Fa uns mesos, en aquesta mateixa secció, lloàvem l'excel·lència de Civil War, la distopia gens distòpica amb la que el cineasta Alex Garland plantejava un molt versemblant escenari bèl·lic que dinamitava uns Estats Units partits per la meitat. El poderós efecte de construir una hipòtesi aterridora amb ingredients ben reconeixibles, amb els que convivim cada dia de les nostres vides, es repeteix a Día cero, la minisèrie de sis episodis que acaba d'estrenar Netflix i que té Robert De Niro com a cap de cartell.
🎞️M'estàs parlant a mi? El gest indesxifrable de Robert De Niro
El llegendari protagonista de Taxi Driver interpreta aquí a l'expresident nord-americà George Mullen, un home respectat per republicans i demòcrates, i també per un electorat cada vegada més polaritzat. En un context de fake news i xarxes socials convertides en un abocador de merda, de comunicadors que disfressen els seus deliris de veritats absolutes i que veuen com centenars de seguidors mononeuronals es converteixen en un ramat al seu servei, i d'amos de grans corporacions tecnològiques tallant el bacallà; la trama de Día Cero explota quan el país rep un ciberatac massiu que provoca més de tres mil morts. És aquí quan Mullen, en tant que figura de consens, accepta l'encàrrec de posar-se al capdavant d'una comissió plenipotenciària, que no necessitarà rendir comptes ni seguir cap llei establerta, durant el procés d'investigació que ha d'evitar nous atacs i desemmascarar els responsables de la massacre.
Día cero posa al damunt de la taula un grapat d'elements que, d'una manera o una altra, resulten familiars en les democràcies modernes i que dramàticament funcionen a la perfecció
Amb aquesta premissa, fent servir eines de la política-ficció, Día cero aposta per mantenir-se ben a prop de la realitat més absoluta a l'hora de desenvolupar una trama absorbent i addictiva, que probablement us obligui al binge-watching (és a dir, a veure tota la sèrie de principi a fi d'una sola tirada). En té molta culpa una acurada feina de guió a càrrec, entre d'altres, de dos periodistes polítics com l'exproductor de l'NBC Noah Oppenheim i, sobretot, Michael S. Schmidt, corresponsal del New York Times i dues vegades guanyador del Pulitzer. Que tots dos formin part de l'equip de ments pensants de la minisèrie assegura que el pur entreteniment vagi acompanyat constantment d'una sensació de versemblança, de possibilitat absolutament tangible, que juga molt a favor de l'eficàcia de la proposta.
Amb aquest gran actiu narratiu, Día cero posa al damunt de la taula un grapat d'elements que, d'una manera o una altra, resulten familiars en les democràcies modernes i que dramàticament funcionen a la perfecció: la gestió de les catàstrofes i/o dels atemptats terroristes, la pèrdua de drets aparentment protegits per les constitucions en nom de la seguretat nacional, l'oportunisme polític, el joc d'equilibris entre administracions públiques, el pes en la presa de decisions de milmilionaris a qui ningú no ha votat, la pèrdua de valors i la manca de principis, fins i tot el risc d'estar en mans d'algú que potser no té ple control de les seves facultats cognitives.
De Niro, Biden i Jimmy Carter
L'ombra de Joe Biden en la recta final de la seva presidència, la dels lapsus i les confusions, apareix en el retrat de l'expresident Mullen (tot i que l'argument de la sèrie li doni una justificació que aquí no destaparem). Així i tot, si hem de parlar d'algun referent real a l'hora de construir el personatge, tal com reconeix Robert De Niro, sigui Jimmy Carter qui més s'assembli al protagonista de Día Cero, per allò de deixar un bon record, probablement fonamentat en la comparació amb altres dirigents del país anteriors o posteriors, i haver-se guanyat el respecte un cop acabada la seva feina a l'administració. Mullen té els seus clarobscurs i alguns traumes del passat, sí, però hi ha una pàtina d'honestedat que el converteix en algú en qui es pot confiar. Això sí, la successió de fets el col·locarà en algunes delicades situacions sense marxa enrere.
Día cero és una proposta perfecta per amants d'aquelles teories de la conspiració que cada dia semblen menys improbables
Mai no acabem de saber, tot i que no és gaire difícil deduir-ho, a quin partit pertany l'expolític que interpreta un De Niro que mai s'ha mossegat la llengua a l'hora de qualificar Donald Trump de porc o d'estafador. Tampoc ho sabrem pel que fa a altres personatges importants de la història, com la presidenta a qui dona vida Angela Bassett, el cap de la Cambra de Representants a qui interpreta Matthew Modine, o la congressista i filla del protagonista que encarna Lizzy Caplan. És raonable pensar que darrere d'aquesta decisió de guió es pretén que cap espectador potencial es desconnecti del visionat per raons ideològiques. El magnífic repartiment no s'atura aquí: també hi apareixen Joan Allen, Jesse Plemmons, Connie Britton i un sensacional Dan Stevens convertit en un polèmic i poderós comunicador d'extrema dreta clarament inspirat en l'execrable Alex Jones.
Amb una posada en escena clàssica que només es trenca en els moments de desconcert cognitiu de Mullen, i amb un grapat de girs de guió molt ben situats en cadascun dels seus sis episodis, Día cero és una proposta perfecta per amants d'aquelles teories de la conspiració que cada dia semblen menys improbables.