A vegades intento imaginar com entomaré anar-me fent vella (la vellesa del cos, vull dir). Potser d’una manera no gaire diferent de com he assumit els cabells cada vegada més blancs i el tint gairebé mensual. He vist La sustancia, que dirigeix Coralie Fargeat i protagonitzen Demi Moore i Margaret Qualley, que he sabut que és la filla d’Andie MacDowell. I ara només tinc ganes de parlar-ne. I ho vull fer una mica aquí, però sense espòilers, que la gràcia és que la veieu tenint-ne el mínim d’informació possible. El tema, que per poc que hàgiu llegit sobre la pel·lícula sabreu, és la pressió estètica femenina; l’exigència de la bellesa, que s’ha d’allunyar sempre, tant com pugui, de la vellesa. La història acaba sent un conte fosc i grotesc i violent que t’absorbeix i t’esclafa de la mateixa manera que la substància ho fa amb la protagonista.
Des que l’he vista, que no ha parat de donar-me tombs al cap. I penso en aquella foto de la Demi Moore a una desfilada de Fendi, fa uns anys, retocada i estranya, amb unes línies que li sortien dels llavis cap a les galtes. Fargeat no podria haver triat una protagonista millor. Penso en la pell llisíssima de Margaret Qualley sota el mallot rosa brillant i dient “contract!” mentre prem el cul. Penso en les meves alumnes que diuen que s’operarien això i allò. Penso en l’estona llarga de mala llet després de veure un vídeo meu d’una xerrada on se’m veia cel·lulitis a la cuixa. Penso en les mans de la meva àvia i en com es va maquillar per anar al casament del meu germà. Penso en la Presley. Penso en les crisis a classe quan ens vam treure la mascareta i ens vam tornar a veure els bigotis i les dents. Penso en els diners que em costa una crema amb retinol que em poso cada dia a la nit. I en com em maquillo, als matins, encara que comenci les classes a les vuit i a vegades sacrifiqui el sant cafè. Penso en quan era adolescent i estava convençuda que m’hauria deixat arrancar un dit per ser la guapa. També parla d’això, La sustancia. De com necessitem que ens adorin per admirar-nos: de com l’amor propi resideix terriblement en la mirada dels altres i com, aquí, els altres són els homes. Que bonic ho sap fer la directora per articular una pel·lícula que mira des d’aquí (i et fa admirar la bellesa inapel·lable de la joventut a ritme de videoclip des d’aquests ulls) justament per criticar fins on som capaces d’esbudellar-nos i de recosir-nos.
Penso en les meves alumnes que diuen que s’operarien això i allò; penso en l’estona llarga de mala llet després de veure un vídeo meu d’una xerrada on se’m veia cel·lulitis a la cuixa
El nostre món funciona així. Que bé, que ho haguem sabut identificar. Però em pregunto fins on l’hem començat a esquerdar. Hem entès la idea, la teoria: el valor del cos que pot acabar sent una obsessió, els cànons impossibles. Hem visibilitzat el que està fora de la norma. Saber-ho ens fa més lliures, sens dubte. Però després (les meves amigues, les meves alumnes, jo i potser també tu que em llegeixes) busquem a les fotos la versió inexistent de nosaltres mateixes i ens sabem de memòria les rutines de skincare i les possibilitats de l’àcid hialurònic. Penso en què ens deixaríem arrancar per tal d’aturar el temps. Segur que més del que estaríem disposades a reconèixer. Però no per tenir-ne més per viure, sinó perquè les arrugues no demostrin que l’hem viscut. “La societat és una conspiració contra la bellesa”, deia Wilde a El retrat de Dorian Gray.