Quan em van dir que Sidonie tocava a l’Heliogàbal, la meva reacció més sincera, i cito textualment, va ser: “Com *** han acabat els Sidonie a l’Helio?!”. Costava de creure que un grup que tant et penja el cartell de "tot venut" a la Razzmatazz, com et peta l’escenari principal del Festival de les Arts en hora punta; la nit abans de fer el seu primer Sant Jordi Club, decidís tancar-se en una sala de no més de 120 persones. Ni emergents, ni underground. Però hi ha coses que es porten a la sang. I ja sabeu, tornar sempre és la millor part de l’aventura. Si més no, això deia un grup d’amics i simpatitzants del matrimoni Arnolfini.

🎸Sidonie: "Feia molt de temps que volíem fer un disc en català i ara ha arribat el moment"
 

Pop 'malote'

Des de fa temps, la tríada composta per Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi ha decidit emprendre un camí cap a si mateixos. Quasi trenta anys sobre els escenaris i més de cinquanta a les soles. Toca llegir l’habitació, apreciar l'essencial i decidir què és el que veritablement importa quan ja no ets la novetat, ni l’estil musical de moda, ni tan sols el gran retorn més esperat perquè mai has marxat. Per sort, ho tenen clar: seguir sent ells mateixos i passar-ho bé com si cada nit fos l’última vegada que pugessin a l’escenari. La vetllada d'aquest 6 de febrer de 2025, si entenem l’habitació com la sala de sostres baixos de l’Heliogàbal, tothom estava en el seu equip. Després de més d’un any, la gira del seu darrer disc, Marc, Axel y Jes (2023), arribaria a la seva fi amb una nit que duraria dues jornades: primer, un escenari a peu de pista i, després, un de nivell estrella.

Amb entrades de menys de deu euros a la mà, a dos quarts de nou del vespre, la cua d’indies que havien conegut una vida de festa i festivals pre-Instagram donava la volta a la concorreguda cantonada de Gràcia

Contràriament al que canten en un dels seus senzills, ahir a la nit sí que es va sortir. I es va sortir ben fort. El moment va arribar. Amb entrades de menys de deu euros a la mà, a dos quarts de nou del vespre, la cua d’indies que havien conegut una vida de festa i festivals pre-Instagram donava la volta a la concorreguda cantonada de Gràcia. De mica en mica, sense córrer (que ja tenim una edat), tothom va anar agafant les seves posicions estratègiques en una sala més propera a les seves primeres nits que a la culminació d’una llegenda. Tot es tractava de tornar a la línia de sortida.

La part més depriment de la vida es va quedar de portes enfora en un vespre en què es podia ser tan jove com la primera vegada que els presents van escoltar Sidonie

Encetat el concert amb CEDE, l’entrega del públic era inigualable. Possiblement, la part més depriment de la vida es va quedar de portes enfora en un vespre en què es podia ser tan jove com la primera vegada que els presents van escoltar Sidonie. Els fans més fans havien vingut a fitxar. Per això, no era d'estranyar que, quan en Marc va preguntar a qui veuria l’endemà al Sant Jordi Club, tot el públic respongués a l’uníson amb un "A MIIII!!". Ara es podria esperar llegir una enumeració cronològica dels temes que van tocar, com Me llamo ABBA, Fascinado o El peor grupo del mundo, però la veritat és que podríem començar a explicar el concert des del punt que volguéssim, que l'energia sempre estaria en la seva màxima esplendor. Una de les majors virtuts del seu directe és fer que, tot i no saber la lletra, t’ho passis bé. La fórmula del pop en estat pur. Si no, que li ho preguntin a la dona d’uns cinquanta anys, pitillos i llavis vermells, que, mentre intentava trobar la postura exacta per veure bé els seus ídols entre dues calbes, li comentava a la seva acompanyant que allò ben bé rock no era, que per això li agradava, perquè era “pop malote”.

El català està més de moda que mai

Però, sens dubte, hi va haver moments que marquen records i també el futur. Després d’un primer bloc de cançons entonades conjuntament amb el públic, era hora del secret menys ben guardat. El següent disc de Sidonie serà en català. Un nou tret de sortida o un pujar a l’onada del fet que el català està més de moda que mai? I per inaugurar-ho, van donar els quatre possibles títols del disc. Però, de moment, mentre decideixen i continuen fent gargots a la llibreta on diuen tenir-ho tot guardat, aquí direm que van obrir l’era Cançons que maten amb una cançó homònima. La va seguir la ja coneguda, i també en català, Portlligat. Una fletxa directa als més amants de la terra, que els pot obrir camí entre els públics d’artistes com Joan Dausà o Pau Vallvé.

I si parlem de moments per a la posteritat, sens dubte, el que va passar durant Por ti és un d’ells: abandonant l’escenari i caminant tranquil·lament entre el públic, el trio va pujar damunt la barra del bar amb poc més que una acústica i una pandereta. Com qui va a missa, tothom la va cantar sense aixecar la veu, per no molestar, per escoltar el que havien de dir, perquè aquesta nit tots hem sigut un de sol. Sempre és corprenedor veure multituds unint-se, però encara ho és més quan molts dels presents fa anys que ja no es troben en aquests contextos perquè la vida ja no va de bars i concerts, sinó de famílies, responsabilitats i contractures. Si haguessin sigut Gen Z, trobaríem stories distorsionats amb el text en Comic Sans de “you had to be there”. Però tot sigui dit, hi va haver un altre moment que va competir per ser el més explicat l’endemà a l’oficina: durant Maravilloso, va haver-hi un interludi de Siddharta. No sabria explicar-ho. Calia ser-hi.

Sidonie sap passar-ho bé i fer-ho passar bé

Sidonie sap passar-ho bé i fer-ho passar bé. Ja fos durant El bosque, quan Ros es va posar entre el públic amb la guitarra, el casi lololo de Me gustas todo el rato, o els moments més groovies de Feelin' Down, ho donaven tot. La nit va tancar amb una explosiva traca d'èxits: Carreteras infinitas - El incendio - Estáis aquí - No salgo más. Durant poc més d’una hora i quaranta minuts, les poques persones que van aconseguir entrades durant els tres minuts en què es van posar a la venda abans de penjar el cartell de tot venut, van tornar a una de les seves primeres nits, a l’espontaneïtat de 'liar'-se un dijous perquè sí, perquè ve el teu grup preferit, perquè mai seran tan joves com avui. Però si pregunten, tot i que ja no surtin més, aquesta nit han sortit. Si mai ens fem grans, que sigui com Sidonie a l’Heliogàbal. I com ells mateixos van dir, en català durant tota la nit, si al final ens ha semblat millor el concert de l’Helio que el del Sant Jordi Club, no ho diguem a ningú. Així serà sempre un secret entre els presents.