El cas Sixena torna a ser notícia perquè l’Aragó reclamarà judicialment un compartiment de l’antic retaule major del monestir que és avui propietat d’uns particulars. L’obra, la Presentació de Jesús al Temple, ha romàs retinguda al Museo de Zaragoza esperant que arribés aquest dia, després que fos confiscada per la policia espanyola en una casa de subhastes de Barcelona, on els seus propietaris pretenien vendre-la al millor postor.
Aquesta història té tots els elements d'un absolut despropòsit, d'un abús de poder. Algunes dades ho demostren. Si donem per vàlid l’argument jurídic que no podia sortir res del monestir de Sixena després del 1923, haurem de concloure que la taula en disputa ha de ser retornada als seus propietaris i que l'han de poder subhastar sense cap tipus de problema. Si el Govern d’Aragó hi està realment interessat, podrà adquirir-la llavors.
Resseguint bé el tema i rellegint totes les fonts conegudes, la conclusió és que no es pot demostrar si la taula va sortir del monestir abans o després del 1923. Així ho vaig publicar en un article aparegut fa pocs mesos a la revista Ars Magazine.
Presentació de Jesús al Temple, l'obra en disputa
Émile Bertaux encara va veure aquesta taula al monestir el 1908, però Ricardo del Arco ja no la va descriure el 1921. Podria ser, per tant, que es tractés del compartiment del retaule major que, segons l’historiador Elías Tormo, circulava pel mercat d'art aragonès el 1919. Sabem, altrament, que l’obra és va transportar amb destí a Barcelona poc després de desembre del 1921, d’acord amb una etiqueta d’agència de transports que es troba adherida a la part posterior.
En qualsevol cas, és segur que ja no hi era al monestir l’any 1926, quan l'historiador Chandler Rathfon Post va visitar-lo i va confirmar, de manera explícita i vehement, que aquest compartiment del retaule havia estat venut per les monges. En resum: no sabem si va sortir abans o després del 1923, però el 1926 ja no hi era. I una informació més. Cal descartar que l’obra encara es conservés a Sixena el 1933, a diferència del que va dir José Soldevila Faro en un article publicat en aquell any. Aquest autor no va visitar el monestir i va citar els compartiments del retaule de segones, a través del que havien dit altres especialistes. Un exemple clarificador: Soldevila esmenta al mateix article que la taula amb la Nativitat encara es trobava a Sixena, quan és sabut que el 1926 ja estava a la venda a Londres.
L'etiqueta de transport enganxada a l'obra
Tampoc no és cert, com argumenten l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i el seu advocat, Jorge Español, que la taula sortís del monestir el 1936. Aquesta afirmació és una absoluta boutade sense suport documental. Un cop més —ja ens hi tenen acostumats— ens trobem davant un cas flagrant de teoria de la conspiració i manipulació barroera. L’argumentació que fan servir és fosca i sibil·lina. El més greu és que amb argúcies interpretatives no documentades com aquesta provin d’enganyar un tribunal i a l’opinió pública, alhora que perjudiquen una família que és propietària de bona fe de l’obra des de fa decennis. Encara és més greu que tot un govern autonòmic es presti a aquest joc obscur. Aquest mateix govern, en canvi, no va moure ni un sol dit per adquirir un compartiment del mateix retaule que ha estat recentment comprat pel Meadows Museum de Dallas.
Segons l’advocat Jorge Español, la placa metàl·lica que hi ha darrere l’obra amb les inicials EGC correspon a Eulàlia Gudiol Corominas, la filla petita de Josep Gudiol Ricart. Es tracta d’una placa amb un morfologia i tipus de lletra que, clarament, remet a inicis del segle XX. És impossible, per tant, que pugui correspondre a Eulàlia Gudiol, atès que aquesta senyora encara viu.
La voluntat d’associar aquesta placa a Eulàlia Gudiol és profundament maquiavèl·lica, doncs es pretén una cosa molt concreta: situar la sortida de l’obra del monestir el 1936 i associar-ho tot plegat amb Josep Gudiol, el català que va salvar bona part del patrimoni del monestir, tant els béns mobles com les pintures murals de la sala capitular. En definitiva, acusar-lo de robatori i d’un acte il·legal. Culpar-lo d’haver fet desaparèixer algunes obres pel seu propi benefici.
La placa metàl·lica darrere l’obra
L'obsessió d’aquesta gent amb Josep Gudiol és realment malaltissa. No han tingut prou amb vilipendiar-lo contínuament, acusar-lo d’espoliador o de falsejar l’incendi de la sala capitular per poder arrencar les pintures. Ara també impliquen membres de la seva família. Els historiadors de l’art sabem que Gudiol és un personatge amb llums i ombres, però la seva actuació durant la Guerra Civil espanyola en matèria de salvament de patrimoni va ser impecable. Amb aquestes acusacions actuen de la mateixa forma que ho va fer el règim franquista, que va perseguir-lo per idèntiques qüestions.
En conclusió, és realment greu que l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i el govern d’Aragó intentin desposseir un particular de quelcom que li és propi. D’això se’n diu espoli. Espoli des de les institucions. I és greu perquè totes aquestes dades aquí exposades les tenen a l’abast i les coneixen. Estan publicades. El que s’està fent és intentar manipular la realitat i fer passar bou per bèstia grossa. Ens trobem davant d’un cas flagrant de cherry picking, o fal·làcia de l’evidència incompleta, això és, travar una argumentació a partir d’aquelles informacions que confirmen la teva hipòtesi, i descartar aquelles altres que la invaliden. Això potser és habitual en l’exercici del dret, però demostra una altura moral ben escassa.
La defensa de la família Carandini de Robert, els propietaris de l’obra, pot encara jugar bé les seves cartes i exposar bé la situació, ja que els arguments de la part aragonesa són extremadament febles. Tanmateix, com s'ha vist, quan es parla de Sixena i de tribunals pot passar qualsevol cosa.
Alberto Velasco (@velasc_alberto) és professor associat d'Història de l'Art de la Universitat de Lleida