Abans que el pare estigués malalt, cada any, a principis de gener, jugàvem a enterrar tresors sota la neu. Ell no feia servir aquesta paraula, ell en deia “miracles”, obrint els braços, exagerat. Teníem una casa amb jardí als afores del poble, i jo sabia que la gent a vegades s'inventava històries sobre nosaltres, però la Rita, ma germana, deia que no els fes cas.
Enterrar tresors (o miracles) a la neu, a la vora d'aquella alzina, era el meu joc preferit, perquè la meva germana hi enterrava cartes d'amor d'un nòvio que no existia, el pare, joguines per a nosaltres, i jo llaminadures que m'acabaven empatxant. Com més avall ho enterràvem millor, així mesos després, quan despertava la primavera i els arbres ja suaven, sortíem de casa excitats i buscàvem el lloc exacte, com la “x” al mapa per trobar un cofre. Excavàvem amb l'ímpetu de l'explorador, i jo acabava amb les mans tremoloses de fred i les galtes vermelles.
M'imagino el pare, abrigat fins a les orelles, sortint de nit, a correcuita, amb aquell vent que sacseja les branques, deixant que les setmanes ens roseguessin la il·lusió. Recordo, un any, la bicicleta verda que feia goig amb el blanc de la neu. Recordo també que no l'havia espolsada del tot i ja pedalejava. Així valorarem més el que tenim. Era la frase preferida del pare, i la meva germana i jo ens en fotíem.
Però la tardor que el pare va tornar de l'hospital vam deixar de riure. Ens va reunir al menjador de casa i traient-li importància ens va explicar el diagnòstic i, com si fos un endeví, la previsió de futur. Aquell seria l'últim gener que enterraríem tresors i potser a la primavera la meva germana no tindria a qui llegir-li les cartes d'amor del nòvio que no existia, jo no tindria amb qui compartir les llaminadures i no podríem donar les gràcies dels regals a ningú. Així va ser.
Els darrers dies, el pare va demanar passar-los a casa, amb nosaltres. L'última nit, amb un fil de veu, ens va demanar un últim desig, un últim miracle, va dir. Que l'enterréssim amb els braços oberts a la vora de l'alzina, que ben aviat començaria a nevar i nevaria a tot l'univers damunt dels vius i dels morts. En aquell moment no vam entendre la cita de Joyce, però la Rita li va jurar que sí, que ho faríem mentre li petonejava les mans. I un parell de nits més tard, quan el seu cos havia deixat de respirar, vam sortir, a plena nit, abrigats fins a les orelles, arrossegant el cadàver mentre el vent sacsejava les branques. En silenci, el vam cobrir de fulles i vam anar-nos-en.
El fred va trigar encara unes setmanes a arribar, com si es resistís a colgar de neu el pare. Jo patia per si venia algú a casa i el veia allà estirat dormint amb els braços oberts. Però no, no va venir ningú. No en vam parlar mai amb la Rita, d'aquell enterrament. I quan la neu va fer-lo desaparèixer, nosaltres vam marxar de la casa amb jardí. Vull tornar-hi un dia, quan comenci el bon temps, per veure si amb ell també reneix la primavera.