En els darrers anys hi ha hagut una certa reivindicació de la Barcelona barraquista; fins i tot es va fer una exposició sobre el tema al Museu d'Història de Barcelona. Ara, dos llibres recuperen la història i la llegenda del més mític dels barris de barraques barcelonins: el Somorrostro. L'Ajuntament de Barcelona publica Somorrostro. Mirades literàries, una compilació de textos sobre el Somorrostro compilats per Enric H. March, amb fotografies fantàstiques del barri. Els textos són d'autors de tanta talla com Terenci Moix, Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, Josep Pla, Sempronio... I van acompanyats de fotografies de Pérez de Rozas, Colita, Josep Brangulí, Manel Gausa, Ignasi Marroyo, Jacques Léonard (fotògraf meitat paio, meitat gitano)... Amb menys pretensions, l'editorial Mediterrània, a la col·lecció A la Caputxina, presenta Diaris del Somorrostro, de Laura de Andrés Creus. En aquesta obra se'ns presenta la tasca que van fer els caputxins, i els voluntaris vinculats a aquests, al barri del Somorrostro, des de 1948 fins a la destrucció del barri, el 1966. És un treball històric basat en el testimoni dels catequistes i en la documentació preservada dels caputxins. I, a més a més, ofereix algunes esplèndides fotografies del barri de l'arxiu personal d'alguns dels voluntaris implicats.
Jacques Léonard. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. © Arxiu família Jacques Léonard.
Somorrostro: les barraques més marítimes
El Somorrostro va ser un dels barris de barraques més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Es va crear cap al 1875, a un lloc on podria haver-hi hagut anteriorment barraques de pescadors. El barri quedava ocult a les mirades indiscretes, entre les fàbriques i la via del tren. Als anys 1940 va començar a créixer, amb immigrants procedents d'altres parts de l'Estat espanyol, fins a convertir-se en la "capital de la hojalata y del somier", que li deia Ruiz de Larios. Al Somorrostro hi vivia una important comunitat gitana (la mateixa Carmen Amaya hi va néixer, i es va convertir en tot un mite per al barri). La majoria dels veïns eren treballadors, que sortien al matí, es desplaçaven al centre de la ciutat i tornaven al vespre: treballaven, però els baixos sous no els permetien de pagar un lloguer. Un problema ben actual.
La mirada literària
El Somorrostro es va convertir en una mena de mite literari, perquè constituïa un destí d'aventura per als intel·lectuals benestants catalans. Però quan llegim Somorrostro. Mirades literàries, ens adonem de fins a quin punt Barcelona estava girada d'esquena al barri de barraques. Molts dels escrits són obra d'autors que van passar unes poques hores al barri, i que probablement no van tornar-hi mai (com és el cas de Josep Pla). N'hi ha d'altres, d'autors, que probablement no van trepitjar mai el Somorrostro, com Mercè Rodoreda. I fins i tot al llibre s'incorporen magnífics documents, molt il·lustratius, però que difícilment es podrien considerar "mirades literàries". Al llistat hi ha grans noms, i molt diversos: de José Hierro a Juan Goytisolo, passant per Blai Bonet i Sempronio. Però cap d'ells té una gran història sobre el Somorrostro. Era un món massa distant del seu.
La recerca d'exotisme
Els turistes que viatgen a l'Àfrica difícilment es resisteixen a fer-se una foto amb els nens "negrets". De la mateixa forma, molts dels fotògrafs que passaven pel barri de barraques retrataven nens, i els escriptors també descrivien nens. En part es podia deure al fet que els nens, no escolaritzats, campaven pel barri mentre els grans treballaven, però també al fet que hi hagués una mirada paternalista sobre les poblacions dels suburbis. Mentre els adults barraquistes eren percebuts com una amenaça, els nens generaven tendresa (quan no un obert erotisme, com en el cas de Josep Pla). Les imatges colpidores de brutícia, de misèria, de pudors i de perill que es troben al Somorrostro. Mirades literàries, malgrat tot, sovint no van associades a cap tipus d'empatia cap als barraquistes. Pot haver-hi denúncia, quan n'hi ha, però és excepcional la identificació amb els habitants del Somorrostro. I això és la gran hipoteca d'aquestes Mirades literàries, clarament externes a la població del barri.
Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona © AFB.
La mirada caritativa
Els Diaris del Somorrostro parteixen d'un avantatge clar: tenir una font poderosíssima de primera mà: els detallats diaris de Guillem Masana i Montserrat Serra, dos laics vinculats als caputxins que van estar entre els impulsors de les campanyes d'evangelització d'aquell barri de barraques a finals dels anys quaranta, en plena postguerra. A més a més, Laura de Andrés ha pogut entrevistar alguns dels supervivents d'aquella iniciativa solidària, que li han ofert dades de primera mà, carregades d'emotivitat. Malgrat tot, en aquest cas està clar que la prioritat del llibre era estudiar la tasca solidària dels voluntaris i els caputxins, i no pas la pròpia vida del barri. Una mirada que, òbviament, està carregada de limitacions, tot i que l'avantatge és que l'autora ho presenta clarament des del principi, sense ambigüitats.
Model incòmode
Laura de Andrés Creus presenta en algun moment les contradiccions del model evangelitzador del Somorrostro: una acció dissenyada en favor de les poblacions, però sense la seva participació, amb una òptica completament paternalista. A vegades no se sabia si l'ajuda estava condicionada a l'evangelització, o si la col·laboració amb la població depenia de la seva participació en els plans de l'Església. Es tractava d'un projecte assistencialista, que renunciava a denunciar els orígens reals de la situació; una iniciativa que depenia de la bona voluntat i de la disponibilitat de temps dels voluntaris... Evidentment, es tractava d'un projecte limitadíssim, que va xocar fins i tot amb la crítica dels activistes catòlics del Somorrostro, com Rafael Hinojosa, qui va denunciar en un acte públic, la Semana del Suburbio: "Yo también fui catequizado y fui alumno de un catecismo (...) Yo obedecía a aquellos señoritos porque siempre sacaba algo: dulces, algún libro. Pero nada más: una enseñanza a fondo nunca la tuve". Tot i que agraïa la bona voluntat dels joves que van ajudar-los, exigia depassar la simple beneficència i llançar-se a la transformació social; més endavant es passaria als grups cristians jocistes.
Ocultar el problema
La voluntat de Laura de Andrés de no remenar els temes més escabrosos limita terriblement la seva feina històrica. El més sorprenent és quan explica que el 1957 van instal·lar-se al Somorrostro tres "hermanos", un dels quals donava classes a la zona. Apunta que "Des del principi, la figura d'aquests frares va estar envoltada en tot moment de polèmica" (sense concretar el perquè). A l'hermano Manuel, "li van imputar reiteradament acusacions molt greus" (sense més dades); explica que van ser investigades pel bisbe auxiliar Narcís Jubany, però que l'hermano passaria sis anys més al barri de barraques. Suposo que els documents aportarien més detalls d'aquest cas (pederàstia, possiblement). No estaria gens malament posar al descobert els secrets més ocults del barri, perquè és un acte de justícia. I perquè permetria explicar que el Somorrostro rebia també els abusos de la Barcelona en teoria més solidària.
La fi d'un barri
El Somorrostro va acabar com menys s'esperava. Després d'anys de plans per a reubicar els seus habitants, que mai no acabaven de reeixir, el juny de 1966 s'enderrocaven a tota pressa les barraques d'aquest barri. El motiu? A principis de juliol Franco presidia, allà mateix, la Primera Semana Naval, unes maniobres militars amfíbies que incloïen un desembarcament al Somorrostro. Alguns dels veïns van ser reubicats en pisos de Sant Roc, a Badalona, i a d'altres vivendes. Però molts d'altres van ser ubicats "provisionalment" a l'estadi de Montjuïc, al Palau de les Missions i al Pavelló de Bèlgica. Passarien anys i anys en aquests edificis municipals, com va denunciar a l'època el periodista Josep Maria Huertas Clavería. Les instal·lacions de l'Ajuntament s'havien convertit en un monstruós barri de barraques, que trigaria molt a deixar pas a habitatges dignes.
Noves mirades?
Durant massa temps va haver-hi una mirada estigmatitzadora sobre els barris de barraques. Com mostra el llibre Somorrostro. Mirades literàries, el règim franquista estigmatitzava els barraquistes i es va plantejar el problema del barraquisme amb mentalitat bèl·lica, com una continuació del combat lliurat del 1936 al 1939. Però molts dels que van visitar el barri en realitat hi assistien amb una mirada exotista. Trepitjar un barri amb fama d'inhòspit, brut i perillós era la seva aventura particular. Es trepitjava el Somorrostro per tenir una història apassionant per explicar als lectors o als amics. I després, l'autor se'n desentenia. L'alternativa era el paternalisme dels sectors més progressistes de l'Església, que van ser els únics que van intentar oferir algun servei al Somorrostro. Però sempre com si fessin un favor, mai reivindicant el dret d'aquests barcelonins a gaudir de tots els serveis.
No tot temps passat va ser millor
En certa manera, en reproduir els missatges exotistes i paternalistes del passat, es corre el risc de revitalitzar-los. Hi ha el perill d'una mitificació de la vida a les barraques, especialment ara que han desaparegut del panorama urbà. Que el ball de la Carmen Amaya a la font, els jocs dels nens a la platja i les processons dels barraquistes no facin oblidar allò que suposa viure en un barri de barraques: el fred a l'hivern i la calor asfixiant a l'estiu; les cues per anar a buscar aigua; la brutícia per arreu; les famílies que perdien la seva llar per un temporal; l'estigmatització social dels barraquistes... Un apunt dels diaris dels catequistes que visitaven la zona és prou revelador: "24 de julio de 1962: En una barraca, una rata se comió el pie de un pequeño de 8 meses, hijo de Antonia Cortés ('Lila'). Inmediatamente fue llevado al hospital. Al poco rato, falleció".
Foto de portada: Ignasi Marroyo. © Ignasi Marroyo. Arxiu Nacional de Catalunya.