Van ser un dels noms essencials de l'escena independent barcelonina de finals dels 90 i inicis dels 2000 sorgida sota el mecenatge del segell BCore. Van irrompre en escena amb el brogit més abrasiu del hardcore per anar perfilant una proposta que amb el temps i els discos es va anar decantant cap a l'experimentació i la cerca constant del vessant menys evident i més artístic del rock. Incorruptibles, sempre fidels als seus principis i ideals, (potser per això) acabarien separant-se el 2015 deixant rere d'ells obres tan imprescindibles com The Ionic Spell (BCore, 2001), Vivalaguerra (Buena Suerte / Intolerancia, 2006) o Adelante Bonaparte (Buena Suerte 2010); llegat de què beurien moltes bandes posteriors amb un reconeixement popular més massiu. És el que té ser un grup de culte. Des d'aleshores, diversos projectes en solitari. I quan ja ningú no ho esperava, gairebé una dècada després d'haver iniciat el seu silenci, Standstill van anunciar el seu retorn. Reunió que en els darrers mesos ha viscut moments tan emotius com la seva primera actuació al festival Vida o el concert que setmanes enrere van protagonitzar a la Sala Apolo. Veure'ls sempre és una experiència. Avui ho podeu viure a la NauB1 de Granollers. Parlem amb el seu cantant i motor creatiu, Enric Montefusco.
🎸Standstill, el retorn a la sala Apolo del grup que no es va vendre mai
Com recordes, com va ser, el primer moment en què us vau tornar a reunir després de gairebé deu anys sense que us veiéssiu?
Al viure a ciutats diferents, varen ser diverses converses per telèfon. Quan ens vam veure tots ja havíem pres la decisió. El primer assaig va ser molt emocionant. Pel fet de tornar a trobar-nos i, sobretot, per tornar a sentir des de la primera cançó una energia que ja ni recordàvem.
Què va ser el que més vas enyorar del grup durant aquest temps?
La intensitat extrema i la il·lusió compartida.
Què va fallar en aquella primera etapa? Què us va faltar?
Són molts fronts els que varen friccionar fins al desgast, en general crec que el grup no estava disposat a fer les concessions necessàries per encaixar i prosperar. Per exemple, no vàrem estar disposats a tot el que suposava en aquell moment ser un grup més al bulevard dels festivals.
No vàrem estar disposats a tot el que suposava en aquell moment ser un grup més al bulevard dels festivals
Mai us va trair i, això, segurament deu ser una arma de doble tall.
Sempre és una complicació rere una altra a curt termini, però alhora, i per sort, fa que el que hem fet i representem sigui sent estimat i més vigent que mai. En aquesta gira és molt evident.
Què és el que més t’agrada d’aquells Standstill joves?
La fe inesgotable.
Formàveu part d’una escena sorgida al voltant del segell BCore que gairebé ha desaparegut del tot. Enyores res d’aquella època?
La sensació que ho tens tot per endavant i de conquesta, del mapa i dels teus somnis, és realment irrepetible. En qualsevol cas, ara a la nostra maduresa ens omplen altres coses, com, per exemple, la connexió profunda amb el públic i sentir que ajudem i acompanyem a moltíssimes persones en les seves problemàtiques íntimes.
No m’ho diràs tu, però jo sí que t’ho dic: sense Standstill no hi hauria un grup tan popular com Vetusta Morla, i sense aquests, no hi hauria tota una escena de bandes similars.
Penso que nosaltres tampoc existiríem sense altres grups que ens han ajudat a descobrir tot el que teníem a dintre, i que és bonic formar part d’aquesta roda. Estem tots aquí de pas i només som portaveus i transmissors de formes i continguts que ens transcendeixen completament. Són de tothom i ningú pot gosar dir que són seus.
Què t’interessa de l’escena musical actualment?
Cadascú de nosaltres et diria coses diferents, aquesta és part de la gràcia.
Segurament ja heu viscut uns quants moments especials en aquests darrers mesos, però segurament el concert de l’Apolo ha estat el més especial. Què us vau dir abans de sortir a l’escenari?
Tant en aquell irrepetible concert a l’Apolo com a la resta de la gira, sempre ens diem bàsicament el mateix: “Anem a gaudir”. Ens prenem aquesta gira com un regal de la vida.
Quan tens tendència a obrir camí, és normal que arribi cert reconeixement més tard del que hauríem desitjat per fer viable el projecte en el seu moment
Com ho esteu vivint?
Evidentment, la rebuda increïble que estem tenint té a veure amb un reconeixement molt real d’un treball de molts anys molt real, també. I quan tens tendència a obrir camí, és normal que arribi cert reconeixement més tard del que hauríem desitjat per a fer viable el projecte en el seu moment. En qualsevol cas, no és artificiós en absolut. El que sí que és cert, és que amb aquesta gira no ens trobem amb les problemàtiques d’entrar a la roda de la indústria musical altre cop i treure material nou, que efectivament són dinpamiques complexes i van portar al desgast en el seu moment.
Ara que ja els heu tornat a tocar, com revius tots aquells temes. Com t’interpel·len? Els has descobert nous significats, noves interpretacions?
Sí, efectivament les cançons tenen lectures diferents per cada persona i cada moment, i ara és molt evident.
És inevitable preguntar-te si, tot i que ja has dit que us sentiu lliures de seguir dinàmiques, aquest retrobament anirà endavant, si hi haurà més concerts i si hi haurà disc en un futur més o menys proper?
Quan acabem la gira valorarem tot plegat.
Quins són els teus versos favorits d’Standstill?
Va canviant, ara m’han vingut aquests: “...El pueblo de mí es inmortal. El viejo de mí dice 'moriréis todos los jóvenes'... ” (aquests versos pertanyen al tema Moriréis todos los jóvenes del disc Adelante Bonaparte (Una fábula circular) publicat el 2010).