El nom amb què es van menjar el món ho augura: noies picants. En això volien convertir-les els tipus que les van presentar, i no només en una innocent girl band necessària al mercat musical: probablement van creure que cinc adolescents beurien l'aigua de la sordidesa. Això és el que la majoria del món recorda: a cinc ties bones alimentant la provocació i la morbositat per fer-se un lloc en una indústria minada d'homes. En l'imaginari col·lectiu també se sol pensar que les Spice Girls, pobretes, van passar de puntetes per la història de la música amb un sol himne - un Wannabe meravellós que encara cantem per buleries, però que només és un - i una excepció no fa la regla. Però això no és exactament així: sumen més de 100 milions de còpies venudes i malgrat la seva curta etapa com a quintet se'n continua parlant. Les spice són causa i efecte de totes les revisions socials i de gènere que s'han de fer.
Picants per sexualització o per atreviment? Bitches o valentes? Atesa la perspectiva de l'avui, amb la conscienciació feminista a tot drap, les ulleres violetes ens ofereixen un camp de visió diferent i totalment allunyat de les llegendes urbanes que s'han venut sobre aquestes cantants en els últims 25 anys. També ajuda activament la informació recopilada per documentals com Spice Girls: El precio del poder (Movistar Plus), amb contingut que als 90 rarament arribava a les nostres mans: ni existien les xarxes socials ni tot just Internet, i els de la meva generació teníem el cervell de l'edat d'un pèsol. Fins i tot ara les més feministes hem d'entonar el mea culpa del prejudici entre germanes que vam contribuir a alimentar.
Mel C, Mel B, Victoria, Geri i Emma van llançar el seu primer single Wannabe el 1996. / Virgin Records
Quan la unió femenina fa la força
Des del principi, Geri, Mel B, Victoria, Mel C i Emma es van entendre perfectament. Era 1996 quan van rebentar la llestes musicals amb el seu tema més famós, una oda a la camaraderia i a la sororitat entre amigues. No els interessava parlar de l'amor perquè d'això en cantava tothom; elles volien apropar-se a un públic gens acostumat a veure com els grups de dones es donaven la mà, es respectaven i es defensaven de crítiques alienes. Com quan en ple rodatge, les noies es van encarar sense cap temor a uns paios que les van insultar amb comentaris obscens; o en aquell programa de televisió holandès, on Mel B (amb només 22 anys) critica una mostra de racisme cultural davant del presentador i és recolzada per tota la banda.
No els interessava parlar de l'amor; elles volien apropar-se a un públic gens acostumat a veure com els grups de dones es donaven la mà
Feien el que els donava la gana. Eren elles mateixes, jugaven amb els mitjans al seu aire i no atenien a les regles de submissió i dominació característiques del sistema patriarcal. I totes eren prototips diferents de dona: temptejaven la transgressió i referenciaven les diferents feminitats amb l'objectiu de naturalitzar qualsevol característica de la dona. Ja no feia falta ser la dama blanca, devota, neta, sensual i perfecta que una havia de ser - encara que també jugaven bé les cartes de l'època, seguint selectivament les regles de la pressió estètica. I es van convertir en ídols per tot això, perquè van fer evident que la unió femenina feia la força: les cinc van construir una única veu que posava entre les cordes al masclisme.
Va arribar també el girl power, el crit de guerra que van encunyar i que les spice es van fer seu, encara que no era la primera vegada que una banda musical ho feia: a finals dels 80, el mateix lema va ser creat pel moviment punk i feminista Riot Grrrl i la seva màxima representant, Kathleen Hanna, per reivindicar que a les productores culturals - i a totes les dones - se les prengués seriosament. Va ser com un relleu generacional que s'ha traspassat a altres generacions d'artistes contemporànies.
Premsa manipuladora i dona com a subjecte rival
Amb l'enorme mediatització de la banda britànica també van arribar les persecucions públiques en plena ebullició del fenomen paparazzi - que s'agreujaria a partir dels 2000. Mentides i rumors alimentaven la premsa sensacionalista anglesa, i encara que al principi les cinc es van mantenir fermes i aliades, les escletxes no tardarien a arribar: ha de ser complicat bregar amb els teus dimonis interns quan fora assetja el llop. Geri es va acabar apartant el 1998, en meitat d'una gira mundial, sense avisar i després de posar-se a plorar enmig d'un concert, i va seguir amb la seva carrera en solitari. Les altres van continuar unides però també van començar a assaborir projectes individuals, fins que es van separar definitivament un parell d'anys després.
Tot se'n va anar en orris per les manipulacions irreverents de la premsa i els mitjans de comunicació. El que s'escrivia no era periodisme: eren suposicions que copaven portades fingint ser notícia. La intimidació positiva que havien causat les noies va donar pas al sexisme més absolut, a humiliacions físiques i qüestionaments sobre el comportament, la professió, la maternitat o el pes - en una entrevista, a Emma fins i tot li van arribar a posar una bàscula perquè es pesés en directe, Halliwell va patir bulímia i a Mel C li van preguntar si era lesbiana per portar el cabell curt. Així era el món real per a les dones i el sistema els hi volia donar la benvinguda sense edulcorant. A més ja no eren un grup: fer caure'n una era molt més senzill que intentar disparar contra cinc.
El dia en què es va comunicar oficialment que Geri Halliwell abandonava el grup. / CC
La història ens sona: no és res diferent al que van aguantar Britney Spears o Amy Winehouse abans de tocar fons. Es va donar ales a la rivalitat entre dones: no només eren els homes que atacaven, eren ties criticant altres ties i burlant-se'n, per qualsevol cosa, fidels a l'automatisme d'enemistar-nos entre nosaltres perquè així se'ns ha ensenyat des de sempre. En aquest sentit i per part de les seves excompanyes, Geri se'n va endur la pitjor part. El relat va sentenciar les spice i les va convertir en instigadores dels set pecats capitals. Quedava llavors clara la lliçó pública del patriarcat: quan les dones s'ajunten, tot acaba malament.
You gotta get with my friends
Les Spice Girls, juntes i per separat, sempre van lluitar contra l'estigma de ser les dones que volien ser. No es feien enrere. Mel B no va baixar el cap quan Eddie Murphy la va posar en dubte públicament dient que tenia dubtes sobre la paternitat de la criatura que ella esperava. Va anar als tribunals i va callar-li la boca a l'oscaritzat actor. Va aguantar maltractaments per part del seu marit, però va tirar endavant, una mare soltera espremuda per la popularitat. O Victoria, que es negava a ser "la dona de" malgrat que la premsa groga la culpés de la suposada infidelitat de David Beckham amb Rebecca Loos. Com es diu al documental de Movistar Plus, el cos de les dones és un camp on es lliuren totes les batalles.
Geri Halliwell va demanar perdó a les altres spice per haver-se'n anat del grup en l'últim concert de retrobament l'any 2019. / CC
En l'últim concert de retrobament que van donar el 2019 - i sense Victoria -, Geri Halliwell es va disculpar. "Ho sento. Ho sento per haver-me'n anat, vaig ser una estúpida. És tan bo estar altre cop amb les noies que estimo...". S'acabava així un culebrot atipat per la premsa més mesquina durant gairebé 20 anys. I la pija, la salvatge, la sexi pèl-roja, l'esportista i la ingènua romandran a la cultura pop com molt més que uns malnoms marketinians inspirats en la diversitat femenina: són el reflex d'una generació de dones que va començar a construir referents fraternals sòlids, a confiar en la companya i a generar espais de curació per suportar la misoginia del dia a dia. Perquè if you wanna be my lover, you gotta get with my friends.