Som paraules. Som les paraules que ens ensenyen, les que ens agraden, les que triem, les que ens inventem, i, fins i tot, som les paraules que oblidem. La nostra manera de parlar, el conjunt de paraules, girs, sons i silencis inclosos del nostre parlar, forma el que els lingüistes anomenen ‘idiolecte’, que vindria a ser la versió personalíssima i única de la llengua que parla cadascú. I parlem com som i som com parlem perquè en cada idiolecte s’hi amaga una història que només nosaltres podem explicar. Les nostres vivències i també les nostres petites peculiaritats i particularitats, fins i tot els nostres errors (barbarismes inclosos) formen part d’aquest idiolecte.

Som les paraules que ens ensenyen, les que ens agraden, les que triem, les que ens inventem, i, fins i tot, som les paraules que oblidem

La base d'una identitat lingüística

Quan som petits, la llengua ens arriba sense demanar permís, impregnada de les veus de les persones que ens estimen. Les primeres paraules que aprenem no són només sons amb significat, són paraules que ens acompanyaran i ens faran ser qui som per sempre. Les primeres paraules seran la base d’una identitat lingüística que creixerà amb nosaltres i que ens farà entendre el món tal com l’entendrem (o no) quan siguem grans. Però, més enllà d’aquesta herència inicial, cadascun de nosaltres construirem la nostra pròpia llengua a través de l’experiència. Cada conversa, cada lectura, cada amistat… s’integrarà en un mosaic immens i infinit: la nostra llengua i el nostre parlar.

Les primeres paraules seran la base d’una identitat lingüística que creixerà amb nosaltres i que ens farà entendre el món tal com l’entendrem

Hi ha qui parla amb frases curtes, tallants, com si cada mot li requés. També hi ha qui allarga els discursos com si volgués explicar tot el món en una sola tirada. Hi ha qui utilitza mil adjectius i hi ha qui sempre diu els mateixos, dos o tres (fantàstic, especial, genial)! Hi ha qui barreja llengües, qui s’inventa mots, qui tot el dia diu ‘guai’, qui recicla expressions d’un programa de televisió i qui manté viu el lèxic d’una infància rural per no oblidar-la. Hi ha qui intenta utilitzar mots moderns que ni ell mateix entén, qui juga a dir paraules perquè els altres no l’entenguin, qui diu les paraules dels seus avis per a retre’ls homenatge i hi ha qui utilitza l’expressió de moda de torn perquè se li enganxa i la fa servir tota la temporada. Fins i tot els errors que fem (aquell barbarisme que mai no corregim, aquella paraula que sempre diem malament, però que ens és tan còmoda) ens converteixen en persones i en idiolectes irrepetibles i únics. Els errors, les incongruències… no són enemics del llenguatge, sinó un reflex de com som: vulnerables, espontanis, genuïns i contradictoris.

El nostre idiolecte és, al capdavall, el record que deixem en la vida dels altres i les paraules que diem, fins i tot sense pensar-les, són petjades en la memòria dels que ens envolten

La llengua també és memòria! Quantes vegades no hem recordat algú pel que deia? Jo mateixa recordo i reivindico expressions del meu avi com “bastar cideres” i “bastar nesprus” i fins i tot rafelismes (o rafelades) del meu pare, com per exemple ‘dingú’, ‘aixòs’ o ‘oubergínia’. I també reivindico l’’aiga’ en comptes de l’aigua, perquè aquests mots són els que m’identifiquen, els que sonen a casa i els que m’han fet ser qui soc. Una frase típica, una expressió que només feia servir aquella persona, un to de veu o una manera peculiar de construir una idea ens persegueixen anys després que ja no hi sigui. El nostre idiolecte és, al capdavall, el record que deixem en la vida dels altres i les paraules que diem, fins i tot sense pensar-les, són petjades en la memòria dels que ens envolten. Quan algú explica “recordo quan em deien això o allò” o “recordo que el padrí sempre deia…”, m’adono que, sovint, el llenguatge i les paraules són el vincle més fort entre les persones.

En un món cada cop més homogeni, més o menys obsessionat amb parlar “bé”, o, més ben dit, en assenyalar l’error d’altri, l’idiolecte és una declaració d’intencions i de resistència

En un món cada cop més homogeni, més o menys obsessionat amb parlar “bé”, o, més ben dit, en assenyalar l’error d’altri, l’idiolecte és una declaració d’intencions i de resistència. És la prova que no som robots, que no parlem tots igual perquè no vivim tots igual. Mantenir viva aquesta llengua única no és només un acte personal, sinó un acte de dignitat col·lectiva. Quan acceptem les nostres preferències, els nostres tics lingüístics, els nostres errors i les nostres invencions, diem al món que som humans i que la perfecció no és el nostre objectiu, sinó l’autenticitat… I ara algú dirà: “ja està bé que una filòloga i correctora digui tot això… Què vol dir, que hem de parlar malament?” Noooo! Jo només he escrit un article en què reflexiono romànticament i melangiosament sobre l’ús d’una llengua en l’àmbit més íntim i personal, un ús quotidià i inofensiu, casolà… És evident que no parlo d’utilitzar barbarismes per escriure un discurs formal, oi? Ho explico per si de cas, ja que avui dia s’ha de justificar tot. Au, com diria la meva iaia… a reveure i fins d’aquí a quinze dies, “si Déu vol”!