La majoria de biografies de personatges famosos s’escriuen cap enrere, buscant els orígens de tot allò que la persona que s’amaga darrere del personatge ha estat durant la seva trajectòria professional. Com si la veritat sempre estigués condensada en un passat molt més interessant i autèntic que el present frenètic en el qual vivim immersos. Però no hem de perdre l’esperança. També hi ha un grup selecte d’artistes que generen l’efecte contrari, perquè les seves biografies ens empenyen a escriure mirant endavant. Com si cada passa que fan fos una explosió imprevisible de vitalitat que els fa avançar cap a una línia de meta imaginària a què mai arriben perquè sempre hi ha coses noves a experimentar i històries sorprenents que mereixen convertir-se en cançons.
Aquesta dissertació tan filosòfica sobre l’art de la biografia encaixa perfectament amb la transcendència de la cantant nord-americana Sophie Auster (Nova York, 1987), que ha aconseguit guanyar-se el respecte de la comunitat alternativa amb la seva barreja personal de jazz i folk, al mateix temps que apareix en pel·lícules fetes al marge de Hollywood i col·labora quan li ve de gust amb marques tan prestigioses com Chanel, Dior i Ferragamo. Ara torna a estar d’actualitat gràcies a l’homenatge al seu pare, Paul Auster, que es va celebrar recentment en el Círculo de Bellas Artes de Madrid i a un esperat nou disc, titulat Milk for Ulcers, que està a punt de sortir al mercat. Per qui vulgui saber com sonen les seves noves composicions en les distàncies curtes, la cantant actuarà aquest dimecres 6 de novembre a la sala Jamboree de Barcelona. Benvinguts al seu univers personal, musical i intransferible.
Vas créixer a Nova York, en una casa per on passaven artistes de tota mena, incloent-hi músics que estaven de gira. Com recordes aquell ambient tan bohemi i quina influència va tenir durant la teva adolescència?
Créixer en una casa on era habitual que hi vinguessin tants artistes era el que coneixia. Per descomptat, la fama no és una cosa que puguis comprendre quan ets una nena petita, i com que els nens petits són ànimes pures, poden olorar la condescendència. Dit això, moltes persones talentoses i interessants em van cridar l’atenció quan era petita. A mesura que vaig créixer, aquest ambient va modelar qui era realment i em semblava normal tenir artistes de tota mena al meu voltant. També em semblava natural sentir una gran atracció cap a una carrera en el món de les arts. La meva conclusió més important com a persona en desenvolupament va ser que les aspiracions que tenia llavors em semblaven a l'abast i possibles.
M'esforço per mantenir-me fidel a la meva veu musical mentre assumeixo diferents riscos i intento no repetir-me artísticament
Un constant en la teva carrera musical ha estat l'experimentació i la col·laboració amb diversos músics i productors. Creus que la teva trajectòria és com una recerca de l'essència de la música popular nord-americana?
No crec que la meva trajectòria musical hagi estat tan premeditada com comentes. M'esforço per mantenir-me fidel a la meva veu musical mentre assumeixo diferents riscos i intento no repetir-me artísticament. Vaig créixer escoltant música folk i jazz, fins i tot vaig cantar molts estàndards d’aquest gènere mentre estudiava música clàssica. També m'encanta el blues. I soc una gran admiradora de la Bessie Smith. M'he obsessionat força amb la seva biografia durant els últims anys.
El teu nou àlbum es titula Milk for Ulcers i, a diferència de treballs anteriors, vas decidir interpretar les seves cançons en directe abans de gravar-les. Què vas descobrir gràcies a aquest experiment?
De fet, havia gravat moltes de les cançons abans d’interpretar-les en directe, però algunes encara s’havien de completar quan vaig decidir provar-les davant del públic als concerts. Crec que les cançons canvien, creixen i milloren quan les cantes davant d'una audiència en directe. Per exemple, la cançó Let it Be Spring la vaig interpretar moltes vegades en directe, però encara no la tenia gravada. Quan vaig entrar a l'estudi per enregistrar la pista que apareixeria en el disc, estava tan segura de mi mateixa i la coneixia tan bé que la vam deixar enllestida en una única presa en directe.
Durant la gravació d'aquest disc vaig viure la mort de la meva neboda, la mort del meu germà i la mort del meu pare. Però no és un treball centrat específicament en el dol
En diverses ocasions has comentat que aquest és l'àlbum més íntim i cru que has gravat. Quines situacions inesperades van marcar la direcció d'aquest treball?
Crec que les situacions inesperades que comentes són força òbvies. Durant la gravació d'aquest disc vaig viure la mort de la meva neboda, la mort del meu germà i la mort del meu pare. Però no és un treball centrat específicament en el dol. Hi ha cançons sobre desafiaments, perseverança, alegria i també molta esperança.
Per curiositat, quina anècdota s'amaga darrere d’aquest títol tan surrealista?
El títol Milk for Ulcers se’m va ocórrer després d'una conversa de sobretaula on parlàvem sobre remeis antics per curar diversos tipus de malestars. Encara que la llet pot alleugerir temporalment el dolor d'una úlcera, en realitat pot acabar empitjorant-la. És com posar mantega en una cremada. La ironia és òbvia, però què fer per tractar les ferides i com sanar-les és un enigma sense solució que no sé com contestar.
Vas escriure la cançó Blue Team per al teu pare i va tenir l'oportunitat d'escoltar-la abans de morir. Què recordes del moment en què vas compartir aquesta cançó amb ell?
Recordo que la primera cosa que em va dir va ser: “Només tinc un comentari.” Llavors em vaig posar a riure perquè, fins i tot quan estava a prop de la mort, el meu pare mai va deixar de ser ell mateix. Després va dir: “La cançó és preciosa i no és cursi, però hi ha un error gramatical que hauries de corregir.” Així que vaig substituir el pronom “me” pel pronom “jo” i ell va estar content.
Aquest dimecres actues a la sala Jamboree de Barcelona. Què significa per a tu tornar a la nostra ciutat?
He passat força temps a Barcelona. Quan tenia vint anys vaig participar en una pel·lícula titulada Circuit de director català Xavier Ribera-Perpiñá, protagonitzada per Óscar Jaenada, Leticia Dolera, Michelle Jenner, Misia Mur i Vincent Martínez. Vam rodar per tot Barcelona i vaig viure a la ciutat durant uns quants mesos. Encara que hi he estat principalment per projectes professionals, he pogut gaudir molt de la màgia de Barcelona i és una de les meves ciutats preferides.
He gaudit molt de la màgia de Barcelona i és una de les meves ciutats preferides
Des de fa molts anys actues acompanyada per la pianista Marie Davy. Com us vau conèixer? Teniu algun ritual conjunt abans de pujar a l’escenari?
Ens agrada respirar juntes profundament abans de les actuacions i abraçar-nos o agafar-nos de les mans abans de començar l'espectacle. Ella s'ha convertit en una de les meves millors amigues i no puc imaginar-me estar de gira sense ella. Ens vam conèixer d'una manera molt divertida. Fa uns quants anys estava a punt de començar una gira i havia estat assajant durant mesos amb un altre pianista. Mentre estava entre bastidors d'un concert a Carolina del Nord, vaig rebre una trucada del pianista plorant, dient-me que la seva dona tenia una aventura amb una altra persona. Estava desconsolat. Em va dir que no es veia capacitat per fer la gira perquè estava massa afectat per tot plegat. Tenia dues setmanes per trobar-li substitut. Vaig començar a fer córrer la veu desesperadament i un amic músic em va recomanar la Marie perquè m’acompanyes de gira. Es va aprendre el repertori a una velocitat impressionant i de seguida va sorgir una bonica relació. Estic tan contenta que l'altre pianista no pogués venir!
Com a seguidor de Roxy Music, volia preguntar-te sobre l’experiència de sortir de gira amb en Bryan Ferry l'estiu del 2019. Vau tenir temps de parlar sobre la indústria musical o el Londres dels anys setanta?
Va ser un autèntic somni poder estar de gira amb en Bryan Ferry. És un artista de primer nivell mundial i, fins i tot, ens va convidar a la Marie i a mi a prendre xampany després que acabéssim la nostra part de la gira conjunta. No vam tenir gaire temps per parlar en profunditat, però et puc dir que la majoria dels seus músics han estat de gira amb ell durant més de trenta anys i estan completament encantats. Només una persona íntegra pot generar aquest tipus de lleialtat a la gent amb què treballa.
Acabem amb una pregunta de ciència-ficció: Si tinguessis una màquina del temps, on t'agradaria viatjar i a quin personatge històric t'agradaria conèixer?
M'agradaria visitar al Café Society del Greenwich Village, el primer club nocturn integrat que hi va haver a Nova York, i veure a la Billie Holiday interpretar en directe la cançó Strange Fruit per primera vegada el 1938.