(Imatge superior: Controladora de trànsit davant de la porta de Brandenburg, Berlín, el 1945)
La Segona Guerra Mundial va significar un sotrac per a l'organització social dels països que s'hi van veure implicats i, en major o menor mesura, van servir per a situar les dones en llocs i circumstàncies que fins al moment els hi havien estat vedades. En molts països, les dones es van unir a l'esforç de guerra, i la icònica Rosie la rebladora és un bon exemple del que, paradoxalment, va aconseguir la guerra en favor de l'alliberament femení.
A banda de treballar a les indústries per substituir els homes al front, les dones també van servir a les forces armades en un nombre milionari. Només a la Unió Soviètica, unes 800.000 es van allistar a l'Exèrcit Roig -l'exèrcit soviètic-, xifra a la que cal sumar les que ho van fer en formacions partisanes. A més, va ser dels pocs països on les dones, a més de fer feines considerades com a 'femenines': secretàries, sanitàries, infermeres, telefonistes, cuineres..., també van lluitar en primera línia com a sapadores, exploradores, franctiradores, tanqueres i aviadores.
Dues partisanes al front d'Ucraïna
El paper de la dona es va convertir així en una icona de la Gran Guerra Patriòtica -el nom que la Unió Soviètica va donar a la Segona Guerra Mundial- i és objecte d'estudis recents, com els llibres de Liuba Vinogradova sobre les franctiradores i les aviadores. Abans d'ella però, qui es va apropar a aquesta qüestió va ser la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, qui el 1985 -en plena glàsnost de Gorbatxov- va publicar un retrat coral de les dones que hi van participar que ara arriba en català amb el títol de La guerra no té cara de dona (Raig Verd, 2018) i avalada pel fet que la seva autora va ser guardonada amb el premi Nobel de Literatura l'any 2015.
'Novel·la de veus'
L'obra d'Aleksiévitx, que arriba amb tres anys de retard respecte la traducció en castellà -La guerra no tiene rostro de mujer (Editorial Debate, 2015)-, recull a través de centenars de testimonis la història en femení de l'Exèrcit Roig. A partir de l'estil literari de la novel·la de veus habitual en els seus llibres, l'autora basa la seva obra -més un assaig que no pas una novel·la- en centenars, o potser milers, d'entrevistes que suposen un treball de camp exhaustiu per després enfilar l'encara més farragosa tasca de destriar el gra de la palla per publicar només una selecció de testimonis que, com un riu, dóna forma a una narració completa. Aquesta tècnica, utilitzada també en altres treballs de l'autora, com Últims testimonis, un solo de veus infantils (Raig Verd, 2016), on recull les vivències dels nens que van viure la mateixa guerra, és la marca de la casa de l'obra d'Alekseiévitx, que compta entre les seves obres Temps de segona mà. La fi de l'home roig (sobre els problemes de la transició del comunisme al capitalisme), La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (sobre l'explosió a la central nuclear) i Els nois de zinc (sobre la guerra de l'Afganistan), publicades en català per Raig Verd.
Svetlana Aleksiévitx en una recent visita a Barcelona / Sergi Alcàzar
Svetlana Aleksiévitx (1948, Stanislawów, Polònia), filla d'un militar bielorús i llicenciada en periodisme per la Universitat de Minsk el 1972, és una de les veus que millor han explicat les vicissituds de la Unió soviètica des de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del règim vista des d'una ferma oposició al comunisme.
El Nobel de Literatura del 2015 li va acabar d'obrir les portes al món, malgrat que ja anteriorment havia obtingut premis com el Ryszard Kapuscinski de reportatge el 2011. Les seves obres s'han traduït a una trentena de llengües, entre elles el català, i han estat la base d'una dotzena d'obres teatrals i diversos documentals.
Desenes d'oficis
Auxiliars sanitàries, mecàniques, telefonistes, infermeres, franctiradores, practicants, soldats, enllaços, exploradores, criptògrafes, artilleres, partisanes, resistents, conductores, cirurgianes, bugaderes, tanqueres, cuineres, periodistes militaritzades, perruqueres, escriventes, flequeres, milicianes, metgeses, maquinistes, controladores del trànsit... van ser desenes els oficis que van desenvolupar les dones al llarg de la contesa, i Aleksiévitx els hi dóna a totes la mateixa importància, explicant a través de les seves paraules -sovint, autèntics microrelats- com es van enrolar -moltes d'elles menors d'edat- i com van viure la guerra en plena joventut.
De fet, per a elles la guerra va ser el moment en que es van fer dones, en que en mig del front els arribava allò que eufemísticament totes detallen com a "coses de dones", i com es van haver d'adaptar a un món eminentment masculí començant per la inexistència d'uniformes o roba interior per a elles. Ara bé, al contrari d'altres obres, la majoria dels testimonis passa per sobre d'un fet destacable, l'assetjament sexual al que van ser sotmeses pels propis companys d'armes, clar que ens referim a obres més modernes que no van haver de passar el tràngol d'una censura que no només no volia ni parlar-ne, de relacions sexuals, sinó que a més, es va resistir a donar veu a les vicissituds de les dones 'normals', perquè es considerava que això malbarataba el paper d'heroïnes que haurien de tenir.
Això sí, l'autora coincideix a remarcar que cap d'aquelles dones que van donar la seva joventut a l'estat soviètic, incloses les que hi van deixar la pell, no van poder disfrutar de la victòria com els seus companys homes. El retorn de la guerra va ser dur per a elles i sovint van silenciar el su pas per l'exèrcit per evitar rebre crítiques, i entre elles la principal, haver mantingut relacions sexuals amb els soldats mentre les esposes els esperaven a rereguarda.
Una dona soldat encapçala una columna militar
En tot cas, La guerra no té cara de dona revela una part de la història militar del segle XX i també una part de la història de l'alliberament femení que no pot quedar en l'oblit i que, malgrat el títol del llibre, confirma que les dones sí van tenir un paper destacat en aquella guerra. L'obra, a més, se suma als pocs assajos sobre la Segona Guerra Mundial disponibles en català.