La Nuri de Terra Baixa diu al Manelic que li agrada perquè explica rondalles de guineus i de llops que fan “aquella por tan bonica”. Que bé que ho sap explicar, Guimerà. La por bonica. A vegades ens agrada passar por, la triem per divertir-nos però ens tapem els ulls perquè no volem voler-la mirar. De petita m’encantava jugar a explicar històries de por però després no em podia moure, tapada fins al cap amb els llençols i imaginant aparicions i esperits dintre l’habitació. Encara em passa quan les veig a la pantalla i he de travessar el passadís de casa amb la mirada recta per no trobar-me allò que sé que no hi serà. Em captiva com ens agrada sentir-la. És d’un masoquisme poètic. Penso en les gàrgoles de les catedrals, monstruoses i agòniques. En el llop i l’home del sac. Les  pors que existeixen des de sempre o les més noves, l'aporofòbia. Pors que soc incapaç de comprendre. És limitadora i beneficiosa, la por. És un mecanisme de supervivència però pot ser una poderosíssima arma de control. Espantats som mal·leables i som capaços de qualsevol cosa. La por per defensar-nos ens pot portar a fer mal als altres. La por et fa ser irracional. Et fa córrer i cridar, tremolar, ofegar-te. 

La por et fa créixer, diuen. És com un ritual de pas: mirar-te-la de prop, travessar la foscor i comprovar que aquell soroll que t’espantava és només una porta mal tancada que pica per culpa del vent. Les pors que projectem i les que imaginem. Adonar-te de la teva por davant dels que no la tenen i que això la faci més immensa. Les pors canvien i es desfan. La por d’estar sols, de petits. I d’acabar sols, de grans. De la nit, per això els nens volen un llumet. És el moment de les tenebres i s’esborra el límit de tot. Els adults et diuen que no has de tenir por i et sembla, llavors, que ells no en tenen cap, que tenir por deu ser una cosa de la infància.

Penso en les coses que ara me’n fan més. La por de no ser lliure. La por del dolor. La por de deixar de ser jo, d’oblidar. Por de la bogeria. Por de perdre la dignitat

A la vegada, ens fan patir aquells que no tenen por de res, temeraris i salvatges, perquè els pot passar qualsevol cosa i no saben que és important tenir una mica de por. La por del foc. De les alçades. Dels gossos i de les aranyes. La por de l’aigua, del mar que es va fent fondo i que t’arrossega. De petita tenia una por que després va desaparèixer: que em segrestessin. Penso en les coses que ara me’n fan més. La por de no ser lliure. La por del dolor. La por de deixar de ser jo, d’oblidar. Por de la bogeria. Por de perdre la dignitat. La por de totes les pors, la de morir. La por que passi tot això a la gent que estimo. Elias Canetti deia que no hi ha res que l’home temi més que ser tocat per allò desconegut. Les pors també ens expliquen. Tot el que deixem de fer per por i tot allò que ens ha passat i que ens ha teixit per dins fent una sanefa de temors. A vegades hi ha pors que només sabem nosaltres i que no reconeixeríem mai. Vosaltres també deveu saber quines són les vostres.