El nou disc de Sidonie és un autohomenatge des del mateix títol: Marc, Axel y Jes. La reivindicació del trio d’amics, de la millor de les seves dinàmiques, posa la veu al davant de tot; pop de guitarra, baix i bateria. Sense floritures ni girs. Girs que els han acompanyat en altres moments de la seva carrera però que ara han provocat extrema nuesa en aquest nou llançament, el desè de la seva trajectòria. L’àlbum busca la fórmula mínima en el vestit musical. També en les lletres, sense tanta metàfora i amb gust per a les tornades. I, com diria Andrés Calamaro, amb honestidad brutal: fer-se gran amb gust (i amb sentit de l’humor).
El grup descansa sobre tres cadires al seu local d’assaig, un espai petit però acollidor. Memòria d’una banda: jaquetes de cuir penjades, discos apuntalant les parets i unes fantàstiques regalèssies sobre la taula. Vingudes d’Amsterdam, en Marc Ros (cantant) les reparteix, les llepen i les desgasten. Són dies de passar nervis –ens confessen també el guitarrista, Jesús Senra 'Jes' i l’Axel Pi, bateria– per les entrevistes. I, sobretot, per mostrar nou material. Una espurna que mantenen, tot i portar 25 anys de carrera a les esquenes. Potser és la clau, aquest formigueig, per a poder seguir tant de temps després d’aquelles primeres cançons en anglès el 1997.
No és gaire freqüent –portant tants anys– que estigueu nerviosos amb un llançament.
Marc Ros: Estic a punt de fer 50 anys i encara crec que em falten moltes coses per demostrar; això m'esperona com a músic. Mai, mai, m'he acomodat; mai, mai tinc temps per fer-ho. Quan no és una cosa és l'altra; quan no és la meva situació personal, és la meva situació professional. Quan no és aquest grup que ho peta és que ho peta un altre, perquè els joves et passen per aquí [fa una fletxa amb el braç]. I això és bo per a la creació. No és gens bo per a la salut, però sí per a la creació musical. L'exemple està sobre el teu cap: hi ha una fotografia de la portada del Rubber Soul, dels Beatles. La seva millor època de creativitat era quan més pressió estaven sentint perquè havien de competir amb grans grups com els Rolling Stones. Aquesta creativitat es va acabar quan no havien de competir.
Axel Pi: Aquesta idea de nerviosisme… Que molts puguin pensar que un grup que porta tants anys no hauria de tenir nervis… Els sentim abans de cada concert, però amb relació a l'estrena d'una cançó! Imagina’t! Hi ha tanta, tanta feina al darrere, que si ets exigent... Volem que agradi i que agradi molt, a poder ser. Això es tradueix en una sensació que només es pot descriure amb nervis. No entenem aquest moment sense nervis i il·lusió. I encara que sigui un tòpic, el dia que no ho visquem amb nervis, alguna cosa no s’estarà movent aquí dins com toca.
Marc Ros: "Ens hem convertit en una mena d'El Tricicle musical"
Parlant de tòpics: els grups rebutgen sovint la idea d’agradar a tothom. Vosaltres li dediqueu una cançó: fem això per agradar-vos. Fora tonteries.
Jes: Això ho portem dient des del 1997, quan ens vam ajuntar. Volem agradar tota l’estona. Fem música per agradar. I com més siguem, millor. Mai ens hem amagat.
Marc Ros: Ho dona l'edat i el context. Perquè jo veig que les generacions d'avui en dia tenen la meitat de la meitat de la meitat de la meitat de la meitat de prejudicis que teníem a la nostra quinta. Sobretot a Barcelona, al pop barceloní. No em puc imaginar una Bad Gyal no volent agradar a un sector del públic; oi que seria de bojos? I encara de tant en tant veig algun artista que només vol agradar a un tipus de públic; em sembla molt elitista i molt estrany. El músic que diu "jo només faig música per mi mateix"... El músic que no vol eixamplar el seu públic, perquè deixarà de tocar a llocs cool o moderns. Llastimós.
Axel Pi: Estar tocant una cançó en directe... i que la gent estigui cantant-la. I a més, afegeix-li que ho estiguin fent amb un somriure! Què, això? Aquest moment és el que explica el motiu pel que estem aquí. Que estiguin cantant les cançons amb un somriure i que quan acaben, estiguin aplaudint. Mare meva, tot és per això.
Marc Ros: Todo Sporting!
Com?
Marc Ros: [Riuen] L’altre dia ens van dir que els supporters de l’Sporting de Gijón fan una versió de Por ti. I en comptes de "todo es por ti" fan "todo Sporting". [Aplaudeix] Bravo!
Molaria que ho fes Spotify. "Todo es-por-ti-fy".
Marc Ros: [Riuen] Per a fer un anunci! La gallina de los huevos de oro!
Tornant al disc. Suposo que és un misteri com t’ho fas per agradar. Perquè vosaltres ho heu fet amb psicodèlia, rock, teclats, pop. En aquest àlbum heu arribat a una fórmula molt directa. El disc és com si digués: "fem-ho fàcil!"
Marc Ros: Ha estat un procés pensat. I meditat i premeditat. Això m'agrada dir-ho perquè els músics sempre, sempre diem el contrari, com si tot fos natural. I no, ha estat meditat. Jo crec que a mesura que vas coneixent saps més del teu ofici, aspires a simplificar les coses. Ja ho explicava Jorge Luis Borges, escriptor argentí, que deia: "Yo cuando era joven, era muy barroco. Todos los jóvenes son barrocos". A la comunicació, com més directe, millor. I crec que aquest disc ha buscat això clarament, sí, menys metàfores de les lletres, menys arranjaments a les músiques. Jo m'imaginava el disc a la Sidecar. Fent cançons per aquest paio o aquesta tia que estan a la barra amb el colze recolzat. Com me’l podria guanyar? Traient quatre teclats, llençant pregravats, fent coreografies, posant una pantalla? No. Tres. Guitarra, bateria i cançons, amb la veu ben alta.
Una part important d'agradar és parlar del moment present: saraos on tot són nens o aquestes ressaques horribles a les que li canteu.
Marc Ros: No puc enganyar ningú. Serà millor que escriguis des de la perspectiva d'un home de 49 anys que no d’un de 20; no seria creïble. Jo vull parlar d’aquest home amb 49 que surt i és patètic perquè té ressaques de dues setmanes. No vull enganyar.
Us exposeu! Abans us pesava més exposar-vos?
Marc Ros: Hem passat èpoques en les què estàvem acomplexats perquè no sabíem on col·locar el nostre sentit de l'humor. El Jes és un gran imitador, un paio que ens dona molta canya perquè tirem d’humor. Ens hem convertit en una mena d'El Tricicle musical, que fa broma al camerino, a les entrevistes… Sinó, tot seria un pal. Però a vegades hem volgut… Ens hem volgut presentar com un grup més culte, més intel·lectual. "Ei, escoltem música alemanya dels setanta". No sé si va colar. Als concerts al final també tiràvem d’humor. Una època rara; jo tenia molt complex a l'hora d'escriure. No volia fer tornades. Tenia complexes una mica complexes. Ara ho veig a altres bandes, i penso: "hòstia, es nota que els està passant alguna cosa, tenen vergonya d’alguna cosa". És una època que hem superat.
Axel Pi: És interessant pensar que fins i tot aquests moments, on necessites desprendre’t de coses, et porten a llocs. Com a Sierra y Canadá, on volíem evitar les guitarres a tota costa; ho faríem igual. Ens va portar a un lloc. Dels complexes s’aprèn. Les estratègies que has fet per no de tenir vergonya t’han fet anar a llocs que són interessants. El grup ha fet molts girs al llarg de la nostra història. Hi ha un gir clàssic que és desprendre'ns també de la cançó pop més fàcilment digerible per anar cap a una psicodèlia més complexa. I penses: "Per què ho vam fer?" Perquè el grup ho va necessitar. I tots aquests girs expliquen que ara fem un disc així, que podria ser el primer de la nostra carrera.
Aquests tombs són flipants. Sobretot perquè és molt anòmal deixar per escrit, deixar enregistrada, una vida. Tot i que ara amb les xarxes cada vegada ho fem més, poca gent pot presumir de tenir encapsulats 25 anys en cedés. Vosaltres us heu acceptat, a jutjar per aquest títol de disc tan maco: Marc, Axel y Jes.
Axel Pi: Tot són moviments per intentar trobar-se. La nostra carrera ha sigut intentar agradar. Però també hi ha un clar intent de trobar-nos. Ara som això! En tot moment ens ho hem cregut, hem cregut el que érem. Així em reivindico, així t’ho ensenyo.
Marc Ros: Sembla que no madures mai. Penso en la promoció d'aquest disc i recordo la promoció del disc anterior… i quan penso en quina mena de disc era allò, em sembla molt llunyà. Un disc doble, amb una cumbia! D’aquí un temps, quan pensem en aquest disc, en aquesta reafirmació de nosaltres, pensarem: "érem nosaltres això?" Un que no s'acaba d'acceptar mai del tot, eh.
Va haver-hi cap fet atòmic per a decidir-vos per un disc així, amb els vostres noms davant? A ulls del públic molts cops el que passa entre disc i disc només és temps. O un click a Spotify.
Marc Ros: Jo crec que no és una cosa, és una persona, i aquesta persona és el Luís Fernández, que és el nostre mànager. No tenim problemes en dir que ha estat ell el que ens ha esperonat. És un paio més jove que nosaltres, que ve d'una escola musical diferent a la nostra. És el baixista de Los Punsetes. Ell ens va dir ahir que li agradàvem més quan érem Sidonie. I a mi em va arribar a dir, després d’entregar maquetes: "Algunes cançons d’aquestes no serveixen". Mai m’ho havien dit. Amb 49 anys, un noi de trenta pocs. Em va posar les piles. Em va sortir fer temazos. Després d’això va Cedé, per exemple. Hem fet bé fent cas a una persona que volia aquest Sidonie atòmic.
Axel Pi: Després de molts anys de carrera, en els quals hem fet sempre el que hem volgut i les decisions artístiques les hem pres els tres, fixa't que un disc que reivindica el trio, la banda de baix, guitarra i bateria, que podria ser el disc més pensat i sorgit del cor dels tres, és el que és perquè un dia canviem l’agència de management i comencem a escoltar algú en qui confiem, i escoltar-lo ens porta a canviar coses i produir-les diferent. Gràcies a aquest consell, acabem fent el que hem fet. Aquest és el disc en el que més hem escoltat algú extern a la banda. És guai també en aquesta vida aprendre a escoltar. Potser a vegades hem comès l'error de fer veure a qui ens envolta que fem i desfem perquè tenim molta personalitat i perquè tenim molt clares les coses. Potser en algun moment de la nostra carrera això ha sigut una equivocació perquè és molt, molt, molt, molt positiu escoltar.
Axel Pi: "Encara és més complicat desitjar no mantenir la popularitat, sinó superar-te"
Marc Ros: Hi ha una consciència de que t'estàs fent gran i ja no tens l'elasticitat física, mental i creativa que tenies als 27 anys. S'ha de ser llest i estar atent als grups del teu voltant i fer cas a gent més jove. Bandes emergents que et posen les piles. Dir noms sap greu perquè te’n deixes! Però molts grups de nens i nenes, de guitarres bàsicament.
Axel Pi: Deixa'm acabar amb això: ens han preguntat molts cops com de complicat és mantenir la popularitat. Encara és més complicat desitjar no mantenir-te, sinó superar-te. Un dels valors que tenim és que estem lluny de desitjar mantenir-nos –ja molt complicat–, aspirem a créixer… És tanta la il·lusió que, sense adonar-nos superem el mantenir-nos. I avui dia, 25 anys després, estem en el nostre millor moment de popularitat. I això passa per lluitar per a superar-se, no per a mantenir-se. Compromís, perfeccionisme, molta, molta feina. Tant de bo aquest disc ens porti a un lloc més gran, més bonic, més per celebrar.