Cap a la mitja hora de Sorda (pel·lícula que avui arriba a les sales de cinema) i en la que probablement és l'escena més tensa de la pel·lícula, la protagonista viu algunes complicacions en el caòtic procés de part del seu nadó. Mentre la ginecòloga i els sanitaris miren de fer la seva feina, també aparten el pare de la criatura, l'única persona d'aquell quiròfan que coneix el llenguatge dels signes i és capaç que la mare no es deixi abatre per la barreja de pànic i nervis, agreujada per la manca de comunicació, en un moment tan transcendental en la vida d'una parella. Emprenyada per la rigidesa d'un sistema que, segons les circumstàncies, és incapaç d'evitar la violència obstètrica, l'Ángela arrenca la mascareta de la doctora, mirant, com a mínim, de llegir-li els llavis.
Podríem resoldre que la Sorda del títol es refereix a la protagonista, però no és agosarat afirmar que assenyala també a la societat que l'envolta
La seqüència en qüestió és d'enorme rellevància en una pel·lícula plena d'instants que manifesten la insensibilitat i el tantsemenfotisme d'una societat que deixa de banda tanta i tanta gent que viu amb allò que anomenem discapacitats. Podríem resoldre que la Sorda del títol es refereix a la protagonista, però no és agosarat afirmar que assenyala també a la societat que l'envolta, a tu, a mi, a tots plegats. Perquè semblem incapaços d'escoltar, d'atendre, de veure que els deixem de banda constantment, que no aixequem cap de les barreres que, en aquest cas, les persones no oients es troben en el seu dia a dia. Que no mirem de fer una mica menys complicada la seva quotidianitat.
Un retrat ple d'humanitat
L'escena del part marca un punt d'inflexió en un film que podrien ser dos: abans del naixement de la nena, els protagonistes semblen haver trobat un equilibri. Des del preciós inici del relat, en el qual comparteixen bany en un gorg i, immediatament després, i estirats al llit entre carícies còmplices, es proposen mútuament noms pel nadó que ve en camí, Sorda ens mostra a una parella, ell oient i ella no, profundament enamorats, aliens a com la seva vida està a punt de girar com un mitjó. Perquè si aquesta ja és una conseqüència universal per a qualsevol, tot s'agreuja davant la sordesa d'una mare que, en un altre paradigmàtic instant, es perd aquell màgic moment en el qual una criatura pronuncia la seva primera paraula.
Les pors davant de la maternitat, tan lògiques com terribles, tan comunes com profundes, es multipliquen en la singularitat, i són un dels eixos de la pel·lícula
Després del naixement de la petita Ona, la celebració es transforma de seguida en tibantor i desacords, en queixes i gelosia, en malentesos i mal rotllo. Les íntimes contradiccions de l'Ángela no són les de l'Héctor, el pare, que s'esforça que la recuperació de la seva dona sigui tan ràpida com sigui possible. Les pors davant de la maternitat, tan lògiques com terribles, tan comunes com profundes, es multipliquen en la singularitat, i són un dels eixos de la pel·lícula. Però no només: sustentada en les experiències compartides per les germanes Miriam Garlo (l'actriu protagonista i sorda) i Eva Libertad (la directora i guionista i oient), l'estructura narrativa posa un altre dels seus focus en l'hostilitat social, la mèdica, però també la familiar, la dels amics, l'escolar... O fins i tot, en un paradoxal moment que fa volar el cap, la d'una botiga d'audiòfons en la que treballa un dependent que no parla la llengua dels signes. Que la protagonista es negui a comprar-ne un, no fa més que manifestar que potser aquest és un invent més pensat a facilitar la vida de l'entorn directe que no pas la de la persona sorda.
En aquest seguit de discriminacions sense pal·liatius i en els que no parem atenció, la violència social arriba al paroxisme quan la protagonista i la seva colla d'amics sords surten de festa i, mentre ballen a la pista d'una discoteca, un grup de cretins fa befa de la seva manera de comunicar-se. Tot aquest element, podríem dir-ne, didàctic de la pel·lícula, és més una conseqüència del nostre desconeixement que un objectiu per si mateix. I, òbviament, seria bo prendre'n nota, i aprofitar els ponts que la ficció permet. Però l'Ángela no vol ser representativa de res més que de si mateixa. La sordesa és una capa més d'un personatge amb les seves llums i les seves ombres, tan real, tan versemblant, amb tanta veritat, com qualsevol altre. I és en aquest context en el qual Miriam Garlo es revela com una actriu magnífica, molt més enllà, moltíssim, de la seva suposada limitació. I explotant una fabulosa química amb un entregadíssim, i també sensacional, Álvaro Cervantes.
És aquesta una de les claus de Sorda: proposar un retrat ple d'humanitat d'una dona que viu una circumstància particular, apropant-se al tema de la discapacitat sense cap lectura paternalista ni condescendent. Fugint en tot moment de caure en la demagògia o el sentimentalisme. Narrant des de l'austeritat, però armada d'una delicadesa i un respecte que acosta la directora Eva Libertad a altres cineastes que recentment han fet retrats de personatges femenins plens de sensibilitat, de Pilar Palomero a Carla Simón, d'Estíbaliz Urresola a Alauda Ruiz de Azúa, de Mar Coll a Clara Roquet.