Quan una sèrie té èxit, la temptació sempre és allargar-la més enllà del necessari. Com que algunes ens les acabem estimant tant, els perdonem les dilatacions i abracem qualsevol temps suplementari amb els seus personatges. Però la veritat és que bona part de les sèries actuals, amb il·lustres excepcions, tenen més episodis del que realment seria aconsellable.
Hi ha casos particularment gràfics com Fringe, a la qual el culte li va jugar una mala passada amb una prescindible última temporada, o fins i tot El cuento de la criada, que no ha parat de donar voltes sobre ella mateixa. Disponible a Disney Plus, Solo asesinatos en el edificio s’ha convertit en una d’aquelles sèries que són casa, és a dir, que el grau de familiaritat i entreteniment que et proporcionen és tan elevat que voldries que no s’acabés mai.
Solo asesinatos en el edificio s’ha convertit en una d’aquelles sèries que són casa, és a dir, que el grau de familiaritat i entreteniment que et proporcionen és tan elevat que voldries que no s’acabés mai
L'humor no funciona sense un bon drama
És ben cert que la tercera temporada era igual de divertida que les anteriors i estava plena de moments per emmarcar, però també és veritat que s’hi començaven a entreveure alguns símptomes de desgast. Més que res per repetició de la fórmula, que al final ja albirava la sensació de bucle. Alguns teníem recels amb la quarta temporada, sobretot perquè no volíem acceptar que es convertís en un primer certificat de defunció. Doncs no, hi ha hagut miracle: la quarta entrega no només sap superar les seves limitacions i expandir l’imaginari de la sèrie, sinó que recupera la seva faceta més enginyosa, metalingüística i entremaliada. Aconsegueix sortir de la zona de confort sense abandonar-la mai del tot, i demostra que la fórmula encara té corda per estona.
La quarta entrega no només sap superar les seves limitacions i expandir l’imaginari de la sèrie, sinó que recupera la seva faceta més enginyosa, metalingüística i entremaliada
La quarta temporada de Solo asesinatos en el edificio torna a partir d’un dels principis bàsics de la bona comèdia: l’humor funciona molt millor si el substrat dramàtic d’una història és sòlid i convincent. En aquest cas concret, la sèrie sempre ha estat més brillant quan el misteri està ben construït, que era justament el que feia trontollar els fonaments de la tercera temporada. La quarta, en canvi, torna a tenir un enigma ben plantejat i executat i és, en gran mesura, per la feliç troballa de portar la història a un altre terreny. Sense perdre de vista l’imaginari de l’edifici on ha transcorregut bona part de l’acció, aquí també hi ha una hilarant sàtira de Hollywood i la seva obsessió per esprémer les idees alienes, un aprofundiment en alguns conflictes ajornats i la introducció de personatges que permeten obrir nous horitzons narratius.
La quarta temporada torna a tenir un enigma ben plantejat i executat i és, en gran mesura, per la feliç troballa de portar la història a un altre terreny
Tot plegat amb un sentit de la comèdia tan clàssic com efectiu (només Steve Martin és capaç avui en dia de fer un gag sobre la dificultat de fer arribar una nota a algú en una taula massa ampla), els seus llaminers cameos (el de Zach Galifianakis i el diàleg a costa de Macaulay Culkin, impagable) i la incorruptible química del seu trio protagonista. Fins i tot se’n riu d’ella mateixa i de les seves suspensions d’incredulitat (la diferència d’edat dels personatges principals) sense manies. Llarga vida a Solo asesinatos en el edificio.