Sílvia Soler (Figueres, 1961) és una apassionada de la literatura i viu envoltada de llibres. Tant és així, que escriu articles al diari Ara, publica llibres cada dos anys, i fins i tot, comenta les novetats editorials al programa del Marc Giró, o més aviat ho intenta, perquè no la deixen parlar gaire. Ara, acaba de treure a la llum 'Estimada Gris' (Univers Llibres), una novel·la sobre els orígens, el llegat familiar i la recerca de la identitat, on relata el viatge d'una dona mexicana que arriba a Catalunya per descobrir la família que va deixar el seu avi exiliat durant la guerra.
Aquesta entrevista es produeix un dimarts, però una setmana abans, i de manera fortuïta, em trobo l’escriptora passejant pel carrer i decideixo saludar-la. “Ei, Sílvia, la setmana vinent t’entrevisto, i t’he de fer preguntes relacionades amb l’arbre genealògic de la família que apareix al llibre perquè hi ha un lligam familiar que no em quadra”. Intueixo certa preocupació al seu rostre i m’etziba, “Ai, encara m’hauré equivocat”, però la tranquil·litzo de seguida argumentant que dec ser jo que vaig mal fixada. “Ja en parlarem tranquil·lament a la llibreria Ona” i m’acomiado felicitant-la per la novel·la, que ja s'intueix que serà un altre gran èxit de vendes. Marxo cap a la redacció amb ganes d’explicar l’anècdota als meus companys i, en posar-me la mà a la butxaca, m’adono que el paper que duc mig rebregat és l’arbre genealògic amb els apunts que m’havia anat fent mentre gaudia de la lectura. “Hagués estat divertit ensenyar-li”, em lamento.
Expliques la història d’una família mexicana on els homes manen molt, però, en realitat, les dones en són les protagonistes.
Jo crec que el patriarcat hi té molta presència i funciona impecablement bé, però és una família amb cinc filles i per tant, la presència femenina és molt important. I com que tot això ho explica la Gris, que és la néta d'aquesta família, també és un punt de vista femení. Realment, la mirada femenina està molt present a la novel·la.
Què ens expliques en aquesta història?
Aquesta vegada parlo d'una cosa tan universal com és marxar lluny de casa a la recerca de les arrels, del passat i de la memòria. La protagonista fa el viatge de tornada cap a Catalunya, el viatge invers que va fer el seu avi quan es va exiliar a Mèxic.
Parles de la recerca de la identitat.
Sobretot el que m'interessava era explicar una cosa que a mi m'ha costat molt d'entendre. Que la identitat no és una cosa monolítica i inamovible, sinó al revés. És una cosa que pot ser elàstica, que pot ser diversa, que pot transformar-se. I jo, en el meu petit món, m'he passat la vida pensant que vaig néixer a Figueres, a l'Empordà, però en realitat he viscut sempre fora d'allà on vaig néixer. Tinc les arrels d'on he crescut. He arribat a la conclusió que pots ser de diversos llocs alhora i que bàsicament ets del lloc on has triat si tens la sort de poder-lo triar
He arribat a la conclusió que pots ser de diversos llocs alhora i que bàsicament ets del lloc on has triat si tens la sort de poder-lo triar
En el llibre expliques una història de dos catalans que s’exilien a Mèxic. D’on sorgeix la història?
La veritat és que de la manera més absurda. Vaig conèixer una noia que es diu Gris, Griselda i em va cridar l'atenció el seu nom, el vaig trobar molt eufònic i vaig decidir posar-li a la protagonista de la novel·la. Aquesta noia que vaig conèixer és Argentina, però jo m’estimava més fer-la mexicana, ja que Mèxic és un país d’exiliats catalans. A més, havia llegit correspondència i material de l'exili mexicà. I a partir d'aquí, es veu l’evolució del personatge, que quan la coneixem està en una crisi vital important on hi té una part fonamental aquest no saber d'on és i desconèixer les seves arrels. I fa aquest viatge a Catalunya, que per a mi era un repte, perquè volia dir intentar mirar Catalunya des de fora. Jo que he nascut aquí i que he viscut tota la vida aquí, i això m'ha resultat molt interessant.
Per a mi ha estat un repte mirar Catalunya des de fora
Alguna part de la història està inspirada en la teva família?
No hi ha hagut cap exili a la família, els meus dos avis eren republicans i, per tant, van ser mínimament represaliats, però no se'n van haver d'anar. I els meus pares eren figuerencs tots dos, i els germans vam néixer a Figueres, però per raons de feina vam marxar de Figueres. I aquest petit exili molt domèstic, ha estat molt present en la nostra família. Els meus pares sempre van ser uns enyorats de l'Empordà. Jo també he crescut sempre amb la sensació de dir "no sé d'on soc. Allà hi tinc les arrels, però ja no hi tinc ningú." I reflexionar sobre això, m'ha interessat molt. Per tant, hi ha moltes menes d'exilis, tots en vivim algun.
Hi ha moltes menes d'exilis, tots en vivim algun
En aquesta història apareix un xal que va pintar Dalí. Quina part de la història és verídica?
És una llegenda familiar amb la qual els meus germans i jo hem crescut. Es veu que la meva àvia materna era amiga de la mare de Dalí, i aquesta li va regalar un xal amb unes roses pintades pel mateix Dalí, quan aquest encara era un vailet; però el xal es va perdre durant la guerra. Aquesta història, que he sentit a casa meva, la dono per bona i per certa. A partir d'aquesta anècdota, tota la resta és fabulació pura. Jo m'imagino que aquest xal no s'hagués perdut durant la guerra i m'imagino les investigacions que s'hi fan. Tota la resta és fabulació.
Utilitzes una nissaga familiar que et permet tocar tots els grans temes de la vida: l'amor, el desamor, la mort, l'amistat, la gelosia, l'enyorança. Per què parteixes dels lligams familiars?
Totes les meves novel·les tenen aquesta fixació. Cada família és com una mena de reducció de l'univers. En definitiva, em permet parlar de moltíssimes coses i a mi em resulta còmoda.
Vas a llibre publicat per any, pràcticament.
Es paga un cert preu, diguéssim. És veritat que m'agradaria poder dedicar més temps a cada novel·la, però bé, vaig fer de la literatura la meva professió fa uns anys i soc molt feliç fent-ho. I sí, pago de gust aquest preu que és treballar molt, i assumeixo que potser les novel·les no seran tan bones com serien si m'hi dediqués deu anys.
Assumeixo que potser les meves novel·les no seran tan bones com serien si m'hi dediqués deu anys
Tenim coses diferents a explicar els homes i les dones?
No, tenim una mirada diferent. En una de les conferències de Carmen Martín Gaite, explicava que “les mujeres escriben desde la ventana”, que vol dir des de l'àmbit domèstic, però mirant cap enfora. Jo ho vaig trobar meravellós perquè clar, les dones portem al darrera la tradició de generacions i generacions de dones que han estat recloses a l'àmbit domèstic. I ens interessa molt la cosa privada i la cosa domèstica. Però la mirada la projectem cap enfora.
Gaudeixes més llegint o escrivint?
És el dilema que mai a la vida podré aclarir. Jo crec que si em diguessin que només puc triar una de les dues coses, triaria llegir, perquè és el que he fet tota la meva vida. És el que més m'agrada fer al món.
Llegeixes més autors d’aquí o estrangers?
Procuro barrejar d'aquí i de fora, morts i vius, homes i dones, tot i que la balança sempre em cau al costat de les dones perquè m'interessen més els temes que toquen.
Et sents valorada?
Em sento molt valorada en el sentit que tinc un públic de lectors molt fidel i molt consolidat i que ja esperen la meva novel·la abans de sortir. Això és un privilegi i em fa sentir valorada. És veritat que durant uns anys va semblar que la crítica del país, per dir-ho així, m’ignorava bastant. I continuo pensant-ho, però ha arribat un punt que trobo que no té cap importància. Jo escric perquè em llegeixi la gent, i la gent em llegeix. Per tant, estic absolutament satisfeta.
La crítica del país m'ignora bastant, però la gent em llegeix i em sento satisfeta
Creus que les dones escriptores esteu menystingudes respecte els homes escriptors?
Jo crec que sobre el món de la literatura continua pesant el gran problema del patriarcat universal, que és que quan un home és escriptor, es tanca al seu despatx a casa seva, tot el món es para i ell escriu. I les dones, quan escrivim, posem una rentadora, piquem a la porta del nen, anem a comprar..., i això crec que encara és així. La famosa habitació pròpia de la Virginia Woolf va ser l'inici, hem anat molt endavant, d'acord, però encara no tenim una habitació pròpia per escriure.
El gran problema del patriarcat universal és que quan un home és escriptor, es tanca al seu despatx a casa seva, tot el món es para i ell escriu. I les dones, quan escrivim, posem una rentadora. Les dones encara no tenim una habitació pròpia per escriure.
D’aquesta història se'n podria fer una pel·lícula?
M'encantaria, jo crec que tinc un llenguatge bastant cinematogràfic, però el sector audiovisual del país està fatal, per tant, no em faig il·lusions, però m'encantaria.
És una història optimista?
No sé si optimista, però sí que es pot llegir des de la serenitat i des del benestar. No et produeix angoixa. A mi m'encantaria que la gent quan pensés en l'exili pensés més enllà de la cosa política i reflexionés en com va afectar a tantíssimes famílies el fet d'haver de marxar. Com a lectora em costa trobar novel·les que no em deprimeixin. Trobo que la literatura contemporània està una mica massa focalitzada en la part fosca de la vida.
M'encantaria que la gent, quan pensés en l'exili, reflexionés en com va afectar a tantíssimes famílies el fet d'haver de marxar
És la teva millor novel·la?
La meva millor novel·la serà la següent.
M’ensenyes la coberta?
M'encanta aquesta coberta, és preciosa! Volia que sortís una figura femenina perquè és una novel·la escrita en primera persona per una dona, i aleshores tot d'una, va ser com una il·luminació. Home, tenint en compte que el quadre de la noia mirant per la finestra hi té un protagonisme, vam pensar que podríem fer una il·lustració que hi fes referència.
Em pots parlar una mica del procés d'escriptura? És a dir, com t'he d'imaginar escrivint? Et lleves molt d’hora al matí?
Durant molts anys escrivia quan tenia una estona fora de la feina, quan els nens em deixaven. Quan vaig deixar Catalunya Ràdio vaig decidir que em dedicaria professionalment a escriure. Llavors vaig entendre que era la meva feina. O sigui que ara em poso davant de l'ordinador al matí i fins al migdia escric o faig activitats relacionades amb escriure, com documentar-me. Però vaja, a part del silenci, llum i una bona cadira, perquè tinc mal d'esquena.
De què més gaudeixes, a part de la literatura?
D'infinitat de coses! Amb la música, la pintura, el menjar, el vi, amb les converses, el mar, amb viatjar....
Pot un llibre canviar-te la vida?
Canviar-te la vida són paraules majors, no ho sé, però sí que pot reconduir-la.
Quins són els teus referents literaris?
Quan vaig començar a escriure, per damunt de tot, hi havia la Mercè Rodoreda. Després em van parlar de la Natalia Ginzburg, me l'he llegida sencera i m'entusiasma. I, per exemple, la Doris Lessing, la Margaret Atwood i la Carmen Martín Gaite. El que et deia abans, la majoria són dones perquè els temes que tracten m'interessen més.