Valpuesta (sobre el límit dels comtats dependents de Castella i d’Àlaba, regne de Lleó), any 844. Un segle i mig abans que els monjos de San Millán de la Cogolla redactessin les “Glosas Emilianenses” (a cavall de l’any 1000); els notables d’aquella contrada fronterera documentaven un acord de repartiment de la terra que contenia certes paraules escrites en una llengua vulgar del territori. Tot i que el document va ser, bàsicament, redactat en llatí; els estudiosos de la Real Academia de la Lengua Española han advertit la presència d’expressions que no formarien part del corpus de la llengua culta, i que revelarien l’existència d’un llatí vulgar local i evolucionat que han anomenat protocastellà. Els investigadors de la RAE han resumit aquell fet amb l’expressió “es un document redactat en una llengua culta, però assaltat per una llengua viva”.
El misteriós bressol del castellà
La llengua castellana (modernament anomenada, —o mal anomenada— espanyola) no va sorgir al peu de la gruta de Covadonga. Ni Pelai (don Pelayo, en la historiografia espanyola) ni els seus descendents van parlar mai el protocastellà que conduiria al castellà medieval. La llengua castellana va sorgir a la vall alta de l’Ebre; en un espai delimitat pels Montes Vascos —al nord—, els Montes de Oca —al sud—, els Montes Obarenes —a l’est— , i els Montes de Besaya —a l’oest—. Més o menys el territori que actualment comprenen les comarques de Alto Campoo (Cantàbria); La Bureba i las Merindades (Castella i Lleó); las Encartaciones i Valles Alaveses (Euskadi); i El Somontano i La Sonsierra (Rioja). El domini d’aquest territori, en aquella etapa iniciàtica de formació de la llengua castellana (centúria del 800) estava dividit entre els regnes de Pamplona i de Lleó.
Qui vivia al bressol del castellà?
A principis del segle XX, el filòleg i historiador Ramón Menéndez Pidal —a “El idioma español en sus primeros tiempos”—, ja va afirmar que les primeres societats medievals que es van organitzar sobre aquell territori (després de la devastació andalusí del 822) procedien, bàsicament, del món basc. El protagonisme de l’element basc en la repoblació de la vall alta de l’Ebre —el bressol del comtat de Castella—, ha estat, posteriorment, confirmada per reputats medievalistes; tan poc sospitosos de professar la ideologia basquista com Abilio Barbero, Marcelo Vigil o Rafael Sánchez-Albornoz. Per tant, aquest tema sembla fora de qualsevol dubte. Ara bé, la qüestió és: ¿quina llengua parlaven aquells primers colons bascos —els pioners d’aquell “Far-west” ibèric i medieval— que es van endinsar en aquell territori erm i despoblat?
L’eusquera i el llatí
Astèrix i Obèlix són dos personatges d’un celebrat còmic que escenifiquen la resistència dels pobles celtes de l’Europa occidental a la conquesta romana. Però els bascos antics no tan sols no es van resistir, sinó que van ser els grans col·laboradors de la Lloba Capitolina en la conquesta de la península ibèrica. Sobretot de la vall de l’Ebre i de la Cornisa Cantàbrica. I això els va situar en una posició de domini respecte a les altres nacions indígenes del nord peninsular. Una part relativament important de la nació protobasca es va romanitzar i es va llatinitzar; i durant segles (II aC a V dC), els elements dirigents d’aquesta facció proromana van progressar extraordinàriament dins del món polític i militar romà. I la llengua protobasca va deixar pas al llatí entre els segments dominants d’aquella nova societat.
Quina part del món basc es va llatinitzar?
Ramón Menéndez-Pidal, de nou, ens presenta dos focus importants de romanització al món basc antic: les ciutats de Pompaelo (l’actual Pamplona) i de Calagurris (l’actual Calahorra). En aquest punt és important destacar que, un cop completada la conquesta romana de la meitat nord de la península ibèrica (finals del segle I aC); l’estat romà va premiar la col·laboració de les elits basques amb grans propietats a la vall alta de l’Ebre (actuals Rioja i Ribera de Navarra), que havien estat el solar històric de les nacions celtes que s’havien resistit a la dominació de la Lloba Capitolina. Menéndez-Pidal insisteix que, durant la Pax Romana (segles I aC a V dC) aquesta franja de territori fluvial va ser objecte d’una intensa colonització basca, que hauria estat la part del món euscàric que es va romanitzar i llatinitzar.
El llatí vulgar de les classes dominants i l’euskera de les classes populars
Però també és cert que els lingüistes i antropòlegs bascos contemporanis (José Maria de Barandiaran, Telesforo Aranzadi, Koldo Mitxelena, Resurrección Maria de Azkue) han provat que, en aquella franja fluvial, durant la dominació romana (segle I aC a V dC) i visigòtica (segles V a VIII); la societat va ser bilingüe. Les classes oligàrquiques que havien abraçat el llatí, farien evolucionar la seva llengua cap a un llatí vulgar, en un primer estadi; i, finalment, cap a una llengua romànica. En canvi les classes populars van conservar la llengua euskàrica. Ara bé, aquell llatí vulgar d’aquelles classes dominants locals no va seguir la mateixa evolució a tot arreu: a la part oriental (Ribera de Navarra i extrem oest d’Aragó) va evolucionar cap un protoaragonès ; i a la part occidental (Rioja i extrem oest d’Àlaba i de Biscaia) cap un protocastellà.
Els mossàrabs
Aquest mateix paisatge sociolingüistic (classes oligàrquiques llatines versus classes populars euscàriques) es va reproduir en les noves zones d’expansió i repoblació als extrems oest de Navarra i est de Lleó; com Valpuesta, bressol del cartulari que vol ser el text més antic que conté expressions protocastellanes. Llavors, la qüestió és: ¿quina va ser la causa que va provocar la ràpida substitució de l’eusquera de Valpuesta —que molt probablement era la llengua majoritària d’aquella societat— pel castellà —que només ho era de les minoritàries classes dominants—? I la resposta, de nou, ens arriba a través de la investigació historiogràfica. Aquell fenomen s’explica, en bona part, per l’arribada massiva de refugiats cristians procedents d’Al-Àndalus: els mossàrabs.
Les llengües mossaràbigues
Quan es va articular la repoblació de Valpuesta i de la vall alta de l’Ebre (després de la campanya andalusí del 822 que havia devastat les primigènies Àlaba i Castella); ja feia més d’un segle que els àrabs havien completat la conquesta de la península. Però a les valls del Guadalquivir i del Tajo, subsistien importants comunitats cristianes —sota dominació àrab— que conservaven els seus respectius llatins locals. Aquests llatins andalusins, anomenats mossaràbics, acabarien desapareixent dels seus indrets tradicionals al voltant de l’any 1000. Però els refugiats que, a mitjans de la centúria del 800, escapaven de la progressiva radicalització religiosa i cultural andalusina; van arribar al nord peninsular amb una llengua pròpia encara viva; i, òbviament, més propera al llatí vulgar de les oligarquies del país d’acollida que a l’eusquera de les classes populars.
Euskera, castellà, mossàrab i àrab
Durant els segles IX i X, l’èxode mossaràbic a terres cristianes del nord va adquirir proporcions colossals. Tant que no es pot explicar l’expansió i consolidació dels estats cristians peninsulars (Aragó, Navarra, Castella, Lleó, Galícia) sense el fenomen mossaràbic. Tant és així, que a Valpuesta (o a les Encartaciones biscaïnes, o a la Bureba castellana) els mossàrabs van alterar, decisivament, la composició sociolingüistica d’aquelles societats. El protocastellà de les elits indígenes i els llatins mossaràbics dels nouvinguts es van mestissar; i la llengua que sorgiria seria el resultat del sincretisme d’un llatí vulgar amb un important substrat euskàric (l’absència del fonema “f” —pràcticament inexistent en l’euskera— n'és una prova); i uns llatins vulgars que, per raons òbvies, havien patit una forta contaminació de les llengües àrab i amazic.