Vallfogona de Riucorb (Segarra històrica, actualment Conca de Barberà); any 1592. Fa 432 anys. Els Llibres Parroquials, els autèntics padrons de l’època, revelen que en aquella petita comunitat de poc més de 300 habitants les nenes tenien moltes més dificultats que els nens per arribar a l’edat adulta. Els Llibres de Bateigs de l’època mostren un equilibri en la distribució de gèneres. És a dir, que naixien tants nens com nenes. Però, en canvi, els Llibres de Defunció revelen que, en la franja d’edat de 0 a 14 anys, la dalla de la mort abastava en major mesura les nenes. L’any 1592, en aquest grup d’edat, la diferència era d’un 25% a favor dels nens. Quina era la causa d’aquesta supermortalitat femenina en aquest grup d’edat tan jove?
La supermortalitat femenina
El fenomen de la supermortalitat femenina a les edats medieval i moderna ha estat àmpliament estudiat. Però la investigació s’ha centrat, quasi exclusivament, en el segment de les dones en edat de reproducció a l’època (de 14 a 44 anys). El paisatge socioeconòmic de la comunitat local de Vallfogona a cavall dels segles XVI i XVII (que és paradigmàtic de la Catalunya de l’època i que, per tant, és extrapolable al conjunt del país), mostra, clarament, l’existència d’aquest fenomen. L’any 1592, les masses d’homes i de dones en la franja d’edat de 15 a 29 anys estan, excepcionalment, equilibrades (41 homes per 44 dones). Però, en canvi, en la franja de 30 a 44 anys la diferència és abismal (48 homes per 33 dones).
“Va morir asclada”
Aquesta supermortalitat femenina, que en el cas de la Vallfogona de 1592 afecta especialment la franja de 30 a 44 anys, seria causada per la sobreexposició d’aquelles dones a la fecunditat. Els Llibres de Bateigs revelen que les dones que assolien l’edat de 40 anys haurien passat per un mínim de mitja dotzena i un màxim d’una dotzena i mitja d’embarassos i parts. La mateixa documentació parroquial documenta la causa d’algunes d’aquestes morts amb la lapidària expressió “va morir asclada” (va morir trinxada o rebentada). Però, en canvi, en cap cas es fa esment de les causes que podrien explicar aquella supermortalitat femenina infantil. Per quin motiu, a Vallfogona —i al conjunt de Catalunya— les nenes morien més que els nens?
Catalunya, primer país a iniciar l’enderroc del feudalisme
L’explicació a aquell fenomen s’ha de buscar en l’evolució històrica de la Catalunya entre segles XIV i XVI; i en la ideologia social resultant d’aquells processos de transformació. El 1486, després de dues mortíferes revolucions pageses (les guerres remences); Catalunya havia estat el primer país europeu a iniciar l’enderroc del règim feudal, un sistema polític i econòmic que havia estat especialment hostil amb les classes humils de la societat. Durant el segle XVI el gruix de la societat catalana transita d’un model de servitud —propi del règim feudal— cap a un model mercantil. Per dir-ho d’una manera ràpida i entenedora, transita d’un paisatge de semiesclaus a un nou escenari format per petits propietaris o per llogaters en condicions molt millorades.
Una nova cultura social i econòmica
Aquesta colossal transformació impulsaria l’aparició d’una nova cultura social i econòmica de tipus productivista. Els pagesos i els menestrals passen a ser, pel cap baix, gestors únics —quan no són, també, els propietaris— de les seves unitats de producció. I el funcionament d’aquelles unitats de producció s’entenien com un tot, format per la terra o per l’obrador (la font dels recursos), la mà d’obra familiar (la força motriu del treball) i la producció (el resultat de la seva activitat). Per tant, és fàcil imaginar que aquella Catalunya de 1592 —que ja ha tombat el règim feudal— està dominada per un paisatge econòmic que, en la nostra terminologia actual, podríem definir com un “país de treballadors autònoms” o com un “país de petites empreses familiars”.
La força motriu del treball
Però aquell paisatge econòmic no tenia la fortalesa d’un sistema consolidat. I una de les seves febleses era la força motriu del treball; és a dir, la mà d’obra. Encara no existia la llei de l'oferta i la demanda que, modernament, regularia el mercat del treball. I aquella multitud d’unitats de producció familiar, no tan sols s’havien de proveir amb la mà d’obra familiar, sinó que la capacitat de generació d’aquesta força del treball seria la que condicionaria el futur d’aquelles iniciatives primigènies. Dit d’una altra forma, la mà d’obra que acabaria decidint la prosperitat i el futur d’una unitat de producció depenia de la suma de la capacitat de reproducció familiar i de la de generar aliments amb l’objectiu posat a conduir la canalla fins a l’edat de treballar (8 o 9 anys).
“Braços per a treballar”
En aquell context històric i cultural, l’home consolida el seu paper com a força motriu del treball. Les capbrevacions de finals del segle XVI i principis del XVII (una mena de declaracions de renda i de patrimoni de l’època) revelen que aquelles unitats de producció que podien fer arribar més plançons de gènere masculí a l’edat de treballar coneixien una progressió econòmica més ràpida i més destacada, i això impulsaria una ideologia que arrelaria i es projectaria amb molta força. Una ideologia que primava la descendència masculina, no tan sols com una font de recursos immediats (mà d’obra per la unitat de producció familiar), sinó també com una garantia de progrés econòmic i social: “si és un nen, braços per treballar”.
“Una nosa per a casar”
Això no vol dir que el paper de la dona quedés reduït al no-res. A la dona se li reserva el paper, quasi exclusiu, de màquina reproductora. Un rol molt important en aquell context històric i cultural. Més quan la totalitat de la societat catalana de l’època capitula matrimonialment, i la dona és el principal element de la negociació entre unitats de producció que viuen una dinàmica ascendent i que persegueixen estratègiques aliances familiars amb un rendiment a mitjà i llarg termini. Tot i això, la culminació d’aquells acords —les capitulacions— impliquen el lliurament d’un dot negociat que la núvia aporta al nou matrimoni; i que només es recupera en cas que aquesta mori prematurament abans de tenir descendència: “si és nena, una nosa per casar”.
La supermortalitat femenina infantil
Tot això apunta, clarament, cap a una ideologia que fabrica un escenari cultural i econòmic on les nenes reben menys atencions alimentàries, sanitàries i afectives que els nens. Sobretot en aquelles unitats de producció més humils, més sotmeses a la precarietat i a la vulnerabilitat; i que, segons les fonts documentals, són les que presenten les taxes més altes d’aquest fenomen. I que expliquen les importants diferències entre les masses de nens i de nenes en els segments més joves de població. El perfil majoritari de la víctima de la supermortalitat femenina infantil és una nena del segment d’edat de 0 a 5 anys i d’una unitat de producció de recursos escassos (4 a 6 membres). La supermortalitat femenina infantil seria la xacra d’aquella Catalunya en transformació.