En el moment en què estic escrivint això, el hashtag #MiSemenEsDeFuerza és trending topic a Espanya. Es veu que Ortega Cano, tan torero ell i encara més patró entre els patrons, va dir aquestes paraules al programa d'Ana Rosa Quintana per reivindicar que encara podia prenyar la seva dona amb la potència i la calor de la seva banderilla. Aquesta setmana estic arribant a uns nivells de misàndria extrems. Jo de veritat que ho intento, però entre els cayetanos madrilenys, els de Vox i la masculinitat fràgil dels futbolistes, m'ho posen molt difícil. Ja van molts dies de serrar les dents i mossegar-me la llengua, de comptar fins a deu quan llegeixo les notícies i algun paio es posa a la defensiva amb un argument de merda, d'apujar el volum de la música cada vegada que sento un comentari vomitiu a les files properes. Estic fent una feina de contenció important per no ser vista, olorada i etiquetada com la típica feminista irritable que salta per tot i a tot hi col·loca el matís lila. Creieu-me, sovint preferiria seguir amb la bena als ulls i no adonar-se de la quantitat de machiruladas que supuren per cada espectre limítrof de la meva existència. Però fins aquí. Ja no puc més. Perquè quan el que hi ha al voltant se sincronitza com un rellotge suís per posar-me de mala llet, ja no em dona la gana que hi hagi pau per als malvats.

“¡Putas, salid de vuestras madrigueras como conejas, sois unas putas ninfómanas, os prometo que vais a follar todas en la capea!”. Veure-ho i meditar-ho amb uns dies de marge m'ha permès veure el còmput general del fet, encara que, lamentablement, els dies no m'han donat ni una perspectiva més justificable ni per descomptat un millor pronòstic: si en primera instància vaig pensar que els borjamaris del col·legi mayor Elías Ahuja eren uns nens pijos entrenats per violar, ara ho sento amb més frenesí. Es pot confirmar que ser home i tenir diners és una carta blanca per fer el que sigui, i el que és pitjor: les conseqüències del succés ratifiquen tant la normalització sistemàtica de la violència contra les dones —les mateixes víctimes dels crits, les alumnes del col·legi Santa Mónica, l'han justificat—com que la resposta pública s'ha donat més per callar boques que per ensenyar maneres.

Perquè aviam, si tu tens a, no sé, més d'un centenar de xavals practicant la salutació feixista i cridant consignes d'odi a ple pulmó als balcons del col·legi que dirigeixes, no te n'adones? Si a sobre es pregona que és una tradició —o sigui, que no és la primera vegada—, com s'explica que no te n'hagis assabentat abans? No cola que alguns s'hagin acollit al fet que no ho sabien o que es tracta d'una actitud estúpida de joventut. Encara cola menys veient que, per acabar de rematar el desvari, el col·legi ha liderat la depuració de responsabilitats sota la tècnica del boc expiatori: el que ve sent la clàssica de sacrificar-ne uns quants per salvar la majoria. Quan un fa això, quan un actua com si fos ximple, és que de ximple no en té res i sap molt més del que diu. Tenen claríssim que aquesta colla de mocosos no són criatures eixelebrades que no saben el que diuen, i per a això els han entrenat: són futurs jutges que absoldran agressors, futurs metges que impediran practicar un avortament o que decidiran sobre el cos de les dones, o futurs policies nacionals que identificaran un negre pel carrer sense cap motiu aparent. Qui sap si també futurs presidents del govern espanyol, com ha arribat a declarar el presumpte líder de l'assetjament als balcons.

Quan tantes violacions de drets es conjuren sota el mateix patró, parlar d'excepcions, errors tècnics, hackejos o meres anades d'olla és una teoria boja que només pot defensar un cínic

La banda sonora d'aquest declivi setmanal l'han posat aquella sort de Backstreet Boys que van tocar a la festa anual de Vox i que em van il·lustrar cantant perles com “las feministas protestan por una violación grupal / hay diez más que investigar / me da igual, son de Senegal”. No hi ha prou paraules de fàstic per descriure uns energúmens que banalitzen les violacions grupals passant-se la interseccionalitat —no saben ni el que és— pel folre dels collons sense que passi res. Un altre dia més presenciant que les dones només importem el 8 de març i els dies que ens queixem una mica, i que la resta només són jornades interminables que sempre protagonitzarem com a ciutadanes de segona davant la mirada passiva dels nostres col·legues, germans i companys de penco. Obligades sempre a treure ferro a l'assumpte, mossegant-nos la llengua fins a la sagnia i vivint a mitges, constantment amb el pànic de ser tractades com unes exagerades que han perdut el cap.

I després arriben Iker Casillas i Carles Puyol i es burlen del col·lectiu LGTBIQ amb uns tuits que venen a dir que ser homosexual és una conya de la qual un pot riure sense manies. Estem massa acostumats que aquest tipus de mofes passin inadvertides, a despatxar-les amb un somriure fals per evitar l'acarament. Encara hi ha qui creu que un comentari així és un succés menor, sense adonar-se que és el primer granet de sorra sobre el que s'edifica tota la cultura de la discriminació. I és probable que no hi hagués maldat en tals declaracions i que ambdós paios s'ho prenguessin realment com una broma sense importància, però és que precisament és aquesta inconsciència la que més preocupa: fins quan hauran de ser les persones oprimides les que posin els punts sobre les is als opressors? De veritat dos futbolistes multimilionaris no tenen ni 20 euros per comprar-se un llibre sobre la teoria queer, la construcció del gènere o la diversitat sexual i començar a treballar-se?

És tremendament esgotador haver de romandre amb les ungles fora i viure en un món en el qual constantment has de justificar la teva existència. No exagero. Quan tantes violacions de drets es conjuren sota el mateix patró, parlar d'excepcions, errors tècnics, hackejos o meres anades d'olla és una teoria boja que només pot defensar un cínic. És masclisme i és homofòbia i és racisme amb l'agreujant de bretxa de classe, perquè en aquesta sèrie de catastròfiques desgràcies també queda claríssim que la llibertat és un dret sempre que puguis pagar-lo. I en el punt àlgid de la muntanya jo només veig un gran camp de naps que representa tot el que més detesto, i ja no puc més.