Amb només vint-i-dos anys, la Suu acaba de publicar el seu últim disc, Karaoke. Amb aquest nou treball, la barcelonina torna a fer un altre gir a la seva carrera i s’apropa al pop-rock dels 2000 però passat pel filtre de producció indie-electrònic actual, aconseguint un so fresc i unes tornades enganxifoses. Parlem amb ella del seu nou disc, dels 2000, del fet de compartir intimitats i de The Strokes, entre altres coses.
Per què has decidit fer un disc al voltant d'una idea tan simple o banal com el karaoke?
El karaoke és una cosa tan banal que, al final, tothom empatitza amb ella. Tothom entén que el karaoke és un espai de seguretat al que vas amb els teus col·legues a passar-t'ho bé i a celebrar la vida. I trobo que aquest concepte i el meu disc tenen en comú que són espais en els que caben cançons que no tenen res a veure entre elles, només tenen aquest punt de celebrar la vida, tot i que sembli un tòpic. Totes les cançons d'aquest disc, com en un karaoke, són cançons que estan fetes per ser cantades i ballades, per ser portades al directe.
Aquesta voluntat festiva diferencia aquest treball dels anteriors?
Jo penso que el meu disc anterior era molt més d'escoltar-lo amb intensitat, per estar sol... Un imaginari molt d'habitació. En canvi, aquest disc és molt més ballable i energètic.
I com has buscat aquest canvi?
En part per les referències musicals que he tingut. Me n'he anat al pop-rock dels 2000 de La Oreja de van Gogh, El Canto del Loco... Són cançons que recordem i quan pensem en elles, pensem a cantar-les. No pensem en elles com en una sonata o com en el Para Elisa de Beethoven. M'agradaria que el meu disc es pensés per ser cantat.
Està clar quines són les teves referències; tot i així, el so que has aconseguit està bastant actualitzat.
Els meus referents en aquest disc s’han basat en la tornada a la meva infantesa, a aquests anys 2000 espanyols on els grups omplien estadis. Així i tot, no podem oblidar que estem el 2022, no puc fer un disc que sigui completament d'aquella l'època. Per exemple, he posat bastanta electrònica al disc, coses molt modernes. Balla entre els dos mons.
Tota l’estètica que envolta el disc també és molt 2000’s. La voluntat conceptual queda molt clara.
Jo sento que la gent de la meva quinta ens hem perdut una època molt xula. Una època plasticosa, de brillitos que l'hem viscut de molt petits i a mi m'agrada molt tornar a aquesta estètica. M'agrada molt que el disc sigui de plàstic, m'agrada que poguessis agafar el follet i te'l puguis emportar. Jo soc molt fan d'aquesta època i, ja que jo decideixo sobre el meu disc, he decidit tornar-hi.
Està clar que és una idea generacional perquè hi ha molts artistes que estan fent aquest procés.
Efectivament. Gent com Olivia Rodrigo o Billie Eillish estan buscant aquest mood Avril Lavigne. A mi m'agrada molt aquest estil, no me'n vaig a aquest grunge tan antigot, però una mica sí que ho jugo.
Suu: "Sento que la meva quinta ens hem perdut una època molt xula"
L’evolució en la producció entre els tres discos és molt clara i imagino que també ha provocat part del que parlàvem ara.
Sí, sí. Són tres discos del seu pare i de la seva mare, són molt diferents. L'única explicació que puc trobar a això és que soc una persona superjove i les meves influències musicals van canviant constantment. A mi m'agrada fer música que jo pugui escoltar i que em senti orgullosa en aquell moment. No és el mateix la música que escoltava amb quinze anys, a la música que escolto ara. Sempre m'intento apropar als meus referents i per això he anat canviant de productor en cada disc. De fet, aquest disc té 4 productors. Santos & Fluren que són els productors del gran gruix del disc i són uns grans productors de l'indie estatal. I cap allà és cap a on volia tirar una mica el so d’aquest disc. De fet, pel quart disc segurament tornaré a canviar de productors (Riures).
No et preocupa descol·locar als oients amb tants canvis de so?
No és una preocupació que tingui la veritat. Penso que la Suu soc jo, i m'agradaria que la penya m'identifiqués per les melodies de la veu, la lletra i pel meu color de veu. Si faig pop, rock o jotes, molaria que fos reconeguda com a artista no per l'estil. Això està passant molt ara. Quin estil els hi poses a la Rosalía o a C.Tangana? És impossible de definir, i quan els escoltes a la ràdio els reconeixes perfectament. A mi m'agradaria arribar a aquest punt.
He llegit a una altra entrevista que has intentat que les cançons d’aquest disc siguin hits per cantar al karaoke. Quines són les línies mestres per fer un hit?
Des del meu punt de vista segur que és molt diferent que des del teu. El que jo busco en un hit és una tornada fàcil de recordar i una harmonia molt senzilla que tothom pugui aprendre a tocar amb la guitarra. De fet, moltes cançons d'aquest disc són els mateixos acords durant tota la cançó, no hi ha canvis en el pont, ni res. Per mi un hit meu és això. Si pensem en el hit de Queen, no seran acords fàcils i melodies fàcils de recordar. També et dic que en aquest disc hi ha cançons que no són tan fàcils, però que sense voler la melodia és enganxifosa i se't queda, o això és almenys el que vull pensar jo.
Com es menja que tinguis de referències per aquest disc a La Oreja de Van Gogh i als Strokes?
Si veiéssiu el meu Spotify fliparíeu. No tinc pudors, allò dels guilty pleasures no m'afecta. Jo soc fan de molta gent i no em fa por que abans em vaig tragar la Hannah Montana sencera, després vaig ser fan de Melendi i que ara m'al·lucinen els Strokes, i ho fliparé amb ells al Primavera Sound.
La teva música fa un joc molt repetit a la música pop: cantar lletres dures i tristes però amb música molt alegra i pop, que provoca que si, per exemple, no entenguessis l’idioma, pensaries que la lletra de la cançó parla de coses molt diferents. Com et sents amb aquesta ‘contradicció’?
Aquesta barreja de coses no deixo de ser jo tota l'estona, soc una persona molt fan dels contrastos. Em serveix molt com a teràpia escriure una cançó de tristor i de merda, i cantar-la alegrement. Plorar ballant com a teràpia em sembla meravellós. Al final si fes un disc que fos de drames i a més fos superfosc, seria una mica cortavenas. De fet, el disc anterior era bastant alegre en lletres i bastant deep a escala de so. Ho vaig girant tota l'estona, és una cosa que em surt natural. M'agrada molt no ser gaire evident.
Suu: "Si veiéssiu el meu Spotify fliparíeu; no tinc pudors, allò dels guilty pleasures no m'afecta"
Aprofundint en aquesta idea Creo (que tk) parles sobre un amor tòxic. No et fa por que el filtre ‘pop’ blanquegi una concepte seriós i preocupant com aquest?
No, no l’estic blanquejant amb aquesta música, al revés, estic dient "creo que te quiero, pero no quiero me quieras mal" i per tant, adeu. Ho faig amb un to alegre perquè no soc una tia grunge, no soc Metallica de sobte (Riures).
És que jo m'imagino aquesta cançó interpretada al Canet Rock i la penya cantant-la alegres i ballant, i em peta el cap.
A mi em fa riure això perquè moltes vegades la gent no s'escolta la lletra de les cançons. Per exemple, Tant de bo és una cançó que parla d'una ruptura i la gent l’ha utilitzat a la seva boda com a cançó de primer ball (Riures). La gent no analitza els temes, però també mola això. Que la penya es faci seva la música és el més guai de tot.
La Suu ha participat al nou disc de Dorian, Ritual, amb la cançó Universal. / Sergi Margalef (ACN)
Tinc la sensació que les cançons en català estan enfocades d’una manera més directe i franca, i les cançons composades castellà d'una altra. Hi estàs d’acord?
100%. Jo penso en català, per tant, quan escric en castellà haig de fer un esforç de buscar les paraules. No és que tradueixi les cançons, això mai, però amb el català tinc un background de paraules molt més extens. Les cançons en català són més explícites i sinceres perquè m'és un mica més fàcil expressar-m’hi.
Llavors perquè escrius en castellà?
Perquè em va molt bé utilitzar la màscara del castellà. Pensa que si tu i jo parlem en català, i després t'escric una cançó en castellà, mai pensaràs que va per tu. A mi em va molt bé amagar-me d'aquesta forma. Les cançons en català van dirigides a gent que m'estimo més i, per tant, m'és igual que sàpiguen que van dirigides a elles.
Suu: "Quan escric cançons, em va molt bé utilitzar la màscara del castellà"
Pur em té bastant boig perquè sembla una cançó dirigida cap algú en concret però està escrita en plural. Té alguna història darrere?
Dels 15 als vint i pico anys vaig tenir un grup d'amics concret i després vaig començar una relació tòxica que va fer que ens distanciés molt. De sobte, em vaig trobar a la pandèmia i ho havia deixat amb la meva parella, estava sola a casa, trobava a faltar moltíssim als meus amics i era molt difícil tornar a recuperar el contacte. Llavors va ser una casualitat que els meus amics eren els putos Stay Homas i la Marta Mas, que és una fotògrafa excel·lent, i de sobte s'estaven fent famosos i jo a casa sola. Era molt difícil accedir a ells perquè tot el dia estaven component cançons. Una nit estava molt trista, i després de molts mesos sense parlar-nos, vaig enviar-los aquesta cançó pel grup que tenim, dient-los que ho sentia molt i que ens estiméssim més. Al final no sabia si posar-la al disc o no, però crec que s'ha de normalitzar el fet de demanar perdó i no passa res si ens equivoquem. Equivocar-se està bé, només has d'acceptar els teus errors i intentar estar bé.
I esteu bé ara?
Sí, ho estem. Ha funcionat aquesta cançó. És que a les amistats també hi ha ruptures i moltes vegades fan molt més mal que les de parella perquè és més feridor. Tot és recuperable… quin missatge més Mr. Wonderful.
Com portes aquesta exposició compartint històries, sentiments i reflexions tan personals?
Gajes del oficio que en diuen. Jo soc una persona que soc incapaç d'escriure coses que no em passin a mi, perquè després em costen molt de defensar i no me les crec. No podríem fer aquesta entrevista si hagués fet un disc que no parlés del que m'ha passat. És una cosa que treballes molt i pagant hores de teràpia... (Riures). Ara realment no passa res, on fas l'esforç és quan hi ha un bolo i algú et ve a veure i la cançó va dirigit a ell. El que faig normalment és no dir mai el destí de les cançons. A no ser què parli de la meva nòvia, que li he fet una cançó i li explico. Però si són temes més deep, prefereixo quedar-m'ho per mi i la gent es queda més tranquil·la.
Però la gent ho deduirà…
No crec, bé, no ho sé... La gent no és tan llesta a vegades (Riure). O egocèntrica, perquè que et facin una cançó és una cosa molt guai i a tothom li deu agradar. Algun cop ho han deduït, així i tot en general la gent és bastant chill. Em faria molt pal que algú vingués i em digués: "aquesta cançó parla de mi". Segurament li diria que no i li mentiria.
Suu: "Soc incapaç d'escriure coses que no em passin a mi, perquè després em costen molt de defensar i no me les crec"
Jo em moriria de vergonya…
Dic més, si jo et faig una cançó i t'estic dient totes les coses així és perquè no tinc els ovaris de dir-t'ho a la cara, per tant, no m'ho preguntis. Així de clar.
En aquest disc fas una cover: Enamorado de la moda juvenil de Radio Futura. Tenint en compte que tens vint-i-dos anys, m'ha sorprès que anessis fins als vuitanta per recuperar aquest tema i no agafar una cançó de la Oreja, per exemple, seguint la tònica general del disc.
Això ho deixarem pel disc de La Marató o alguna cosa així (Riures). Ara seriosament, m'agradava molt la idea de buscar aquest so de garatge de la Movida Madrileña perquè en soc molt fan i van sortir molts grups interessants durant aquella època, i molts grups posteriors beuen de la seva música. El Canto del Loco beu molt de Radio Futura. A més, aquesta cançó em representa molt a mi mateixa avui dia per molt que estigui escrita fa trenta anys.
Va ser l'única opció o tenies altres idees en ment?
Doncs sí! Estava entre aquesta o No Controles d'Olé Olé. I crec que aquesta la deixarem per l'Outro del bolo. És un bon temazo.