Els aniversaris, fins i tot els propis, foten una mica de fàstic. Però de tant en tant serveixen per a revisar què merdes estem fent amb les nostres vides. Com anem envellint. Això es pot aplicar perfectament als discos. Amb aquells que, com la comèdia, caduquen de pressa. I també amb aquells que, per molt temps que passi, segueixen mantenint l’essència intacta.
A finals del mes que ve es commemora el vintè aniversari de la publicació de Is this it (2001), el disc de debut de la banda americana The Strokes. El més a prop que hem estat mai els catalans de salvar el rock and roll.
Sense menystenir el llegat de Lax'n'busto, Sau o Sopa de Cabra, pares –o avis– del rock en català, la seva música mai va passar, com aquell qui diu, de Tortosa. El que fa del cèlebre disc de la banda liderada per Julian Casablancas el disc d’arrels catalanes més popular de la història. M’explico.
Un llinatge amb molta tela
El besavi del reconegut frontman era Ferran Casablancas i Planell (1874-1960), un empresari tèxtil nascut a Sabadell i inventor reconegut internacionalment. De fet, el seu besnét en conserva el nom: Julian Fernando Casablancas. I l’idioma: s’ha dirigit al respectable als seus concerts a Barcelona en la llengua de Bad Gyal.
Ferran Casablancas i Planell, empresari textil, inventor i besavi del paio que va salvar el rock.
El llinatge empresarial dels Casablancas té tela. Si el sabadellenc va fer fortuna amb un dispositiu per a la filatura del cotó de grans estiratges, sistema que va revolucionar la indústria cotonera, el seu nét, John Casablancas Ubach –pare del vocalista de The Strokes– va triomfar al sector de la moda. Va ser el fundador de l’agència Elite. Casat amb Jeanette Christiansen, exmodel danesa i Miss Dinamarca 1965, també va ser pare del concepte “supermodelo”. El documental Casablancas: el hombre que amaba a las mujeres (2016) de Netflix repassa la seva trajectòria de forma exhaustiva.
Un bon llinatge empresarial també suposa un bon merder polític: el besavi va ser president del Banc de Sabadell i militant de la Lliga Regionalista, a més d’amic personal de Francesc Cambó. Julian Casablancas va donar suport al senador a Bernie Sanders a les passades primàries demòcrates. I el pare és amic de Donald Trump. Un quadre, els sopars nadalencs.
John Casablancas Ubach, inventor del concepte 'supermodel', i pare de l'estrella del rock nostrada, Julian Casablancas.
Arribant al moment perfecte
Casablancas fill va seguir amb l’estela d'èxit del seu cognom. Però amb una banda de rock: The Strokes van arribar al moment perfecte. Amb el segle encara acabant de fer el tomb, que diria Adrià Puntí. Amb el dolor de les Torres bessones a la memòria de la societat de Nova York (i de mig món), de cop, cinc nanos, tots de família de classe més que privilegiada: Casablancas i el guitarrista Albert Hammond Jr (fill del popular músic de Gibraltar) es van conèixer l’any 1993 a l’elitista internat Le Rosey, i a la resta de membres els va reclutar a l’escola Dwight de l’Upper West Side; van fer oblidar a cop de guitarra els problemes d’una generació que no havia conegut els Rolling Stones i que vivia a ple rendiment la radiofórmula pop. La crítica els va abraçar amb delit: tenien aquell “no sé què”.
L'àlbum de la dècada
Is this It va ser nomenat àlbum de l’any per a NME i número dos per a Rolling Stone. El cantant d’LCD Soundsystem, James Murphy, va arribar a dir que era “el seu disc de la dècada”. Subtilesa de Murphy: feia un any que la dècada havia començat.
Julian Casablancas i els seus The Strokes van tocar el cel amb el seu disc de debut, Is This It?
A partir d’aquí… A partir d’aquí no tot van ser flors, violes i distorsió. La banda va tenir alguns ensopecs notoris. Room on fire, el sucessor del debut, va salvar els mobles: el bucle de sis cordes de 'Reptilia' segueix marcant el so d’una època. Però, tot coincidint amb els problemes més acusats d’alcoholisme de Casablancas, els successius First Impression of Heart (2006), que ja va dividir la crítica i el públic, però sobretot Angles (2011) o Comedown machine –disc del 2013 on hi havia cançons incomprensibles com “Call it fate, call it karma”, tediosa i tendre al mateix temps– van apagar l’espurna. Els joves admirats, l’autèntic esperit del rock i l’hedonisme, quedava barat a la costa de l’envelliment.
Podríem posar en dubte si, com afirmava la premsa musical més entusiasta de principis de segle, The Strokes van ser els “salvadors del rock”. Sobretot després de l'absolut predomini dels sintetitzadors, els vocoders, les caixes de ritmes i els sons sintètics de músiques hereves del hip hop i fusionades amb ritmes llatins i electrònics els darrers anys. Potser hauria estat més prematura aquesta tendència sense Is this it? Qui sap. El que és segur és que van elaborar un debut que va donar nova vida al rock comercial.
La nova normalitat
L’àlbum va permetre que s’aplanés el camí de bandes com The Killers o Franz Ferdinand o Arctic Monkeys. Un disc que, el líder d’aquesta darrera formació, Alex Turner, va fer que tots volguéssim “ser Strokes". D’alguna manera van retornar la diversió al rock.
Després d’un hiat de cinc anys, on cada membre va dedicar-se a les seves coses o a –s’ho podien permetre– descansar, la banda va recuperar vigor amb The New Abnormal, publicat l’any passat i que té, de primeres, a 'The Adults Are Talking' un motiu per a seguir escoltant el disc, que manté el bon to. Van tornar a trobar el gust a fer les coses per fer-les.
The Strokes celebren aquest 2021 el 20 aniversari del seu referencial àlbum de debut, Is This It?
L’any vinent, Casablancas tornarà a casa nostra. A casa seva; no només el festival Primavera Sound, on s’ha prodigat anteriorment... El 2015 van oferir un concert mediocre, eclipsat fins i tot per l’artista electrònic –molt més minoritari i de nínxol– Underworld. Ara, però, el ja no tan jove està més centrat: fins i tot té un programa d’entrevistes polítiques. Tornarà a les seves arrels, Catalunya, a recordar-li a molts dels que ja tenen el tiquet i que potser van néixer –literalment– amb Is This It que el rock es va reinventar el 2001. Com està passant de nou? Un bon exemple, Fontaines D.C. (A Hero’s Death, 2020), també al cartell.