Sílvia Pérez Cruz ha fet escola. Però segurament, atès el seu caràcter (sempre prudent), ni se n'ha adonat. I si ho sap, no fa bandera d'això. Potser per això, quan ella reclama ajuda (o col·laboració) als seus, aquests s'apropen i accepten la seva petició. Rares vegades ha de tenir una negativa. I mentrestant, el que dèiem, ella continua fent escola. Preguntin si no a Anna Ferrer, Sofía Comas, Magalí Sare, Lia Sampai o fins i tot Júlia Colom.
Sílvia Pérez Cruz ha influït moltes dones i les ha animat a actuar des del més important que té l'ésser humà: la llibertat
No sé si hi ha un diccionari musical amb el nom de Sílvia Pérez Cruz, però si està clar que ha influït moltes dones i les ha animat a actuar des del més important que té l'ésser humà: la llibertat. Per elegir, per aprendre, per experimentar... I, sobretot, amb el propòsit innegociable de compartir. No en va, si Silvia ha aconseguit treballar amb tanta gent és perquè reuneix aquests requisits, no només artístics, també vitals (i humans). Fins i tot, en pandèmia, quan estàvem tots a punt de la desesperació, ens va fer un regal enorme via Instagram; no sé si a casa seva o en la de Marc Mezquida, van improvisar un concert a mitges un diumenge a mitja tarda. Una delícia i un gest de generositat incalculable. I com aquest, molts més.
Tota la vida
Pérez Cruz, més enllà de Las Migas, té un disc meravellós juntament amb cel ontrabaixista Javier Colina, amb Mezquida va registrar un directe a Tòquio, (MA. Live in Tokyo); que primer van editar en format digital i després en físic en una edició preciosa de col·leccionista. I al seu dia, amb Raül Refree, va gravar l'inoblidable Granada. Cert és que ja havia mostrat les seves cartes en 11 de novembre, però va ser aquest disc al costat del prestigiós productor, el que la va col·locar en una situació de privilegi. La seva veu havia deixat de ser un secret. I no diguem ja amb Domus i la cançó No hay tanto pan, servida amb safata de plata per a la banda sonora de la pel·lícula Cerca de tu casa d'Eduard Cortés, que, d'altra banda, li va valer un Goya (el de 2017 a millor cançó original per Ai, ai, ai) i l'aplaudiment per un discurs que va dedicar un fragment cantat amb el premi a les mans de No hay tanto pan, a tots aquests desnonats que no tenen casa i que deia sí: "Que esta gran culpa no es tuya ni mía/ Mentiras, sonrisas y amapolas/ Discursos, periódicos, banqueros y trileros/ Canciones, monos y pistolas/ Bolsos, confetis, cruceros y puteros/ Te roban y te gritan/ Te roban y te gritan/ Te roban y te gritan/ Y lo que no tienes, también te lo quitan/ No hay tanto pan, pan, pan".
Així doncs, després va venir aquest bonic caprici que era Vestida de nit i el 2020 Farsa (género imposible), mentre ella continuava aprenent i provant coses. Fins i tot va sortir amb l'espectacle Grito pelao al ball i transformació de Rocío Molina (aquesta embarassada de quatre mesos, en qui era una oda a la maternitat) a aquest mateix escenari del Teatre del Grec. L'any passat va publicar Toda la vida, un dia, potser el seu treball més ambiciós (que sent-ho, és molt dir) i que, dividit en cinc moviments, retrata els diferents cicles de la vida: la Infantesa, la joventut, la maduresa, la vellesa i el renaixement. Una obra en la qual ja col·laboraven artistes que són amics, i que en una doble cita en el Teatre Tivoli que va servir com a presentació d'aquest treball, ja va reunir a un cor nombrós amb moltes cares conegudes.
Un repte més gran
Per a la inauguració d'aquest Grec 2024 el repte era encara més gran: tres nits consecutives amb noms que aniran variant en cada cita. Tot això, també, dins del projecte Circular, una roda d'artistes que dins de l'univers de Sílvia Pérez Cruz passejaran el seu talent per diferents sales de Barcelona; una varietat amb cantautors, flamencs, nous llenguatges, noves veus, la presentació de Canyella i Alías, coreografia en clau japonesa o, finalment, el concert de Rita Payés el 17 de juliol. Però abans de tot això, els tres recitals de Silvia Pérez Cruz.
Amb un munt d'autoritats, de Jaume Collboni a Salvador Illa, passant per Ada Colau, rostres reconeixibles dels artistes catalans (entre el públic es veia més actors que músics) i gent guapa i mediterrània, com la de l'anunci estival d'aquesta coneguda marca de cervesa, que també recollia el seu ventall a l'entrada. Amb el seu trio habitual, el format per Carlos Monfort, Bori Alberto i Marta Roma, la gran protagonista de la vetllada es presentava així: "No m'ho puc creure, quina meravella, quina emoció tan bonica". I com de ben nascuts és ser agraïts, del primer que es va recordar és del director del festival, un Cesc Casadesús que sempre li va donar suport i que després d'aquesta edició deixarà el càrrec.
Sílvia celebra els 100
Sílvia va començar amb una havanera capela que la transportava a la seva Calella de Palafrugell, al record dels seus pares, de la seva infantesa. Alternant cançons en català i castellà, hi ha un moment en què qualifica aquest concert, de "miracle". Després un recorregut per bastants llocs, alguna cosa com viatjar que a ella li va bé, va del Perú amb Mechita al ball d'Andrés Corchero amb Sucio, i en un corrillo flamenc, al qual també s'afegeix la bailaora Karen Lugo, l'envolta un cor (un dels integrants deixa anar un emocionat "Sigui Palestina lliure") que circula al seu voltant al so d'aquesta frase que no deixa de sonar: "A la altura del betún, mi básico, tú eres un clásico".
El concert fa un gir quan entra en escena el cor amb 40 integrants i comencen a desfilar els convidats
El concert fa un gir quan entra en escena el cor amb 40 integrants i comencen a desfilar els convidats, de Natalia Lafourcade a Damien Rice, encara que el més emocionant arriba amb l'argentí Juan Quintero i aquest Ayuda. "Un símbol de créixer, és demanar ajuda", diu Sílvia. En aquest tram es perd una mica el ritme i la consistència del principi, però en tres hores hi ha d'haver alguna vall. Però l'empordanesa és feliç i això ens val. "Sembla el meu aniversari dels 100". Recorre a la sorna quan diu "tranquils polítics, no m'allargaré gaire, però és que avui han vingut tots (referint-se als músics)". Però sens dubte, el moment més catàrtic de la nit és amb Toda la vida, un dia. Distorsió, efectes, una llum que la il·lumina i el cor (Cor del Solstici l'anomena ella), ara sí, a ple rendiment i amb unes cordes endimoniades, que a continuació empalma amb el duet que fa amb Salvador Sobral, amb el qual té una gran química.
S'ho guanyat a pols, pel seu talent, per la seva bondat; ara mateix és l'artista en actiu més gran d'aquest país
No obstant això, l'impacte més gran l'ha tingut la poetessa palestina Farah Chamma, que ha defensat el poema d'una companya seva assassinada pels israelians. Amb Sílvia dirigint a les cordes, al cor, la seva convidada i en un concís anglès, ha denunciat el conflicte amb un escrit seu. "Porto quatre hores plorant de l'emoció", ha dit Farah. I com la caixa venia plena de sorpreses, després de fer Gallo negro, gallo rojo (quina cançó i que interpretació tan enorme) encara hi ha més: la seva primera professora de cant, Carme Canela i la filla de la Sílvia, Lola, fan 21 de primavera. Rita Payés i el cubà Roly Berrío agafen el testimoni (molt festiu el segon), i com un reconeixement a tots, a un públic al final entregat i al seguici que hi havia sobre l'escenari, un Maañana (la coneguda ranxera firmada Ana María Moix) per reconfirmar que si un dia Sílvia necessita suport, en la situació que sigui el tindrà. S'ho ha guanyat a pols, pel seu talent, per la seva bondat; ara mateix és l'artista en actiu més gran d'aquest país. Als seus peus.