Salvant les distàncies, Richard Allen va ser quelcom semblant a un Curtis Garland britànic; és a dir, un paio que sota pseudònim facturava novel·les com a xurros. Però si Juan Gallardo Muñoz (que així es deia realment el barceloní) és recordat pels seus llibres de butxacó per a Bruguera que abastaven gèneres com el policíac, les novel·les de l'Oest o la ciència-ficció, James Moffat (que així es deia l'anglès) ho és per inventar per a la New English Library un subgènere del pulp que podríem anomenar skinheadxploitation fiction.. Allen va escriure diversos centenars de novel·les els rudes protagonistes de les quals pertanyien a les subcultures juvenils sorgides a la Gran Bretanya de finals dels 60 i els 70, com skinheads, suedeheads i smoothies. Una gran quantitat d'elles narren les correries fictícies d’en Joe Hawkins, un jove pelat de l’East End que s’ho passa teta bevent, violant i fent-li una cara nova a qualsevol “prou desafortunat per a interposar-se en el seu camí”; preferentment hippies, si li donen a triar. Títols barats, avui de culte, com ara Skinhead (1971), Suedehead (1971), Boot Boys (1972), Skinhead Girls (1972), Trouble for Skinhead (1973), etc., etc., que, a remolc d'una atenció pública obstinada a criminalitzar-los, van ajudar a forjar la reputació dels skins com, en paraules del sociòleg Stanley Cohen, “folk devils and moral panics”, és a dir, a ser desmesuradament percebuts com una amenaça per a la societat.
Viñas analitza el fenomen de manera exhaustiva i metodologia acadèmica, […] pionera en un país on els estudis sobre la cultura juvenil s'han limitat a matussers reportatges sobre “tribus urbanes” a revistes de crònica social o premsa rosa
Fent gala de la seva proverbial humanitat, sembla que Margaret Thatcher va manifestar el seu afany de “crucificar a tots els skinheads”, la qual cosa va donar origen, com a conya, al símbol del skinhead crucificat que molts van tatuar-se (a vegades en forma de creu taleguera al mig del front o als dits), i que va ser originalment dissenyat a la botiga londinenca de roba punk i skin Last Resort. Último Resorte, la llegendària banda punk barcelonina capitanejada per Silvia Resorte, no cal dir-ho, va treure el seu nom d'aquesta botiga. Per altra part, corre per internet una foto d’en Quique Gallart, cantant de Skatalà i un dels primers, si no el primer, rapats de tot l'Estat lluint una samarreta amb la il·lustració del skinhead a clavat la creu estampat entre els seus tirants. Explico tot això per a evidenciar que la història de l'estil i la subcultura rapada va ser i continua sent d'abast “glocal”: la seva dimensió local és inseparable d'una altra internacional. Per això, anècdotes i llibres rars a un costat, en Carles Viñas, doctor en Història contemporània i màxima autoritat indiscutible —i indiscutida— de la matèria al nostre país, poc després de la publicació de Skinheads. Història global d'un estil (Bellaterra Edicions, 2022) acaba de tornar a la càrrega amb Rapats. Una història de la subcultura skinhead autòctona, editat en català per Manifest i castellà per Verso. Viñas analitza el fenomen de manera exhaustiva i mètode acadèmic, en la línia dels Cultural Studies de Stuart Hall i companyia, sense renunciar per això a oferir-nos una lectura àgil, entretinguda i, per moments, fins i tot divertida, pionera en un país on els estudis sobre la cultura juvenil s'han limitat a matussers reportatges sobre “tribus urbanes” apareguts a revistes de crònica social o premsa rosa.
El moviment skinhead és, amb tota probabilitat, la subcultura que més espai ha ocupat als mitjans de comunicació. Paradoxalment, al marge d’estereotips erronis, també és el més desconegut o malinterpretat…
A inicis dels anys 90 es produeix un pic de notícies sobre l’estil skinhead que ocupen fins i tot portades de la premsa escrita gairebé a diari. Però és precisament la premsa qui comença a difondre aquest estereotip erroni que identificava els skins amb el neonazisme i el racisme. I, evidentment, això és totalment desencertat: els orígens de l'estil són multiètnics, fruit d'una barreja racial de joves anglesos blancs de classe obrera amb joves negres d'origen antillà que havien arribat a la Gran Bretanya. D'aquesta fusió naixerà, a la segona meitat dels anys 60, l'estil skin, que acabarà de consolidar-se a finals de la dècada. Per tant, aquests estereotips que es van difondre profusament als 80 i 90 van ser fruit, en la majoria dels casos, del desconeixement que existia sobre el fenomen, i van projectar a la societat una imatge errònia del moviment skinhead que, malauradament, encara perdura.
Per què una investigació acadèmica d’un fenomen que tradicionalment a l’acadèmia li ha importat un rave?
Jo estic especialitzat en història contemporània, i és un tema que m'interessava i que, com bé dius, aquí mai s'havia estudiat des de l'acadèmia. Per tant, vaig creure adient endinsar-me i començar a investigar per tal d'oferir unes bases sòlides, amb cert rigor, sobre l'estil skin. A diferència de, per exemple, Gran Bretanya on la historiografia anglosaxona ha abordat el món de la joventut i els estudis subculturals des dels anys 60 fins al dia d'avui, al nostre país hi ha un buit important, i la meva idea era intentar cobrir forats en aquest sentit amb alguna aportació històrica rigorosa.
Crec que la història narrada des de baix és important, i per això vaig decidir fer aquesta recerca en diversos àmbits
Per fer-la has hagut de trepitjar els carrers i els camps de futbol, recolzar-te a la barra dels bars, parlar amb rapats de tots els signes, anar a concerts i amarar-te de fanzins. Aixecar el cul del pupitre.
La idea era defugir una mica de la recerca tradicional del món acadèmic, que acostuma a fer-se través de la recerca bibliogràfica i tancat en un despatx. Entenia que no era adient i que, segurament, reproduiria aquests estereotips erronis. Per tant, primer és una recerca multidisciplinària on, per exemple, adopto el treball de camp de l'antropologia, així com tècniques de la sociologia i la politologia. La idea era fer una història des de baix, on els mateixos protagonistes poguessin parlar, per això he entrevistat a un centenar d'integrants de l'estil, he estat in situ en diversos concerts, reunions, camps de futbol, bars, etc., perquè no volia projectar una visió equivocada i distorsionada, sinó que els protagonistes parlessin, que fossin part protagonista. Crec que la història narrada des de baix és important, i per això vaig decidir fer aquesta recerca en diversos àmbits. També a partir de les seves pròpies publicacions, els fanzins, i escoltant molta música de tots els estils que agraden al moviment. Entenc que és l'única manera de poder fer una radiografia tan fidedigna com sigui possible d'aquest fenomen.
La cultura skinhead va arribar tard al nostre país, però va fer-ho amb molta força. De quina manera irromp i es difon l’estil a Espanya a inicis dels anys 80?
Aquí és cabdal la dictadura. Durant quatre dècades l'Estat espanyol va estar sotmès a un aïllament important, i això fa que certes influències no arribessin fins més tard. Així com en altres països de l'entorn, des del centre de la subcultura, Anglaterra i Londres en aquest cas, l'estil s'irradia gairebé des del primer moment, aquí triga per l'efecte distorsionador que provoca la dictadura. Quan el control comença a relaxar-se, a finals dels 60 i inicis dels 70, gràcies a la pressió post-68, comencen a aparèixer les primeres influències, i ja durant la transició és quan les subcultures irrompen amb molta força. Es produeix l'esclat d'una generació de joves que volen allunyar-se de l’ultrapolitització precedent de l'antifranquisme, i la lectura és: ara estem en una nova etapa de llibertat i, per tant, el que ara toca és gaudir i el lleure. Per això comencen a aparèixer els skins i altres fenòmens culturals com ara la movida madrilenya.
Quines singularitats adopta aquí el moviment?
La singularitat o la diferència més important respecte d’altres plasmacions o concrecions de l’estil arreu d’Europa és que aquí reprodueix el context sociopolític existent. Qualsevol concreció juvenil o postadolescent o del transit de l’adolescència a l’edat adulta, com és el cas que ens ocupa, es veu afectada per l’entorn, que té una incidència important. Aquí aquell entorn, més enllà del tradicional eix esquerra-dreta, era el de les reivindicacions sobiranistes, els nacionalismes perifèrics enfrontats als nacionalisme centralista espanyol, etc., i tot això té un reflex en la plasmació del context skin on es reprodueix, en menor escala, el context polític. La característica diferencial més important és aquesta politització que no trobem a altres països.
Què va fer que Barcelona fos l’epicentre de l’estil?
Bàsicament, la seva proximitat amb França. Les primeres influències arribaven del nord i la gran urbs del moment era Barcelona. Ja a finals dels 60 i durant els 70 la contracultura va arribar i va desenvolupar-se aquí, i el fet de ser una ciutat amb port també va ajudar. I després, a inicis dels 80, van començar a arribar cap rapats o skins francesos. És un cúmul de circumstàncies, però sobretot jo ho vincularia a l’àmbit geogràfic.
Quins són els elements més destacats de la cultura skin que van permetre la seva difusió i desenvolupament?
Crec que el seu caràcter transgressor és el que més sedueix o fascina a un determinat sector de joves que l’acaben adoptant o abraçant. Aquest caràcter trencador, fins i tot rupturista, respecte a la cultura parental. La voluntat de marcar una identitat diferenciada quan ets jove… Tot això influeix en el fet que un segment important de la joventut, als 80 i inicis dels 90, adopti, més o menys, en certes dimensions, l’estil skin i tot el que suposa.
Quina importància té la música per aquesta subcultura?
És cabdal. La música és un dels elements, juntament amb l'estètica, més rellevants (i aquí també la política): són els tres pilars que sustenten l'estil. La música és molt important perquè és un dels elements que permeten crear una identitat al marge. No és només una identitat en l'àmbit estètic o de comportament, d'actitud, sinó que es construeix a més en l'àmbit musical: l'adopció de referents que en aquest cas arriben tardanament: comencen pel punk, la música oi!, i després els sons jamaicans originaris dels anys 60 a l'estil primigeni de la Gran Bretanya, seran els que acabaran de concretar aquesta identitat diferenciada respecte als seus progenitors.
Les bandes llatines van ocupar el buit deixat pels skins
Molts dels vells skinheads seguidors del moviment original continuen sent-ho. També conec a molta gent joveníssima que ha adoptat l'estil. Les punxades de early reggae, rocksteady, two tone, etc., proliferen. En canvi, fa temps que no canvio de vorera en creuar-me amb un grup de boneheads nazis.
Després de viure el seu moment àlgid a inicis dels anys 90, posteriorment els episodis de violència protagonitzats per les bandes de caps rapats neonazis van atraure el focus mediàtic, comportant també una major pressió social, institucional i policial. Va ser aleshores quan es va difondre/estendre l'estereotip mediàtic que associava, erròniament, skins amb nazisme i racisme. Tot plegat va comportar una davallada d'aquest, i també la seva substitució per uns nous folk devils (dimonis populars) com van ser les bandes llatines, que van ocupar el buit deixat pels skins. L'estil, per tant, perviu amb unes dimensions molt més reduïdes i, sobretot, gràcies a aquells que es mantenen fidels als orígens, perquè els ultradretans (per motius diversos) han anat abandonant el look precedent. La comprensió, a poc a poc va millorant, però malauradament encara persisteixen en l'imaginari popular els tòpics esmentats.