Susan Sarandon es descriu al seu perfil de Twitter com a mare, activista i actriu. "I a més a més, en aquest ordre de prioritats. Sempre m'he considerat més activista que actriu. Si més no, fa més anys que soc activista que actriu". També diu, encara que sense gaire convicció, que és seguidora del Barça. Ho fa després de preguntar-me pel 14 que porto tatuat al braç dret. Li explico que és en honor de Johan Cruyff, un mite del barcelonisme. "M'encanta el futbol. La meva filla està casada amb un futbolista professional. Bé, ara ja està retirat". La seva filla és la també actriu Eva Amurri. El seu gendre, Kyle Martino, un migcampista que va jugar durant set anys a la Major League Soccer, arribant a disputar alguns partits amb la selecció absoluta americana. "Vas seguir l'últim Mundial? Jo me'l vaig empassar tot. Va ser fascinant".
Mare i activista... Estàs al corrent de la lluita de les jugadores de la selecció femenina?
Sí, conec la seva lluita per tenir els mateixos salaris que els jugadors de la selecció masculina. Tot el meu suport. Més encara quan la selecció femenina de futbol ha obtingut molts millors resultats sempre que la masculina i que les audiències televisives són molt més grans. Definitivament, tenen tot el meu suport.
Susan Sarandon està de visita a Barcelona. L'actriu nord-americana ha vingut a la capital catalana convidada pel BCN Film Fest per participar d'una projecció especial de Thelma i Louise, cinta icònica que va acabar de catapultar una trajectòria que des de les iniciàtiques Primera Plana i The Rocky Horror Picture Show ja sumava un bon grapat de títols essencials. Una pel·lícula única per ser el primer film d'una gran productora de Hollywood amb un missatge obertament feminista. Han passat 30 anys des que la cinta dirigida per Ridley Scott va arribar a les sales de cinema. Tres dècades després, moltes de les reivindicacions que traspuaven dels fotogrames de la cinta protagonitzada per Geena Davis (Thelma Dickinson) i Susan Sarandon (Louise Sawyer), segueixen ben vigents.
Thelma i Louise és una pel·lícula única per ser el primer film d'una gran productora de Hollywood amb un missatge obertament feminista
Aquesta història comença pel final. Per la mítica escena del Thunderbird del 66 saltant al vuit del Gran Canó del Colorado (una escena que els directius de l'estudi productor van intentar eliminar del pla de rodatge fins a l'últim moment). El punt final al viatge empoderador de dues dones que, entenent la mort com a dràstica metàfora de llibertat, prefereixen posar fi a les seves vides que seguir oprimides per una societat regida pel masclisme i el sistema patriarcal.
Va ser la primera seqüència que va imaginar la guionista Callie Khouri, realitzadora formada en la direcció de videoclips d'estrelles del rock com Alice Cooper, per a partir d'aquí reconstruir l'escapada emancipadora de la Thelma i la Loiuse, dues dones que en la seva fugida per les carreteres secundàries d'Arkansas i Arizona van prenent consciència de gènere. "Volia escriure una història que mai abans hagués aparegut a la pantalla", ha explicat en més d'una ocasió Khouri. "Com a amant del cinema, estava cansada del paper passiu de les dones. Mai eren les conductores principals de les històries, perquè mai eren les que conduïen el cotxe". Certament, tal com detallava un informe realitzat pel Centre d'Estudis de Dones a TV i Cinema de la Universitat de San Diego, a finals de la dècada dels 80 i inicis dels 90, només el 29% dels personatges centrals de les grans produccions de Hollywood eren femenins.
Com a amant del cinema, estava cansada del paper passiu de les dones. Mai eren les conductores principals de les històries, perquè mai eren les que conduïen el cotxe
Mare, activista i actriu... Vas iniciar la teva trajectòria amb una pel·lícula icònica per a la comunitat LGTBI+ com The Rocky Horror Picture Show i Thelma i Louise s'ha convertit en tot un símbol de la lluita feminista.
He rebut tants correus de fans explicant-me com d'importants han estat aquestes pel·lícules per a totes elles. Sobretot, gent del Estats del centre dels Estats Units, llocs que no són gens tolerants amb tots aquells que són diferents. Recordo que durant la pandèmia rebia moltíssim correu. És encoratjador acceptar la diversitat, ser el protagonista de la teva pròpia vida, saber que escrius la teva pròpia història i que ets responsable d'això. Defensar-ho i trobar la teva comunitat. El més important és reivindicar-te i no acceptar que ningú t'avergonyi, perquè la vergonya és un dels sentiments més paralitzants. The Rocky Horror Picture Show i Thelma i Louise són pel·lícules d'alliberament, com també ho és White Palace, la pel·lícula que vaig fer amb con James Spader just abans de Thelma i Louise.
És encoratjador acceptar la diversitat, ser el protagonista de la teva pròpia vida, saber que escrius la teva pròpia història i que ets responsable d'això. Defensar-ho i trobar la teva comunitat
30 anys després són moltes les dones joves que continuen reivindicant Thelma i Loiuse pel seu missatge feminista.
I m'encanta que així sigui. Em va passar una cosa curiosa. Un any vaig anar de vacances al Gran Canó del Colorado amb un dels meus fills, sense recordar que era l'aniversari de l'estrena de Thelma i Louise. Ens vam trobar amb un munt de dones que havien anat de viatge amb les seves amigues seguint la pel·lícula. Imagina't quan em van veure allà! En teatre, la interrelació amb el públic és immediata, des del primer moment saps si l'obra està agradant o no. Però mentre rodes mai saps si una pel·lícula funcionarà o no i a quin nivell funcionarà. És meravellós descobrir que la gent ha trobat sentit en alguna cosa que has fet. És fabulós. Però, si et soc sincera, mentre la fèiem, no vaig pensar que estàvem rodant una pel·lícula feminista.
No?
O no del tot. Recordo que era estiu. Anàvem a rodar en una ubicació fantàstica, treballaria amb un director genial com Ridley Scott i amb una altra dona genial com la Geena Davis. Vaig pensar que seria molt divertit conduir, embrutar-se... I, realment, va ser genial. Mai saps quin significat prendrà la teva feina, per això intento ser extremadament curosa amb els papers que accepto, perquè sense saber molt bé com, pots acabar fent una pel·lícula homòfoba o que blanquegi la violència. Hi ha moltes pel·lícules on les dones estan sent violades, però sembla que els encanta. Allò tan esgarrifós del "està dient que no, però realment vol dir que sí". Tenim una responsabilitat a l'hora de triar els projectes i com expliquem les històries que donen vida aquests projectes.
Si et faig triar una pel·lícula entre tota la teva filmografia, em respondràs?
Tot el que respongui semblarà egocentrista i no vull deixar caure cap dels meus fills perquè el destrueixin. Però de totes les meves pel·lícules tinc una relació especial amb Dead Man Walking. Vaig ser jo qui va descobrir el llibre escrit per la germana Helen Prejeanestar, i vaig estar emprenyant en Tim (Robbins) perquè dirigís la pel·lícula, fins que va acceptar fer-ho. Estic molt connectada amb el missatge de la pel·lícula i encara mantinc la meva amistat amb la germana Helen. Gràcies a ella, molta gent va tenir una visió, tant si estava a favor com en contra, de la pena de mort. I això és molt important. Estic molt orgullosa d'haver participat en aquest projecte. Com també ho estic de Queda't al meu costat, una pel·lícula que vaig produir i reescriure. O The Rocky Horror Picture Show, una pel·lícula que és tot un símbol de llibertat per a tota una comunitat. També hi ha pel·lícules que no han tingut un gran èxit, però que per a mi són molt importants, com Anywhere But Here, un film que vaig fer amb Natalie Portman quan era molt jove; o 3 Generations, amb Naomi Watts i Elle Fanning, dues actrius espectaculars, que parla sobre el procés de transició d'un jove transgènere. Harvey Weinstein la va produir, però va ser el mateix any que es va estrenar Carol, i l'estudi ens va deixar tirades. Així i tot, va tenir una bona acollida al festival de Toronto. Imagino que podeu trobar aquesta pel·lícula en alguna plataforma. És una pel·lícula amb un missatge molt important, que potser es va avançar al seu temps.
Actuar, en si, no és difícil. De fet, el negoci de la interpretació recompensa la mediocritat molt més que cap altra professió
Hi ha un moment de la teva carrera que exemplifiqui per què vas voler ser actriu?
El fet és que mai vaig voler ser actriu. Mai vaig estudiar per ser actriu. Mai vaig tenir la intenció de ser actriu. Hi vaig caure. I van haver de passar molts anys abans de creure'm que era actriu. És en moments com aquests, en què he de seure i respondre preguntes, que penso com una actriu, per la resta... No és res realment excepcional, els nens actuen constantment. Actuar, en si, no és difícil. De fet, el negoci de la interpretació recompensa la mediocritat molt més que cap altra professió. La gent que fa coses realment interessants les trobaràs en altres sectors. Jo simplement vaig tenir sort.
Només va ser una qüestió de sort?
Soc molt intuïtiva i empàtica, i això ajuda. Però després de 50 anys en aquest negoci, tinc molt poques expectatives, ja no sé quan un projecte serà un èxit o no. De fet, mai no ho he sabut.