Quan es va anunciar que la quarta temporada de Stranger Things s’estrenaria en dos volums i que, a més, cada episodi s’allargaria més d’una hora, el tema de conversa ja no era què oferiria la sèrie sinó la tendència (molt generalitzada, tot s’ha de dir) a dilatar innecessàriament els metratges. Es podria dir que la primera victòria moral d’aquesta temporada és haver aconseguit que aquesta queixa s’apagués tan bon punt l’espectador va començar el viatge. I no només això, sinó que hi havia cert quòrum a dir que el segon volum, dividit en dos capítols que sumats arriben a les quatre hores, podia arribar a fer-se curt, de tants fronts narratius que hi havia per resoldre.
Vet aquí un dels problemes fonamentals que ha tingut i continua tenint la sèrie: obre tants fronts que, inevitablement, acaba dispersant el seu grau d’interès. Dit d’una altra manera, com que no totes les trames i personatges tenen el mateix carisma, la sèrie acaba entorpint el seu rumb forçant-se a reprendre fils que ja fa temps que donen símptomes d’esgotament. En aquest sentit, aquest clímax de quatre hores és tota una síntesi dels defectes i les virtuts de la sèrie, tot i que guanyen clarament aquestes últimes. Stranger Things hi consagra una veu pròpia que defuig la nostàlgia a l’ús (que n’hi ha, però molt millor dosificada que a les anteriors temporades) i construeix una iconografia pròpia. Un bon exemple d’això és la mort d’un dels personatges, que funciona a la perfecció perquè han sabut donar-li una personalitat i un arc dramàtic sòlid. Quan en una història tan coral t’adones que trobaràs a faltar una de les seves peces, senyal que alguna cosa has fet molt bé durant el trajecte.
Stranger Things beu del terror d'Stephen King
Les virtuts guanyen, doncs, perquè la sèrie ha après a donar valor a les seves catarsis. Com al primer volum, hi ha segments que resulten irregulars (els que deriven de la trama russa, sobretot), però en canvi n’hi ha d’altres, com el d’Eleven, que finalment assoleixen la dimensió dramàtica que requerien. El millor, com era de preveure, és l’enfrontament amb Vecna, aquest encertadíssim híbrid entre Freddy Krueger i Pennywise que ha marcat l’evolució cap a una atmosfera eminentment terrorífica. Ja no només perquè els creadors de la sèrie flirtegen hàbilment amb els seus referents (el primer de tots ells, el clímax de Carrie: Stephen King sempre ha estat el pare espiritual de la criatura), sinó perquè saben jugar amb les expectatives de l’espectador.
Si a les anteriors temporades de Stranger Things un dels mals endèmics era la sensació que els personatges sortien massa airosos de situacions que els superaven, en aquest segon volum s’aconsegueix transmetre inquietud i incertesa. El perill, el risc, i també el dolor, són tangibles, com ho és el trànsit dels protagonistes cap a la vida adulta. Seguint l’estela de It, fer-se gran suposa la pèrdua del poder de la mirada infantil i la constatació que el veritable monstre palpita a l’interior d’un mateix. Cada heroïcitat comporta una pèrdua i cada decisió, un sacrifici. És per això que el final de la quarta temporada la sèrie de Netflix sobreviu a les seves irregularitats i acaba convertint-se en un viatge emocional tan recomanable: perquè quan apareixen els crèdits finals tenim la convicció que a Hawkins res tornarà a ser com abans.