Recordo quan buscava sense parar la millor música. Com si fos un tag, una categoria preestablerta, una veritat. Hi va haver un temps en què vaig creure que hi havia una música millor que una altra. Igual em passava amb les vambes, les jaquetes o els embotits. La meva opinió em diferenciava. Ho parlava tot fins a la discussió. Em tancava a l'habitació dient-li al meu pare que David Bisbal era un "producte" i em defensava quan ell em cridava que Manel eren una còpia de Jaume Sisa... "Música per a pijos". Els dos teníem part de raó.
Hi va haver un temps en què vaig creure que hi havia una música millor que una altra. Igual em passava amb les vambes, les jaquetes o els embotits. La meva opinió em diferenciava. Ho parlava tot fins a la discussió
Vaig enterrar el pop català com el que guarda un bitllet en una jaqueta d'hivern. Sabent que tornaria. De seguida vaig trobar més motius per distingir-me: el britpop, el postpunk, la música de soca-rel, l'electrònica. Ningú no podia rebatre que "l'electrocumbia era única". Bachata, dembow, merengue. Fins i tot que el reggaeton es va fer amo i senyor de tot. I jo un rondinaire sortit de Conte de Nadal. "Balvin? Balvin és molt millor que Bad Bunny". Sempre del costat dels que encerten. Des del dia que em vaig fer periquito i no culé.
El germà gran
Una tarda. Sense jo tenir ganes de guerra ni res d'això, em vaig enfadar amb el meu germà gran. Mai no compartim sang amb el meu germà. Però és un d'aquests amics que et treu deu anys, un món quan ets petit, i t'ajuda a donar en el centre de la diana quan decidir en quin bolo gastar-te la pasta que li has rapinyat a la teva única àvia és una qüestió de vida o mort. El cabreig va ser per C. Tangana. Érem en un restaurant de menjar xinès, al barri. Ens va tocar la taula amb una safata giratòria enorme en el centre. La meva favorita. Quan el vaig escoltar dir que "no tenia ni punyetera idea", va deixar d'importar-me que passés per davant de mi el pollastre agredolç. "Tu què sabràs!". Li vaig parlar com tant odiava que ho fes el meu pare.
L'altre dia recordava la baralla amb ell mentre escoltava música. Va saltar a Youtube una cançó de Melocos. Havia estat escoltant les noves versions de Fran Perea d'Uno més un són 20 (2023) i l'algoritme va fer la resta. Al seu dia no m'agradava la cançó, però em va transportar a quan volava el serrell com el cantant. Jo era emo, de My Chemical Romance. Ell, segurament, Cayetano. Em vaig posar a bichear els comentaris. És increïble la quantitat de gent que va fer seva la cançó... Fins i tot sona als funerals! Sí, literalment l'havien utilitzat en l'enterrament dels seus éssers estimats. Qui els podia dir que la veu era histriònica o que la base, més antiga que el Nadal? Cadascú porta la samarreta pop que vol. I la canviem més que les de Bershka.
Els Melocos del demà
Havien passat els anys, al meu germà ja li agradava C. Tangana. Era molt d'El Madrileño (2021), i jo més. "Has escoltat el nou de C. Tangana?", em va dir, amb somriure d'orella a orella. Aquell dia em vaig adonar que la música bona no existeix. Existeixen els adolescents, els joves, els pares. Els enterats, els esnobs, –variant l'ordre– els mediocres. I els idiotes que separen per música bona i dolenta.
Aquell dia em vaig adonar que la música bona no existeix. Existeixen els adolescents, els joves, els pares. Els assabentats, els enterats, –variant l'ordre– els mediocres. I els idiotes que separen per música bona i dolenta
Els que estan oberts que els expliquin contes, mentides múltiples, i els que no. Els que es poden emocionar amb Socunbohemio –cantautor i estudiant de física català després de l'etiqueta, veintipoquíssimes primaveres– i el seu pop costumista, nostàlgic, d'Smartbox rural. La gràcia d'uns The Wave Pictures alentits. El de ser conscient del privilegi, pur plaisir, de l'emoció naïf d'un camp florit, de l'ambient que es respira a Call me by your name (2017). I els que no. Els que saben que Socbohemio, C. Tangana o Manel d'avui són els Melocos del demà, i els que no.
Socunbohemio - El conte que mai s'acaba