Hem quedat amb els Sidonie al Psycho. Al Poble-sec, no gaire lluny de l'Apolo, un dels epicentres, encara diria més, temples, rockístics de Barcelona. Ells han begut i han ballat aquí. Nosaltres ballarem avui i demà, primer a l'Heliogàbal (totes les entrades exhaurides), després al Sant Jordi Club (encara en queda alguna a la venda); en els dos concerts que, emmarcats dins del festival Cruïlla d'Hivern, oferiran com a cloenda de la gira de presentació del seu últim disc, Marc, Axel y Jes.
Tot carisma, miren i admiren una fotografia dels Byrds que penja en una de les parets del local mentre en Charly, el seu entranyable gerent, carrega caixes de cervesa amunt i avall. Ha de fer la comanda de la setmana. Els mesmeritza la imatge de la icònica banda californiana dels seixanta. I aleshores recordo una entrevista a Liam Gallagher, cantant d'Oasis, en què declarava que ell, fins i tot abans de formar el grup, ja caminava pel carrer com una estrella del rock. Actitud. T'ho has de creure. "Pete Townshend, el guitarrista dels Who i un dels pares musicals d'Oasis, deia que la distribució, el repartiment per ser una estrella del rock és un 40% actitud, un 40% i un 20%...", en Marc fa memòria, riu i acaba completant la frase... "M'oblidava que fem cançons, també. El 20% restant és la música. És important, perquè si aquests nois de Los Angeles no haguessin vestit d'aquesta forma i amb aquests pentinats, segurament ara no coneixeríem els Byrds. És un llenguatge que t'arriba com un pack, el pack del pop, de la cançó de tres minuts". Formulant l'equació de Townshend: actitud per imatge per cançons, és indubtable, el cantant i guitarrista Marc Ros, el bateria Axel Pi i el baixista Jes Senra, Sidonie són unes estrelles del rock.
El pack del pop no mor mai
El pack del pop no mor mai. Arriben noves tendències, sembla que les guitarres desapareixen, però sempre acaben sortint tres nois o tres noies que a fer soroll distorsionat. I mentrestant, des de fa gairebé 30 anys (o són 26, Axel?), Sidonie sempre estan allà. "Sobretot si t'ho creus", rebla el bateria. "El motiu pel qual les coses tornen és perquè algú ha seguit creient-hi. És essencial creure en el que estàs fent. Fer el disc que vols fer encara que no sigui tendència". I aleshores en Jes ens llança una floreta i ens diu que li encanta el titular de la nostra entrevista amb Dan Peralbo: "El rock a Catalunya no ha mort, ara es diu Dan Peralbo i el Comboi". "Un grup com els Dan Peralbo és una alegria per a l'escena. Van tocar amb nosaltres quan vam fer els bolos a la Razzmatazz mesos enrere i van ser tota una descoberta. El seu últim disc és una meravella. Un tros de grup que espero que arribin molt lluny. Realment feien falta uns Dan Peralbo en el rock català".
La trajectòria de Sidonie és paradoxal, o potser no tant. Sempre han tingut el suport del públic, però s'han hagut de reivindicar una vegada i una altra davant de la premsa especialitzada. "Mai ens donen premis", es queixa sense amargor (o amb ella) en Marc. "L'Enderrock ens va donar dos i els ho agraïm moltíssim, però ja està. Portem 27 anys (no eren 26, Axl?) en la indústria musical i ni un premi. Tenim el premi del públic, cert, i també el premi de seguir sent una banda tan unida. Encara som amics i ens ho passem molt bé després de tant de temps junts. Tota aquesta gent que rep un premi cada puto any, que sempre són els putos mateixos, segur que no s'ho passen tan bé com nosaltres. Això sí que és un premi, som els guanyadors. Però un reconeixement de tant en tant... Quan ens van donar l'Enderrock estàvem tan contents. S'agraeix moltíssim". On els guardeu? "Un està trencat", admet en Jes. "I l'altre llueix orgullós al local d'assaig".
Hi ha la força de l'amor entre nosaltres i de la nostra amistat. Per això hem durat tant de temps i per això ens llancem fer coses entretingudes i arriscades, com ara fer un disc en català, un moviment molt important en la nostra trajectòria
Diu en Marc que no sap si el seu psicòleg hi estaria d'acord, però que, a vegades, sent que, com deien els Manel, estan competint. Que senten gelosia del que fan altres bandes. Que escolten un temacle per la ràdio i hi ha alguna cosa dins que els desperta certa enveja. Una enveja sana, suposo. "I també insana", riuen els tres. "Ara estem al Psycho", recorda en Marc. "Totes aquestes grans bandes dels pòsters que hi ha a les parets han competit amb altres bandes. És llei humana, és llei de vida. Aquest puntet d'enveja que et motiva a fer una cançó com a mínim igual de bona que la dels teus companys. I després hi ha la força de l'amor entre nosaltres i de la nostra amistat. Per això hem durat tant de temps i per això ens llancem fer coses entretingudes i arriscades, com ara fer un disc en català, un moviment molt important en la nostra trajectòria". Ja en parlarem d'això. Abans, però, tanquem el cicle del darrer disc.
El pop és i ha de ser això
Marc, Axel y Jes és un tros de disc. Efervescent i a cara de gos. Rabiüt i radiant. Melodies instantànies i addictives de dos minuts i mig i ja. No necessitem res més. No volem res més. El pop és i ha de ser això. "Hi ha aquella frescor del trio", indica en Marc. "No hi ha col·laboracions, no hi ha sobreproducció. És intentar recrear el so del local d'assaig de Sidonie a l'estiu. Per això, encara que és un adjectiu molt cremat, sona tan fresc". L'Axel recull el discurs del seu company i l'allarga exposant que han buscat premeditadament que el disc sonés així. "Perquè amb el pas dels anys t'acabes adonant que has perdut l'espontaneïtat dels inicis. La millor manera de recuperar-la era que gravéssim només els tres, com al principi. Hem reivindicat el local d'assaig, hem reivindicat la sala petita, hem reivindicat el trio".
Amb el pas dels anys t'acabes adonant que has perdut l'espontaneïtat dels inicis. La millor manera de recuperar-la era que gravéssim només els tres, com al principi. Hem reivindicat el local d'assaig, hem reivindicat la sala petita, hem reivindicat el trio
També han reivindicat les cançons que no van més enllà dels tres minuts. "Em vaig comprar un rellotge de sorra per internet que dura tres minuts", confessa (encara no sé si prenent-me el pèl o no) en Marc. "Mentre componia les cançons del disc el posava i si me n'anava més enllà dels tres minuts, fora, descartava la idea". Aturem el rellotge. Torno aquí a una de les meves parafílies favorites: Oasis, a aquella declaració de Liam Gallagher que deia que van deixar de ser la millor banda del món quan el seu germà, Noel Gallagher, compositor del grup, es va fer milionari i es va aburgesar. Sense reptes, sense por, no hi ha creació. "Interessant. Moltes vegades em pregunto quin tipus de discos faríem si ens haguéssim fet milionaris. Hauríem fet un disc com el que hem fet ara? Viure sempre al límit de la ruïna t'espavila com a compositor i com a intèrpret. Sempre vols fer el concert de la teva vida i escriure la cançó de la vida. Jo he estat unes quantes vegades al límit". L'Axel se suma i repassa les moltes crisis que han superat Sidonie al llarg dels anys. "Hem viscut la crisi d'Operación Triunfo, el va suposar quan va arribar i com es van carregar tot el panorama musical. He viscut la crisi del top manta, la crisi de les descàrregues il·legals, he viscut la crisi del repartiment de les plataformes digitals, la crisi de la irrupció d'un nou estil musical que sembla que acabarà amb el pop i amb el rock. Crisis que tot sovint es tradueixen també en una crisi econòmica. El que és interessant és aprendre de cadascun d'aquests moments. Ho hem passat molt malament en moltes ocasions, però aquí estem".
El nou primer disc de Sidonie
Un altre dels atractius de Marc, Axel y Jes són les seves lletres. Si el so recupera la seva declinació més efervescent, les lletres s'endinsen sense complexos i un punt autoparòdic en l'univers d'uns músics ja en la cinquantena. "Si hi havia una veritat en el so, també hi ha d'haver una veritat en les lletres", apunta en Marc. "No puc cantar a l'amor adolescent en primera persona perquè ja no el visc. No puc parlar de les nits a l'Apolo, d'anar a currar d'empalmada i de les ratlles, perquè ja no ho faig. A més a més, també he simplificat molt la meva manera d'escriure. Abans intentava ser Machado i ara prefereixo ser Marc Ros i parlar de les coses que em passen. He hagut de reobrir molt i aconseguir-ho és molt més complaent. Després llegeixo la cançó i penso, quina clavada, tio" (riu). En Jes amplifica les paraules del seu company de grup. "Que no us enganyi, aquest paio era bo escrivint cançons l'any 2000, el 2002, el 2007, el 2010, el 2021 i ho segueix sent el 2024 i el 2025".
Si hi havia una veritat en el so, també hi ha d'haver una veritat en les lletres. No puc cantar a l'amor adolescent en primera persona perquè ja no el visc
Un 2025 en què Sidonie publicaran el seu primer disc en català. "Feia molt de temps que volíem fer-lo i ara ha arribat el moment". El disc ja està gravat, es publicarà el setembre i, ara per ara, no té títol, tot i que ja juguen amb quatre opcions: Aquesta nit és la nit, Catalan graffiti, Cançons que maten i Bona nit, som Sidonie. Quina és la vostra favorita? "La il·lusió per publicar aquest disc és tan potent i tan forta. D'alguna manera és com si estiguéssim novament davant del primer disc de Sidonie. Sona guapíssim. És molt germà de Marc, Axel y Jes, però tirant una mica més cap al so de la costa oest. Serà un dels bons discos de Sidonie". Aquesta nit a l'Heliogàbal i demà al Sant Jordi Club avançaran dues de les seves noves cançons en català. Si ja teniu entrada, en sereu testimonis privilegiats.