Mónica Rikić (Barcelona, 1986) segurament ha vist coses que vosaltres no creuríeu. Molt probablement, per això ara simula un univers en el qual les intel·ligències artificials esdevenen una espècie més de la Terra. El títol de l’exposició és Hipertèlia, terme que designa el desenvolupament excessiu d’un òrgan fins a perdre la seva funcionalitat. En aquest cas, són les intel·ligències artificials les que es desprenen de la seva intenció productiva i s’independitzen. Fins al 25 de juny, la sala gran de La Capella estarà ocupada per éssers mecànics que prenen noves formes orgàniques, com si reclamessin la seva pròpia forma d’existir al món.
Gairebé un capítol de Black Mirror
L’artista catalana utilitza algoritmes com a matèria primera per elaborar les sis obres que conformen la mostra. Cada obra respon a un estat diferent pel qual ha de passar l’ésser mecànic per esdevenir un ens orgànic. Els sis estadis són: gènesi (naixement), simulació (convivència), rèplica (reproducció), creació (força innovadora), evolució (força organitzativa) i revolució (transmissió). A partir d’aquestes creacions, es qüestiona l’antropocentrisme tot desdibuixant la dicotomia humà / no humà. Consegüentment, Rikić reflexiona sobre la relació entre aquests éssers mecànics i nosaltres com a éssers vius. El que veiem a La Capella es pot llegir com un esbós d’un possible futur no molt llunyà. Per tant, davant d’aquest plantejament ens preguntem quina és la nostra responsabilitat sobre el que hem creat. Ens hem convertit en doctors Frankenstein que engendren éssers malignes?
El que veiem a La Capella es pot llegir com un esbós d’un possible futur no molt llunyà
El missatge d’aquesta exposició és ben actual, però a la vegada és molt complex i difícil d’entendre. El resultat final artístic queda molt lluny del dens procés de pensament i creació que hi ha darrere cada obra. Aleshores, es perd la connexió entre les obres i el missatge i l’espectador pot restar indiferent fàcilment. Les sis creacions mecàniques són una obra de rellotgeria i es percep que cada una té la seva pròpia vida; inclús algunes semblen flors i d’altres cucs. Ara bé, només amb els textos de paret i el full explicatiu com a suport, és complicat d’arribar a la reflexió que planteja Rikić amb les seves obres. Aquest pensament creatiu és digne de ser l’argument d’un capítol de Black Mirror, però les obres no en són la millor materialització.
la tecnologia, des que l'home és home, és poder, en evolució constant. Per tant, cal prendre consciència sobre la nostra relació i el nostre paper vers aquesta. L’espai que acull l’exposició és la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu i de la Casa de Convalescència, i encara s’hi respira un ambient favorable per seure i reflexionar. És possible concebre un futur en què la nostra societat no estigui dominada per les empreses tecnològiques? A partir d’aquesta exposició, Monica Rikić recorda que l’art també pot ser un espai d’investigació.