Succession és la millor sèrie que s’emet actualment. Una frase li haureu sentit dir a més d’un amic, crític o, fins i tot, als premis Emmy. I és difícil contradir aquesta sentència. Però en molts moments de la tercera temporada, el seu creador Jesse Armstrong sembla haver-se acomodat en aquesta cresta de l’onada. Interpretacions de primeríssim nivell, diàlegs extraordinaris, més sentit de l’humor que mai i una factura tècnica impecable li han servit per trobar-se en un moment dolç del qual semblava no voler-se moure. Però segueix sent excel·lent una sèrie que no evoluciona per recrear-se en la seva pròpia excel·lència?
L’únic defecte
La resposta a la pregunta plantejada és complexa. Perquè encara que la trama de Succession sobre una família de rics que es baralla per tenir el poder del gran conglomerat de mitjans de comunicació que posseeix el seu pare doni moltes voltes sobres si mateixa sense avançar gairebé mai cap endavant, aquest és l’únic defecte de la sèrie; la manca d’evolució. La resta d’elements funcionen de meravella.
Començant per la direcció, no hi ha sèrie dramàtica que s’atreveixi a moure tant la càmera com Succession, flirtejant amb el gènere del fals documental per augmentar la sensació de realisme. I si a la direcció li sumem el treball d’art, disseny de producció i la magistral banda sonora de Nicholas Britell ens queda un producte que és un gust de sentir i veure.
D’altra banda, la sèrie ja sap quines dinàmiques entre personatges funcionen, i les explota al màxim. Això ens impedeix explorar noves relacions, però li permet als guionistes assolir un nivell altíssim d’escriptura de diàlegs, sempre plens de matisos i amb molt, moltíssim, sentit de l’humor.
Succession és la millor sèrie que s’emet actualment
Les cares visibles
Però la cara visible de l’excel·lència de la sèrie són els seus actors. Al cap i a la fi, són ells qui fan que els genials diàlegs i el sentit de l’humor funcionin tan bé. De fet, els Globus d’Or anunciaven fa poc les seves nominacions, entre les quals hi trobàvem tant el magnat pare, Brian Cox, com els tres germans, Sarah Snook, Kieran Culkin i Jeremy Strong, tots ells merescuts. Sí, hi falta el germà gran, però igual que fa la seva família, no el tindrem en compte.
D’entre tots ells, cal destacar el que més opcions té d’endur-se el guardó, Jeremy Strong en el paper de Kendall Roy, perquè en aquesta temporada es llueix en transmetre la vulnerabilitat que s’amaga darrere la màscara d’ambició i poder que s’ha de posar per poder fer front al seu abusiu pare, Logan Roy.
És una llàstima que els seus dos personatges no coincideixin gaire al llarg de la temporada, però quan ho fan es converteixen en les escenes més intenses i fascinants de la sèrie. Un clar exemple el trobem en la conversa que mantenen al penúltim capítol, que també és una demostració de com res ha canviat al llarg de la temporada tot i els intents de Kendall. Bé, res ha canviat, fins a l’últim capítol.
La cara visible de l’excel·lència de Succession són els seus actors
Tancament per emmarcar
Aquí no farem espòilers del final de la tercera temporada més enllà de dir que és impecable. Gairebé totes les crítiques que se li poden fer a la sèrie pel seu acomodament al llarg de diversos capítols queden dissoltes amb un tancament per emmarcar.
Mark Mylod exerceix una direcció cuidadíssima amb plans que gairebé són obres d’art, els actors brillen més que mai perquè poden mostrar la vulnerabilitat que sempre amaguen i les dinàmiques entre personatges canvien per primer cop en tota la temporada.
Un gir de 180 graus amb les clàssiques punyalades per l’esquena que fan de Succession “la millor sèrie que s’emet actualment” i que ens permet augurar una quarta temporada en un terreny diferent. Haurem d’esperar, però, fins a finals de 2022 perquè HBO ens regali més capítols recreats en la seva pròpia excel·lència.