Arriba un moment a la vida de qualsevol fan que s’adona que els seus actes de fe tenen un límit. Al llarg de la saga Star Wars, aquesta resistència s’ha posat a prova unes quantes vegades, amb L’amenaça fantasma, L’ascens de Skywalker i The Book of Boba Fett al capdavant. Però com que cada destrossa ha anat acompanyada d’una esplèndida compensació (sobretot Rogue One i Andor), s’ha sobreviscut a la certesa que això ja no donava per a gaire més. Amb Ahsoka vam constatar una evidència: poder reconciliar-se amb el passat (Annakin, en resum) no es tradueix necessàriament en estar davant d’una bona sèrie. I ara aquesta percepció toca fons amb The Acolyte, una bona idea amb un bon personatge principal que s’enfonsa ràpidament per la pura incapacitat de guionistes i directors de sostenir la tensió dramàtica necessària.
The Acolyte, una bona idea amb un bon personatge principal que s’enfonsa ràpidament per la pura incapacitat de guionistes i directors de sostenir la tensió dramàtica necessària
El motiu? Que, per mal que faci afirmar-ho, l’univers tal com l’hem conegut fins ara està esgotat. No queda res realment atractiu per explicar. No es pot viure només de nostàlgia i espurnes de brillantor, es requereix un veritable arc narratiu amb identitat pròpia que sedueixi les noves generacions d’espectadores i espectadors. Una bona prova és que una de les grans invencions modernes de la franquícia, The Mandalorian, s’encamina a un epíleg en forma de pel·lícula perquè les seves aventures serials, a la pràctica, estan més que espremudes.
L'obsessió de Disney
The Acolyte, com bona part de les seves predecessores, està confeccionada amb la filosofia de posar llum a una etapa històrica de la saga que encara no havia tingut prou presència en pantalla. La protagonista, Osha, és acusada d’un assassinat que no ha comès, el d’una poderosa Jedi que, temps enrere, la va salvar d’una mort segura. Gràcies al seu antic mestre, la noia descobreix que l’autora del crim és la seva germana bessona, Mae, a qui tothom donava per morta i ha caigut al costat fosc. La sèrie comença bé, amb l’escena de l’atac a la Jedi (Carrie-Ann Moss,) i la introducció a uns personatges que, com a mínim, s’allunyen una mica dels canons de la saga.
Els problemes apareixen aviat, quan la trama pretén alternar una investigació pròpia del thriller amb l’expansió de l’imaginari de Star Wars, però no funciona ni en un front ni en l’altre
Els problemes apareixen aviat, quan la trama pretén alternar una investigació pròpia del thriller amb l’expansió de l’imaginari de Star Wars, però no funciona ni en un front ni en l’altre. Com a narració autònoma, resulta massa mecànica i despullada d’una veritable emoció, malgrat els evidents esforços de l’actriu Amanda Stenberg per donar convicció als seus personatges. Com a part d’un tot, The Acolyte és una simple repetició d’esquemes que ni tan sols sorprèn quan fa girs argumentals sobre la mística dels Jedi.
La culpa no és de la sèrie ni de la seva creadora, Leslye Headland: és de l’obsessió de Disney
Per ser justos, la culpa no és de la sèrie ni de la seva creadora, Leslye Headland: és de l’obsessió de Disney, i també dels fans més irredempts, per redundar en el passat d’una saga que necessita urgentment superar els seus clixés, oblidar-se dels dies de glòria i mirar cap al futur.