Setembre sempre són bons propòsits. Tothom sap quins té i a quin ritme els anirà perdent a mesura que avancin els mesos amb erra. Un dels meus objectius de setembre (que s’havia anat ajornant des de molt abans de l’estiu) era anar al foniatre. Tinc unes afonies selectives i estranyes. Quan estic nerviosa i he de parlar, pam, veu escanyada. Qüestió de minuts, el moment del directe. Després, com si res. Abans, com si res. M’havia agafat a totes les possibilitats de la saviesa popular: aigua massa freda, el xacra bloquejat, les coses que calles. Els nervis que fan que em boicotegi a mi mateixa. Què és el que més necessites per fer una presentació? La veu. Perfecte. Poètica de l'autoimmunitat.
Perdoneu tot el pretext personal. Al final aquest setembre he anat a la foniatra. I resulta que hi ha una explicació i que porta el nom del Hollywood dels cinquanta: Humphrey Bogart i Lauren Bacall. La síndrome és la disfonia o el dany a les cordes vocals a causa d’utilitzar tons excessivament greus. Es veu que cap dels dos actors la patia, això és interessant. Però li donen nom per la veu greu d’ell i la ronca d’ella. L’explicació encara va més enllà: quan pateixes aquesta síndrome baixes el to de veu, de manera inconscient, per semblar més seriós, important, solvent (greu, masculí). La forces i llavors ve l’afonia, la ronquera o la fatiga vocal. La foniatra em va fer explicar moltes coses. Si parlava de les vacances, tot bé. Si explicava la feina o el que escric, veu greu, més greu del que tocaria. De la poètica de l'autoimmunitat als models del patriarcat. I he pensat en un article de Marta Pontnou, on parlava del riure de Kamala Harris i allò que va dir Trump, que li recordava una persona desequilibrada i que això havia fet que editessin els vídeos posteriors on sortia rient.
Xiula
Des que he descobert aquesta síndrome, que no he parat de llegir sobre el tema. La veu de Lauren Bacall també té un punt d’artificiositat i construcció. Sembla que el seu descobridor, el director i productor Howard Hawks, va quedar impactat en veure-la a la portada de Harper’s Bazaar, amb només 17 anys. Però li va fer un càsting i va resultar que tenia la veu aguda, una veu, va dir, massa semblant a la de la resta d’actrius. Li va recomanar que anés als turons californians a llegir en veu alta i a practicar per tenir-la més greu. Un any després, començava el rodatge de Tenir-ne o no, que dirigia Hawks. Bacall ja tenia la veu aspra i greu que la caracteritzava. Va compartir pantalla, i després vida, amb Humphrey Bogart, que llavors ja era una llegenda consolidada (havia tingut temps, tenia vint-i-cinc anys més) a El falcó maltés i Casablanca. L’únic home que, deien, podia semblar dur sense treure la pistola. El que sempre semblava que sortís d’una borratxera o que en comencés una altra. La seva veu característica, tan nasal i profunda, també la van fer els cigars i el whisky. Al final, he acabat perdent l’estona llegint sobre el matrimoni i les infidelitats i sobre la veu mitja de Kamala Harris amb elevacions greus, sobre el llenguatge no verbal de Trump que arrufa les celles. Com diem sense parlar gens. I no he fet els exercicis per parlar al coi de to que em tocaria parlar. Però he descobert, sencera, la frase mítica de Bacall a Tenir-ne o no i l’he buscat per sentir-li la veu, la que li havia demanat el director i la que ja li va quedar per sempre més. De fet, també he llegit que Bogart es va enamorar, més que de Bacall, de Marie ‘Slim', la que deia allò de:
-Si em necessites, xiula. Saps com xiular, oi, Steve? Només ajunta els llavis i bufa.
I m’ha semblat una bona manera d’acabar.