La pandèmia va ser molt dolenta. Una pedrada. Ningú no va sortir millor. Ni reforçat. Si més no ells. Encara que fessin el seu agost durant el confinament. Difícilment podien deixar-te indiferent. Els va veure tot Déu amb el 4G. El primer que van cantar va ser una bossa, en portuguès. Insuportable. I la flaira a màrqueting en un moment en què no hi havia negoci possible era gran. Aquest prejudici, i el del fals entusiasme, s'ha estès al llarg de la carrera de Stay Homas. Des del balcó fins a Homas (2023), el seu segon disc.
A la pandèmia estàvem tots amb les defenses baixes. Fins i tot Manu Chao, Pablo Alborán, Macaco o Michel Bublé, que hi acabarien col·laborant. Tot el que passa al voltant de Stay Homas, aquest grup nascut en una terrasseta i entre stories, es mou entre la tendresa i la sospita. El documental Stay Homas, la banda que no debería existir (2024), estrenat en la 14a edició de l'Atlàntida Mallorca Film Fest, deixa clar que la banda havia d'existir, que les seves cançons han fet molt de bé a moltes persones, però que potser la seva carrera artística hauria d'haver desatès gurus i tercers.
El documental Stay Homas, la banda que no debería existir deixa clar que la banda havia d'existir, que les seves cançons han fet molt de bé a moltes persones, però que potser la seva carrera artística hauria d'haver desatès gurus i tercers
On és la cara amarga?
De la mateixa manera passa a trams amb aquest metratge dirigit per Oriol Gispert, Nick Bolger i Ramon Balagué. Explica el relat interessat, el de la banda efervescent. I tarda massa a posar-se amb les amargors. Es queda a mitges. Només sobrevola la cara amarga, amb coratge –al rei el que és del rei– cap al final del llarg, però ho fa massa tard i de puntetes. El film, narrativament, explora molt poc el conflicte: ens porta des de casa, a la maleïda galleda blava amb el seu compte en xarxes pintat en permanent, fins als concerts per mig món. Però la tensió és molt autoimposada: massa quotidianitat. De l'hora i vint de metratge, un terç és una celebració de la vida. Només hi ha una manera de fer un documental musical: narrar el viatge, ja ens ho va ensenyar Searching for Sugar Man (2012). Però el viatge necessita caiguda. Estranyesa. O una història, com la de Sixto Rodríguez, il·lustre –mínim– com Montserrat. Tot el documental sobrevola la pregunta sobre quan va començar l'espontaneïtat, si és que n'hi va haver, i quan va acabar. Hi ha una frase clau que diu un d'ells: "Si sembla que no som músics... Millor".
De l'hora i vint de metratge, un terç és una celebració de la vida. Només hi ha una manera de fer un documental musical: narrar el viatge, ja ens ho va ensenyar Searching for Sugar Man. Però el viatge necessita caiguda
N'hi ha una altra: fa massa poc de 2020, 2021... De la pandèmia i de la sortida d'ella. No sé si tornar a veure mascaretes i PCRs és assumible audiovisualment; saber els resultats d'una PCR no és un motiu narratològic, això segur. I que se suspengui un Apolo, primera actuació en un lloc tancat, i passi després al Grec, sincerament, tampoc. Sí que ho és una reunió entre ells i Ixent Sampietro (Exits Management), pes pesant en la indústria catalana, parlant sobre el fitxatge d'una empresa de booking. Els collen entre tots per un nou àlbum. Aquesta pressió, aquest entrellat de la indústria, es veu menys.
Un dels moments amb més veritat davant de l'objectiu és quan unes fans els demanen que els "acullin" a casa –la casa de tots– perquè han perdut el tren. O quan fan una estada i no tenen les "vibes", acaben parlant de pasta com a grup (motiu pel qual se separen tantíssims). Però en general, es tracta d'una pel·lícula Disney-musical-documental. Poc gust a ferro. El moment més calent? La caiguda de Rai Benet, esgotat pel tragí de la banda i, en conseqüència, aquest pis que tots vam veure en pandèmia va ser desmuntat per salvar la banda de l'autodestrucció.
El documental peca del mateix que les seves cançons, excés d'entusiasme: és una oportunitat perduda per visitar la part més fonda. La cara amarga. El costat fosc de la vocació
S'haurien d'endinsar molt més en el moment de desgast. Perquè allà hem estat tots. La màgia de quan comences motivat per un projecte i tot és feliç, el drama de quan a les coses cal donar-lo estructura i es respon a les preguntes amb un raquític "estic una mica cansat". Cal reconèixer que ells són tendres. Els seus cants màntrics a la gira, assegurant que han agafat hora de psico per tocar de peus a terra. El documental peca del mateix que les seves cançons, excés d'entusiasme: és una oportunitat perduda per visitar la part més fonda. La cara amarga. El costat fosc de la vocació.