"Quan assimilem aquesta experiència, que és molt intensa, serà el moment de prendre decisions, ara és una mica aviat", ha indicat Enric Montefusco, cantant d'Standstill, banda de culte de l'underground barceloní que aquest estiu ha viscut un breu retorn als escenaris després d'anys separats. Una reunió que ha viscut el seu moment culminant aquest passat vespre de dissabte amb un concert a la sala Apolo de Barcelona.
Standstill van irrompre en joc a finals de la dècada dels 90 liderant aquella escena de hardcore de la nova escola propulsada a través del segell BCore. Companys generacionals seus van ser els no menys referencials Aina, No More Lies, Zeidun o The Unfinished Sympathy. Poc o res queda actualment d'aquell moviment, tret de discos irrepetibles com The Ionic Spell (2001) i Memories Collector (2002), els dos primers elapés d'uns Standstill que aleshores flirtejaven amb el vessant més sulfurós i abrasiu del rock, cartografia sonora traçada per bandes com Refused o At the Drive-In.
Sempre el camí més difícil
Sempre defugint els camins més obvis, va arribar un moment en què els barcelonins van optar per abandonar la ràbia per endinsar-se en la cerca dels confins del rock (el hardcore moltes vegades pot ser una presó de dogmes). Lliures de tota etiqueta i limitació de gènere i escena, Standstill, que també van deixar de bramar en anglès per cantar en castellà, van entregar treballs tan notables com l'homònim Standstill (Bcore, 2004) o Adelante Bonaparte (Buena Suerte, 2010),. Però el seu zenit creatiu, el treball que millor va saber representar el seu neguit i impuls creatiu sempre serà Vivalaguerra (Buena Suerte / Intolerancia, 2006).
Sempre defugint els camins més obvis, va arribar un moment en què Standstill van optar per abandonar la ràbia per endinsar-se en la cerca dels confins del rock
És difícil mantenir una carrera sent insubornablement fidel als teus principis, sense vendre mai la teva ànima. La cerca constantment la puresa de l'art és una feina esgotadora, fins i tot per a lluitadors inesgotables com Standstill. El 15 de maig de 2015 van confirmar la seva separació. Aleshores ja era inqüestionablement una banda de culte. El grup minoritari que havia influenciat una majoria. Escolteu si no la discografia d'Stanstill i després endinseu-vos en els àlbums de Vetusta Morla. Sense els primers no existirien els segons. Com molt probablement tampoc haurien nascut, o ho haurien fet d'una altra manera Viva Belgrado, Nudozurdo o León Benavente.
Standstill han viscut el moment culminant del seu retorn als escenaris amb un concert en una sala Apolo plena de nostàlgics que han cantat a viva veu èxits del subsol nostrat
A l'amor, a la vida, a la música... Molt pocs es poden resistir a reviure una segona oportunitat. Amb el temps tot es veu diferent, i allò que feia mal aleshores, o s'ha oblidat o ha cicatritzat. L'octubre del 2023 Standstill van anunciar la seva tornada als escenaris, retorn que va viure el seu primer capítol al Vida Festival del passat mes de juliol. Ahir va viure el que molt probablement ha estat el seu moment culminant amb un concert en una sala Apolo plena de nostàlgics que van cantar a viva veu èxits del subsol nostrat com Adelante Bonaparte, Poema n3, Feliz en tu día, 1,2,3, Sol, Por qué me llamas a estas horas? o La risa funesta. "Ara cada concert és una meravella. És brutal el que perceps quan estàs tocant, sents que a la gent li arriba, està emocionada i venen a veure't i a gaudir del projecte", declarava el guitarrista i percussionista Piti Elvira. "Avui serà ha estat més especial perquè és casa nostra". Ara només cal veure si és un retorn per sempre o només per un instant. Viva la guerra!