"Passa'm aquest. I aquest. Són boníssims, passa-me'ls tots!". Reconec que em vaig sumar al fenomen dels stickers més tard que aviat. Al principi potser va ser per mimetisme amb l'entorn, perquè com podia ser que jo fos de les poques que encara no tenia una col·lecció de mems a la biblioteca de favorits, però ara els utilitzo per a tot, tant en contextos on regna la conya i la rauxa com en converses formals. S'han convertit en una curiositat transversal: les mil varietats d'iconografia que corren per les xarxes aporten personalitat a qualsevol conjunt de paraules fredes perquè posen el missatge entre les cordes de l'humor i la banalitat, sempre disposats a treure-li ferro a qualsevol assumpte i pal·liar els malentesos que porten les converses virtuals.
El psicòleg Albert Mehrabian va encunyar el 1967 la regla coneguda com 55-38-7: segons ella, en les converses emocionals en les quals hi ha una incoherència entre el que es diu i el com es diu, sempre es dona més pes a la gestualitat que a les paraules. Esclar que en aquell moment encara no existien ni els telèfons mòbils ni Internet i ara el 85% dels usuaris digitals es comuniquen a través d'aplicacions com Whatsapp o Telegram. La comunicació no verbal ha viscut un refloti transformador que s'ha encebat amb el món digital: si els stickers i els mems s'han convertit en una aposta segura per a tímids i covards, el que ha demostrat aquest fenomen és la seva viabilitat com a nova modalitat comunicativa perquè permet condensar reaccions en poc temps i matisar missatges que, sense suport gràfic, podrien malinterpretar-se. Però els símbols que utilitzem en els xats ens ajuden a entendre'ns o ens fan esclaus d'un llenguatge semàntic més pobre?
S'han popularitzat les fotos d'animals amb frases enginyoses, els gifs de famosos ballant o les cares dels nostres amics dissenyades per nosaltres i que convertim en resposta immediata davant de qualsevol reacció, però aquestes puntualitzacions comunicatives que pretenen els stickers ja van començar a gestar-se fa quatre dècades per millorar la comprensió entre els usuaris digitals. A començaments dels 80, les emoticones complementaven frases amb cares somrients o tristes fetes amb signes de puntuació que afegien pes dramàtic al context, transformant la manera de transmetre les idees en un entorn ciber. A finals dels 90 van aparèixer els emojis al Japó, molt més realistes i visuals i amb més signes per matisar la informació que més tard cristal·litzarien en els populars SMS: segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, el 2004 es van intercanviar 12.821 milions de missatges de text, una xifra que 11 anys després va caure en un 85%.
"La comunicació escrita o digital perd els matisos que té la tristesa o l'alegria, el fer una broma, i tot això ho has de complementar amb aquestes eines que et permeten situar molt ràpidament de què estàs parlant i posar-ho en context", explica Ricard Faura, tecno antropòleg i cap del Servei d'Inclusió i Capacitació Digital de la Generalitat de Catalunya. Les postures i el to de veu que utilitzem quan parlem són aclariments extres per a l'interlocutor, així que la seva substitució a les plataformes o xarxes digitals és crucial perquè no es perdi cap informació pel camí. Aquesta necessitat de ser fidels a la realitat a través de símbols gràfics també es percep en l'evolució dels emojis i per això cada cert temps s'introdueixen actualitzacions perquè les emoticones siguin un reflex real de la societat i siguin inclusius amb la diversitat sexual, racial i cultural, a més d'actuar com un alfabet universal amb què podem comunicar-nos amb persones que parlin qualsevol idioma.
Ricard Faura: "Si tu llances un missatge a 25 persones és molt possible que uns se'l prenguin d'una manera i altres d'una altra o que l'interpretin diferent, i aquestes eines permeten reduir aquest risc"
A més, la massificació de contingut recolzada en la globalització informativa que generen les xarxes socials ha precipitat que les dinàmiques comunicatives hagin hagut de reinventar-se per poder donar resposta a les noves necessitats, perquè no és el mateix transmetre-li un missatge a una persona que a una gran comunitat. "Si tu llances un missatge a 25 persones és molt possible que uns se'l prenguin d'una manera i altres d'una altra o que ho interpretin diferent, i aquestes eines permeten reduir aquest risc i que la interpretació no quedi tan oberta perquè es posen les bases del context en el qual estàs parlant", resumeix Faura, que defensa que els sistemes de comunicació s'han d'anar adaptant constantment als nous paradigmes.
Els contres de la immediatesa
La tirania de la immediatesa s'ha colat en unes societats hiperconnectades que ho volen tot i ho volen ja, tendint a la rapidesa i a l'economia del temps com a placebo per no patir episodis d'ansietat. La forma en què ens comuniquem és víctima d'això en primer grau perquè on no hi ha temps per a paraules, hi ha d'haver espai per a formats que permetin conciliar el missatge sense perdre temps ni tergiversar el missatge. Per això s'han canviat les trucades per notes de veu independents i els SMS per converses en streaming. El tecno antropòleg considera que l'ús de les tecnologies en les rutines diàries comunicatives "envaeix a tothom, tant a joves com a adults; les prioritats a l'hora de comunicar són totalment diferents i hauríem de ser capaços de sumar el millor de cada món, perquè és una evolució que no pararem". Tanmateix, ja es comencen a veure els estralls que això pot causar en les capacitats comunicatives i relacionals i les dades són alarmants: un estudi francès publicat a la revista acadèmica Acta Paediatrica va establir una relació entre l'excessiva exposició a les pantalles i els problemes de llenguatge en els més petits, i va concloure que "els nens que s'han exposat a pantalles des dels primers anys tenen una menor interacció emocional amb els seus semblants, una cosa que és necessària per adquirir habilitats com el desenvolupament psicomotor o el desenvolupament del llenguatge."
Un estudi francès va concloure que "els nens que s'han exposat a pantalles des dels primers anys tenen una menor interacció emocional amb els seus semblants, una cosa que és necessària per adquirir habilitats com el desenvolupament psicomotor o el desenvolupament del llenguatge"
Aquesta cursa imparable cap endavant - amplificada per un confinament en el qual les pantalles van ser el gran salconduit de l'entreteniment - presagia la necessitat d'adoptar mecanismes educatius que redueixin l'imminent impacte negatiu que ja es comença a entreveure per l'abús dels dispositius electrònics a mitjà i llarg termini. Encara que les noves demandes expliquen el desenvolupament sistemàtic de stickers, emoticones o qualsevol símbol que faciliti la comprensió del missatge en entorns digitals, amb l'auge de les noves tecnologies s'ha estès gairebé en paral·lel un trastorn descontrolat que s'ha tipificat com la nova epidèmia silenciosa del segle XXI: l'addicció als mòbils. Segons un estudi de 2021 realitzat a la Universitat de Hong Kong, el 6% de la població mundial depèn de forma malaltissa dels dispositius connectats a Internet, uns 435 milions de persones. A Espanya, gairebé un 8% de la població es considera addicta als seus aparells.