En un moment de La sustancia, un poderós magnat de la televisió es reuneix per dinar amb la presentadora del mediàtic show d'exercicis de fitness que ell produeix. Una mena de Jane Fonda (o d'Eva Nasarre) amb una reconeguda carrera interpretativa a l'esquena, inclosa una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood Boulevard, que s'ha hagut de reinventar. Mentre ell endrapa marisc com si escurés les seves últimes hores al corredor de la mort, englotint sense tancar la boca, ella ha d'escoltar sense vomitar com les audiències han baixat, com ja no és la que era, i com, i obrim cometes, “a partir dels 50, les dones ja no tenen res més a fer”. Veure Dennis Quaid menjant gambes amb l'educació d'un troglodita és, possiblement, l'escena més repugnant d'una pel·lícula que, precisament, no és gens subtil a l'hora de mostrar litres de sang, fetge i budells. Signada per la cineasta francesa Coralie Fargeat, que ja va impactar el personal amb la seva fabulosa òpera prima Revenge (2017), La sustancia porta provocant rebombori des de la seva estrena al Festival de Canes (i, després, a Donosti i a Sitges).
Veure Dennis Quaid menjant gambes amb l'educació d'un troglodita és, possiblement, l'escena més repugnant d'una pel·lícula que, precisament, no és gens subtil a l'hora de mostrar litres de sang, fetge i budells
L'irresistible punt de partida d'aquesta pel·lícula fantasieja amb un producte que es ven de forma clandestina: es tracta de la substància del títol, adreçada a dones madures que, en injectar-se-la, aconseguiran rejovenir miraculosament, trobant-se, i tornem a obrir cometes, amb “la millor versió de si mateixa”. Caiguda en desgràcia i despatxada amb efectes immediats, l'actriu-presentadora (i musa de dones de mitjana edat que fan gimnàstica mirant la tele) veu una sortida a la seva nova realitat, marcada pel sexisme patriarcal, i s'hi llença de cap. Les instruccions d'ús del sèrum són molt clares i, per aconseguir un ple rendiment, cal seguir unes normes inamovibles, que no es poden trencar sota cap circumstància. A partir d'aquest moment, comença un festival ple d'humor negre, sàtira salvatge i gore desfermat.
El sensacional retorn de Demi Moore
No sembla gens gratuïta l'elecció de l'actriu escollida per protagonitzar La sustancia: Demi Moore també ho havia petat, havia estat una celebritat sideral, icona imprescindible del cinema de les dècades dels 80 i els 90, gràcies a pel·lícules com St. Elmo's, punt de trobada (1985), Ghost (1990), Alguns homes bons (1992) o Una proposició indecent (1993). I, amb Bruce Willis, va formar una de les parelles més mediàtiques de la història. Però, a partir d'un determinat moment, va començar a perdre la confiança de la indústria. En el seu cas, s'hi barrejaven fracassos, alguns de tan descomunals com els de La teniente O'Neil (1997) o Striptease (1996), amb el pas del temps i la mirada inquisidora de tants senyoros que manen i prenen les decisions a Hollywood. Amb el canvi de segle i la seva arribada a la quarantena, la qualitat dels projectes que li oferien va baixar en picat. Es va convertir llavors en objectiu de la premsa sensacionalista més cruel, dedicada a fer escarni de les seves operacions estètiques i dels quinze anys de diferència d'edat que la separaven d'Ashton Kutcher, el seu tercer marit, amb qui va viure una tempestuosa relació que la va dur a l'alcoholisme. És senzill, doncs, trobar paral·lelismes entre ficció i realitat. Com ella, el personatge principal de La sustancia pateix la pressió insuportable d'una rebel·lia impossible contra el pas del temps: “Una de les idees equivocades de la gent és que a mi m'agradava el meu cos, però en realitat acceptava projectes que em permetien sobreposar-me a les meves inseguretats. Senzillament, estava intentant alliberar-me de l'espai d'esclavitud on jo mateixa m'havia posat”, diria l'actriu.
Com Demi Moore, el personatge principal de La sustancia pateix la pressió insuportable d'una rebel·lia impossible contra el pas del temps: “Una de les idees equivocades de la gent és que a mi m'agradava el meu cos, però en realitat acceptava projectes que em permetien sobreposar-me a les meves inseguretats. Senzillament, estava intentant alliberar-me de l'espai d'esclavitud on jo mateixa m'havia posat”, diria l'actriu
A La sustancia, la protagonista s'injecta el sèrum i desperta reconvertida en una atractiva joveneta amb la cara i el cos de Margaret Qualley (Érase una vez en... Hollywood). De seguida provoca la resurrecció de les audiències i l'entusiasme del devora-gambes i el seu consell directiu. Però, igual que la Ventafocs oblidava que se li acabava l'encanteri a mitjanit, la millor versió de la nostra heroïna perdrà la realitat de vista i obrirà una capsa de Pandora de conseqüències inimaginables. És aquí on l'audàcia feminista de la directora i guionista Coralie Fargeat es deixa anar, i, amb les armes del body horror més extrem, la seva faula sobre les frustracions i violències patides per les dones des que el món és món, conseqüència de l'eterna cosificació, de la cultura tòxica de la bellesa, de la inevitable transformació física, de l'obligada necessitat de validació externa, es transforma en una orgia de mutacions i tones de sang. Tan repugnant com divertida. Tan punyent com gamberra. Tan desacomplexada com política. Tan inquietant com poderosa.
Demi Moore posa tota la carn a la graella, es despulla físicament i espiritualment, s'exposa amb una insòlita valentia. D'alguna manera, el seu retorn hauria de tenir el mateix impacte que el de John Travolta a Pulp Fiction
I gràcies a la mirada visionària de Fargeat, Demi Moore posa tota la carn a la graella, es despulla físicament i espiritualment, s'exposa amb una insòlita valentia. D'alguna manera, el seu retorn hauria de tenir el mateix impacte que el de John Travolta a Pulp Fiction. Potser, però, allò mateix que La sustancia critica i satiritza sigui el que no permeti que l'actriu visqui una nova i saludable etapa professional. Potser el que necessitem és, en realitat, una injecció que resetegi els cervells masculins.