"Eisenhower ha expressat que desitjaria que el President Lumumba del Congo caigui a un riu amb cocodrils". Amb el repicar que baquetes de Max Roach, i la lectura amb la conversa de qui era la seva dona i cantant de jazz Abbey Lincoln amb Maya Angelou, per tramar la trobada a l'ONU com a protesta a l'assassinat de Patrice Lumumba (amb la connivència del govern belga), comença aquest documental tan necessari. Un film entrat en les problemàtiques socials i polítiques en els seixanta en colònies com la del Congo.
A continuació, la declaració colpidora del mercenari Bruce Bartlett i la de Louis Armstrong (figura que van utilitzar en les seves visites al Congo per treure urani i posar armes) en les quals admetia que als russos no els agrada el jazz. En tant que ell no sabia el propòsit, quan ho va saber va voler renunciar a la ciutadania americana. A partir d'aquell moment, repartiment de cromos i la presència de Nikita Khruschev en un primer pla: "Quan escolto jazz, és com si tingués gas a l'estómac", deia. En canvi, a la qüestió sobre el seu posicionament, Patrice Lumumba és clar: "Jo no soc comunista, soc africà". I amb aquest recel cap al jazz, però al mateix utilitzant-lo com un instrument d'intercanvi, els executors d'aquesta estratègia repetien amb certa sorna: "Allà on avui tenim un saxòfon, demà hi haurà un espia". La ràdio, en aquesta estança, tampoc no era benvinguda, molts la veien com un invent dels blancs. En aquell temps, es creia que els canvis soferts a Nacions Unides havia canviat Àfrica, després de l'admissió de setze nous països.
Érem la banda negra kamikaze, enviada a cada lloc problemàtic." Aquestes eren les paraules del geni recenment mort Quincy Jones, un home que era molt conscient de la seva funció
L'arma més cool
"L'arma que utilitzem, que és la trompeta, és la més cool", responia Dizzy Gillespie. L'home que va encunyar allò de "el ritme és el meu negoci", ho va utilitzar com a antídot a la Guerra Freda. Mentrestant, i sota les notes de Wild is the wind de Nina Simone, la més rebel i contestaria de les artistes americanes (també molt conscienciada amb la causa africana i més concretament amb Nigèria), el relat d'Andreé Blouin (hi ha fragments del seu llibre My country Africa), cap de protocol de Lumumba. És més, l'acció d'un espia belga, l'apropa a la mort. I fins i tot l'ambaixador txec la truca recomanant-la que surti com més aviat millor del Congo. D'altra banda, la rebel·lió a Hongria, el viatge de Khruschev a Nova York o el paper d'Allen Dulles de la CIA. "Per què no salvar els diners i comprar junts la nostra intel·ligència?", deia Dulles. Afegiu picades d'ullet jocoses a Disneyland per part del mandatari rus, la defensa dels valors en les Nacions Unides de Miriam Makeba (bandera de la música a l'Àfrica) i la resolució de la primera conferència de color amb representació de països com Indonèsia, l'Índia, Egipte o la Xina. Allà cabia de tot: socialistes, capitalistes i comunistes. El lema era: "No som antiEst, ni antiOest, no estem alienats amb res". També es veu com els músics fan gires i s'apropen a destinacions que abans no estaven en el seu itinerari, el rei del bebop Dizzy Gillespie va viatjar del Pakistan a Iugoslàvia. "Vull ser millor emissari que Kissingeer", comentava. "Érem la banda negra kamikaze, enviada a cada lloc problemàtic." Aquestes eren les paraules del geni recentment mort Quincy Jones, arranjador en aquesta gira i, vist el panorama, un home que era molt conscient de la seva funció, i de la situació que vivien i el que representaven.
Dels 150 minuts que dura Soundtrack To A Coup d'Etat, no sobra res, ni una sola declaració i cita de llibre, ni un sol fotograma o actuació musical
Per tant, dels 150 minuts que dura Soundtrack To A Coup d'Etat, no sobra res, ni una sola declaració i cita de llibre, ni un sol fotograma o actuació musical (per aquí també circulen John Coltrane o Thelonious Monk), com també aquests grafismes impactants que permeten que el relat respiri. Tot suma, tot compte. Forma part de la història. El mèrit és de Johan Grimonprez, que en el passat ja va dirigir Double take, la història fictícia del doble d'Hitchcock, Ron Burrage. El ritme del documental és frenètic, però no per això caòtic. Tot està disseccionat al detall i, així que com avança, et revela informació i secrets. D'alguna manera, aquest documental que també va rebre el Premi Especial del Jurat a Sundance o una nominació en els Premis Gotham, té una posada en escena innovadora, molt exhaustiva en la part informativa i, sobretot, és com un disc de jazz. Hi ha risc, experimentació, canvis de ritme, energia i la idea que com més lliures, més creatius som. Un monument que té com a epíleg, la cançó Triptych (Prayer protest peace), i l'entrada en el parlament de l'ONU amb aquest crit desesperat i eixordador.