Començaré amb una frívola i faceciosa associació d'idees que miraré d'anar esmenant més endavant (o no): Què tenen en comú el poeta i prosista —Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1994— Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924 - 2006), i l’Stanley Kirk Burrell (Oakland, 1962), més conegut artísticament com a MC Hammer, el raper nord-americà —guanyador de tres Premis Grammy, vuit American Music Award, un People's Choice Awards i un Diamond Award— que l’any 1990 va fer-se rabiosament popular pels seus frenètics passos de ball i els seus oscil·lants bombatxos? Doncs que, més enllà de certa fal·lera fetitxista comú pels martells (hammer), ambdós artistes, cadascun en el seu camp, tenen la fortuna o la desgràcia d'haver rubricat dos èxits rotunds i contundents, sengles obres mestres, d'aquelles que impacten amb la ira del déu Thor sobre el crani de qui les consumeix, fins al punt de deixar a la víctima (llegeixi's aquí tant el públic com la crítica) tan gratament estabornida que, per més —i potser millors— obres que els agressors emmartillats continuïn facturant, aquesta serà incapaç de considerar-les i encara menys de recordar-les.
Els dos són one hit-wonders, per a entendre'ns. El que vull dir és que, si MC Hammer passarà a la posteritat en exclusiva per U Can't Touch This, la cantarella del tòpic invariable en relació amb Jordi Sarsanedas continua sent el de “l’autor dels Mites”. Però molt de compte!, que aquesta immerescuda amnèsia cultural (o abúlic lletraferidisme de certa patum literària) vers l’escriptor barceloní pot tenir els dies comptats gràcies, una vegada més, a la gent de Males Herbes que, junt amb altres editorials, s’han conxorxat per a —en el centenari del naixement de l’autor i davant la desídia institucional— reivindicar la seva obra a cop d’impremta. Atenció, perquè aquesta setmana arriba a les llibreries El martell, el hit novel·lesc en potència més menystingut de la literatura catalana del s. XX.
Publicada originalment l’any 1954, El martell és una novel·la que juga —en el sentit més lúdic i còmic del terme— amb els codis del policíac —en el sentit més docte del gènere—, fins a arribar a ratllar el hard-boiled (assassinats dobles, morts truculentes, fetitxisme sexual al voltant de taques de sang a la catifa…), i tot això, per difícil que sembli, a través de l'exploració dels fluxos de consciència del narrador i altres recursos propis de moviments transpirinencs contemporanis a la seva escriptura —si bé a anys llum de les tendències vernacles de la literatura de postguerra— com l’existencialisme de Camus i la nouveau roman. El pretext és una troballa macabra: el martellejat cadàver —mig devorat pels seus famèlics gats— d’un senyor respectable de nom Caius Deva. Però no es deixin enganyar pel primer capítol, perquè al segon Sarsanedas ja s’escapa per la tangent colant a un narrador —el nebot de la víctima— en primera persona, ambigu, trampós, poc fiable i principal sospitós dels fets.
Cada cop som més els lectors que considerem El martell com una de les obres imprescindibles de la literatura catalana del s. XX
Com va assenyalar Joan Triadú en el pròleg original de l’obra (que la nova edició manté): “Si ens dedicàvem a indagar aquest crim faríem una novel·la policíaca, però a l’autor li plau una altra cosa. I crea un espai narratiu independent del pretext inicial, espai en el qual es complau a inventar, a imaginar, a bastir un món i a deixar oberta encara la possibilitat d’altres interpretacions. O sigui que mai no sabrem com va morir Caius Deva, encara que és prou evident que fou assassinat, ni sabrem tampoc, doncs, qui el va matar. El ‘pretext documental’ serveix per fer un trasllat del testimoniatge del passat d’un valor general —un crim, per exemple, que sempre és un crim— a una situació singular ben concreta. Però des d’aquesta posició, tot és permès, i el novel·lista ho projecta tot cap a la creació mítica. Signes concrets del mite són un colom, una noia i el martell, la possible arma de l’agressor presentada com una ombra o perfilada en una taca a l’empostissat”.
La nova edició, a més del clàssic text introductori de Joan Triadú, compta amb un epíleg de Manel Ollé que actualitza i posa en context el valor de la novel·la: “En un sistema literari precaritzat en extrem com era el de la literatura catalana a la dècada de 1950, el més fàcil que li podia passar a qualsevol novel·la rara, que no s’ajustés als marcs previsibles d’acceptabilitat, era de quedar bloquejada, lluny dels seus potencials lectors. Ja fos literalment prohibida per la censura institucional franquista, o bé simplement exclosa o bescantada per la resistència dels mecanismes d’intermediació i de reescriptura (editors, jurats, periodistes, crítics...), que no hi arribaven a connectar, en no ajustar-se als seus criteris o prejudicis estètics, formals, temàtics, estilístics, morals o polítics”. Setanta anys després de l’edició original, Ricard Planas i Ramon Mas, els feréstecs i ruderals editors de Males Herbes, segell dedicat a la reivindicació d’obres d’autors que, per no encaixar amb els cànons predominants, no van tenir el ressò que es mereixien en el seu moment, consideren, com servidor, que va sent hora que aquest fantàstic i singularíssim llibre surti de l’ostracisme: “Cada cop som més els lectors que la considerem com una de les obres imprescindibles de la literatura catalana del s. XX i, sense cap mena de dubte, com la novel·la més maltractada de la postguerra.
El cas és que El Martell, com el seu autor (sens dubte un dels més innovadors de la dècada del 1950), han passat injustament per secundaris. Tant és així que aquest 2024, any del centenari del naixement de Jordi Sarsanedas, no està prevista cap commemoració oficial per part de les institucions, cosa que més que injusta, ens sembla vergonyosa. D’altra banda, pensem que si un llibre com La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, per posar un exemple, finalment ha pogut connectar amb el públic general i ser considerat com l’obra mestra que realment és, potser seria el moment que passés una cosa semblant amb El Martell. Per la nostra banda farem tot el soroll possible per donar a aquesta gran història d’amor existencial l’altaveu que es mereix. A partir d’aquí, que siguin els lectors que decideixin si el llibre s’ho val. Nosaltres ho tenim clar”.