmobil de cara somrient i entregada. A vegades, el desig d’un alimenta el de l’altre, i “si os gustáis pos liaros”. A vegades, que sentin molt de desig per a tu et repel·leix i t’embafa.
Fa una setmana justa bufava espelmes i demanava un desig. Un altre concepte de desig, aquest no es pot dir (l’altre a vegades tampoc). Aquest és el de demano coses genèriques, el de no llenço les espelmes que, si no, no es complirà. També hi ha l’altra versió: si no les llenço tindré mala sort (així que agafeu-vos a la superstició que preferiu segons si sou més o menys de reciclar espelmes). Vaig bufar i vaig ajuntar gent per parlar i beure vi. Com ahir a la tarda a Paral·lel 62, amb l’Andrea Gumes i l’Anna Pacheco, que gravaven el seu podcast amb públic i cerveses. Van parlar del desig amb l’Elena Martín i l’Anna Pazos. Mig rient, mig fent broma, però a la vegada traient coses profundes. Com als sopars d’aniversari de més de 30, que fas conya però també surt la vida que ja va massa de debò, els fills i la hipoteca. Elles plantejaven si era millor desitjar o ser desitjat. I si, potser, a vegades, el desig és, justament, ser desitjat. És interessant el joc de miralls i de mirades: és el que jo desitjo? O és el desig de l’altre en mi que m’infla l’ego i això em perd?
Sabem que el desig i l’amor no són el mateix, però desitgem que l’amor sense el desig sigui només un estadi final
A l’adolescència, descobrir el desig, tant el que sents com el que generes, és potser un dels moments més catàrtics de l’era que estrenes. I llavors omples pàgines de diaris personals i de cartes d’olor. Durant una època, gairebé tot queda reduït a allò. Ahir també van sortir dos episodis de viralitat recentíssima lligats al desig: el metge de muntanya que encarna el gendre perfecte, el que paga un vermut, arregla una porta i et fa una consulta sagrada de quaranta minuts. I les rimes de l’exlíder d'El Canto del Loco per a Ester Expósito. Del primer, com diu el senyor del vídeo després dels testimonis de les dones encapritxades, “res a dir” (o només que el plantejament del vídeo ja et porta on et porta). Del segon, que m’ha fet tornar als noranta. A les cartes d’olor i als diaris personals íntegrament dedicats a qui t'agradava i com de fort t’agradava. Tot quedava reduït a allò: al desig per als que no et van fotre mai ni cas.