Amb l’excepció de The Mandalorian i, sobretot, d'Andor, les sèries sobre l’univers de Star Wars que ha estrenat Disney Plus tenen uns quants inconvenients. El primer de tots ells és que serien millors pel·lícules que sèries, però n’hi ha un de fonamental: els falta ànima. Tenen un punt de formulari, d’explotació de marca i també d’explicar coses que no calia explicar, perquè quedaven millor sobreenteses. Per això és fàcil emocionar-se amb Tripulación perdida, una sèrie que no s’allarga en excés, que sap molt bé quin tipus d’història vol relatar i, el més important, té personalitat.
Funciona dins el cànon de Star Wars i seria bona igual si no hi tingués res a veure. I el motiu no és altre que recupera l’esperit dels 80, el de Star Wars i també el de la productora Amblin, amb una aventura imaginativa, divertida i empàtica que aconsegueix treure’t el nen que portes dins. Assoleix la sempre difícil fita de ser per a tots els públics sense haver d’infantilitzar els personatges ni la trama, i al mateix temps es permet el luxe de reflexionar sobre el paper de l’espectador davant de què espera d’una saga com aquesta. Mirant-la recordes amb nitidesa com et senties quan s’apagaven els llums de la sala i sortien els logotips de la productora, i té molt mèrit tractant-se d’una sèrie inserida en un imaginari tan espremut.
Tripulación perdida és la història d’un grup de nens i nenes d’una mateixa escola que, després de descobrir una vella nau enterrada, acaben saltant a l’hiperespai i vivint una excepcional aventura que inclou pirates, falsos Jedi i un tresor llegendari. Així de fàcil, i així de meravellós. La sèrie funciona a tots els nivells. Per començar pels personatges, molt ben construïts i molt ben interpretats, i sempre amb un conflicte creïble que els guionistes tenen temps d’explorar; també per l’acció, ben rodada i sempre tocant de peus a terra (aquí no passa com amb la petita Leia d’Obi-Wan Kenobi, afortunadament); i per la narració, plantejada com una aventura clàssica en què els seus protagonistes aprenen a entendre el valor de l’amistat, la imaginació i de la necessitat de preservar l’entusiasme infantil.
És un magnífic exponent de l’esperit original de Star Wars, aquell refugi generacional en què vam aprendre a mirar cap amunt i somiar amb viatges galàctics
És inevitable, mirant-la, evocar Els Goonies, perquè, com ells, els nens i nenes de Tripulación perdida tenen en la seva recerca del tresor la perfecta metàfora de les contraindicacions de la vida adulta. Però també és un magnífic exponent de l’esperit original de Star Wars, aquell refugi generacional en què vam aprendre a mirar cap amunt i somiar amb viatges galàctics. En aquest sentit, el millor de la sèrie és que reivindica un retorn a les essències, a mirar la ficció sense prejudicis i recordant en tot moment qui érem en el moment de descobrir-la. La sensació, en resum, que ens va transmetre veure en pantalla una espasa làser per primera vegada.