Minuts abans de començar la cerimònia, Sofia Otero corria amb els seus germans per un dels passadissos de la Berlinale emmoquetat de vermell i cridava: “La catifa vermella!”. Sens dubte, un mar d’emocions per a la jove actriu que va culminar amb la pujada a l’escenari per recollir l’estatueta de plata per a la millor interpretació a 20.000 especies de abejas, d’Estibaliz Urresola, una de les pel·lícula que formaven part de la secció oficial de la 73ª edició de la Berlinale. Un premi que al llarg dels anys han recollit personalitats del món del cinema com Nicole Kidman o Michelle Pfeiffer i que aquest dissabte requeia en les mans d’Otero per la seva primera pel·lícula. Acompanyada per Urresola a l’estrat, la petita, visiblement emocionada, va dedicar el premi a tota la seva família, a l’equip i a l’associació Naizen de famílies de menors transexuals de Navarra i País Basc. Fins i tot va deixar lloc a les rimes quan va dedicar el premi al seu pare: “A mi padre, Fernando Otero, el mejor del mundo entero”. Otero interpreta a la nova pel·lícula de la directora basca a una nena trans i la seva estada al poble de la seva àvia durant un estiu, que li servirà per qüestionar-se la seva identitat i la seva relació amb el món que l’envolta.
🟠 Sofía Otero, millor interpretació protagonista de la Berlinale per '20.000 especies de abejas'
🟠 'Sica', l'oda a l'adolescència de la directora catalana Carla Subirana que ha seduït la Berlinale
Un cant a la vida
Sur l’Adamant, del director francès Nicolas Philibert, va endur-se l’Ós d’Or a millor pel·lícula. Basada en la història de l’Adamant, un vaixell situat a les costes del riu Sena que serveix de centre de dia per a persones amb malalties mentals, el documental fa un retrat social en detall de les vivències dels usuaris del centre i entremescla les seves històries amb el dia a dia a bord d’aquesta institució. Sota una mirada plenament lliure, Philibert documenta històries molt personals sense jutjar, un dels arguments pels quals el jurat d’aquest any ha decidit premiar la seva producció. En recollir el premi, Philibert va fer una crida a la situació crítica de la inversió pública en salut mental. El documental, que recorda a crits L'Atalante (1932), de Jean Vigo, també és un cant a la vida, a la diversitat i a les diferents possibilitats de l’ésser humà per crear connexions i amistats.
Philibert documenta històries molt personals sense jutjar, un dels arguments pels quals el jurat d’aquest any ha decidit premiar la seva producció
La d’enguany ha sigut una edició dels premis marcada per les cares públiques que formaven el jurat. Amb Kristen Stewart com a presidenta i conformat per personalitats del món del cinema com la directora catalana Carla Simón o l’actriu iraniana Golshifteh Farahani, el jurat va voler destacar especialment aquelles produccions que tenien una forta càrrega social. Stewart (32 anys), que és la presidenta més jove que el festival berlinès ha tingut mai, va ser també l’encarregada de donar el premi a Otero. El premi del jurat va ser per a Mal Viver, del director brasiler João Canijo, que relata la història de cinc dones que regenten un hotel, mentre que l’Ós de Plata a la millor interpretació de repartiment va ser per a l’actriu Thea Ehre per Bis ans Ende der Nacht, de l’alemany Christoph Hochhäusler, on interpreta a una dona trans que mantindrà una relació amb un policia infiltrat en una xarxa de narcotràfic.
Un altre plat fort de la nit va ser l’Ós de Plata a la millor direcció, premi que es va endur Philippe Garrel, director de llarg recorregut a França, per Le grand chariot, on hi actuen els seus tres fills, entre els quals destaca Louis Garrel, una de les cares actuals més conegudes del cinema francès. El cineasta va dedicar el premi a Jean-Luc Godard, que va morir l’any passat, i de qui Garrell va recordar la seva trajectòria dins el festival berlinès. A més, Hélène Louvart, la directora de fotografia de Disco Boy, va ser la guanyadora del premi a la millor aportació artística, i Angela Schanelec, guionista i directora de Music, va obtenir el reconeixement a millor guió. La directora mexicana Tatiana Huezo va ser una de les cares més visibles durant la vetllada, ja que va pujar dues vegades a l’escenari per recollir el premi a millor documental i a millor direcció d’ El eco dins de la secció Encounters, un premi que va ser celebrat per moltes cineastes dones ja que la presència femenina entre els nominats i premiats no va ser gaire equitativa. També es va trobar a faltar títols premiats com Tótem, de la mexicana Lila Avilés, que no es va endur ni una estatueta i era un dels noms que sonaven com a favorits durant el festival.