La societat de la neu arribarà a la plataforma Netflix el 4 de gener, després de l'estrena als cinemes, prevista per al desembre. L’última pel·lícula de J. A. Bayona ha estat l’escollida per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques per representar Espanya als Oscars, en una cursa que encara haurà de superar dos cribratges si vol ser a la cerimònia de Hollywood. La recreació del cas real dels supervivents de l'avió que es va estavellar als Andes els anys 70 i els 72 dies de lluita per tornar a casa ha estat projectada amb èxit a la Mostra de Venècia —on va rebre una ovació de deu minuts— i al Festival de Sant Sebastià, on va rebre el premi del públic amb la puntuació més alta de la història. El proper dimarts 10 d'octubre farà parada a Sitges.
Una pel·lícula sobre una història real
Com en la pràctica totalitat de la seva filmografia, el cineasta català torna a col·locar els seus protagonistes davant l’abisme de la mort, en una trama que se situa al valle de las Lágrimas, a la frontera entre Xile i Argentina —que ha recreat entre Terrassa, Sierra Nevada i els Andes reals—, la zona on va quedar prostrat el fusellatge de l’F571 estavellat l’octubre de 1972. Un total de 29 passatgers dels 45 que viatjaven a bord de l'aeronau —la majoria, membres d’un equip de rugbi— van sobreviure a l’impacte i 16 aconsegueixen tornar a casa. Bayona els acompanya en aquesta "defensa de la vida" enfront d'un món que els ha abandonat del tot.
En la línia del llibre homònim en el qual es basa la pel·lícula, escrit per Pablo Vierci —amic de molts dels passatgers i productor associat del film—, La societat de la neu actua com a lent d’augment de la tragèdia i ressalta la humanitat i l’esperit solidari que va emergir del grup. "Molts diuen que la societat de la neu és un miracle, d'altres una tragèdia. Potser hi ha una mica de tot i la complexitat de la història és el que fa que es pugui entendre de totes dues maneres", assegurava en una entrevista amb l'ACN des de Venècia el també director de les celebrades Lo imposible, Un monstre em ve a veure o L'orfenat.
Per a Bayona, el més interessant de la història és comprovar com un grup de persones van haver "d'inventar-se una vida” en un espai on la vida “no era possible”, refent vincles i costums. D'aquesta manera, el film genera un efecte mirall cap a la humanitat, obrint un plantejament filosòfic per dirimir "què és necessari del que no ho és" i "què ens fa humans". El director no amaga un dels aspectes més coneguts i impactants del cas, el fet que els supervivents s'alimentessin dels cossos de passatgers morts com a via per sobreviure. Un pacte "d'entrega mútua i infinita" en què els passatgers o bé van tornar a casa com a supervivents pel seu propi peu o bé a través dels músculs dels seus companys.