Amb Moon safari tinc la sensació que de vegades la música ha estat risc. Vaig estar aquests dies en una caseta a la Fira del Llibre de Madrid. Jose Manuel Sebastián de Radio3 estava al meu costat signant un llibre sobre Rock y revolución. El treball diu que el rock ja no és sinònim de lluita, avantguarda, canvi. No m'ho he llegit, però això parla pitjor de mi que de l'assaig, que té molt bona pinta. Tinc la sensació que no vaig viure mai res arriscat. Ni el punk, ni la màquina, ni tan sols el folk en català, amb què sí que vaig coincidir. El més semblant al salvatge es va trobar amb els primers compassos del mal anomenat trap. La música urbana. Una música que, com la meva generació, ja va començar amb més ganes de triomfar que de transcendir.

El més semblant al salvatge es va trobar amb els primers compassos del mal anomenat trap. La música urbana. Una música que, com la meva generació, ja va començar amb més ganes de triomfar que de transcendir

L'altre dia veia una entrevista de Jordi Wild a Rodrigo Cortés. Tots dos estaven detestables en el seu paper. Un, fent veure que havia vist tot el cinema del món i l'altre parlant des d'una talaia intel·lectual. Decideixin qui era qui. Però es van acostar a una cosa que em va cridar l'atenció: qui arrisca més, Yorgos Lanthimos amb una pel·lícula adreçada a una taquilla limitada? ¿O Cristopher Nolan a Oppenheimer quan, després de centenars de milions d'euros en inversió, decideix que l'explosió no deu tenir un so eixordador? ¿Qui parla a uns quants o a uns molts? ¿Qui la pot cagar més? Al final, prendre decisions arriscades es redueix a quanta urpa artística fiques respecte a les expectatives industrials d'allò que tens entre mans?

El risc d'una generació

Moon Safari sona tremendament agradable el 2024. És melòdic. Empastat, té ganes, un ímpetu, a l'estil Beach Boys. I teclats de purpurina. I atmosfera de grans espais. No sembla que AIR faci vint-i-sis anys que van parir un àlbum que va anticipar tantíssim (tot el downtempo) del que arribaria: All i need faria xovinista a qualsevol. El festival Sónar ha decidit arriscar a la seva programació, el 2024, amb els francesos. Arriscar amb un disc del 1998. Potser el mercat de festivals està esgotat. Que tots els caps de cartell siguin poc més que un cromo per al noi de trenta anys que vol veure la història de la música. Ha de costar seleccionar entre tant domini d'agència ubicada a Londres, entre tanta migranya de revival post-punk i tant colós que només va facturar un bon disc allà quan la mitjana del lloguer a Barcelona estava per sota dels 700 euros.

Moon Safari sona tremendament agradable el 2024. És melòdic. Empastat, té ganes, un ímpetu, a l'estil Beach Boys. I teclats de purpurina. I atmosfera de grans espais. No sembla que AIR faci vint-i-sis anys que van parir un àlbum que va anticipar tantíssim

Els 43 minuts de Moon safari segueixen sonant a risc. Perquè el risc és millor que tingui a veure amb el bon gust o el cànon que amb factors econòmics. Perquè si no, el risc en uns anys el marcarà qualsevol raper amb tatuatges a la cara. Tenir tatuatges a la cara ha de ser un disgust colossal per a una mare o un pare. Però per a la resta, encara ho és més que una mena de jazz-pop sigui l'avantguarda de la segona dècada del segle XXI. Que un festival que en principi hauria d'abanderar les músiques més temeràries consideri el seu aparador el –meravellós– You make it easy, ha de ser el risc que ens ha tocat com a generació.