Svetlana trepitja fort. Volen incomodar, provocar i crear una comunitat de marranes, però sense perdre de vista el petardeo i passar-ho bé. Format per Júlia Díaz i Roc Bernadí, “Svetlana neix d'una broma, neix de la nostra amistat de fer cançons”, comenta la Júlia. Van publicar la seva primera cançó Moderna del raval el 2021, i de mica en mica es va anar convertint en un grup més consolidat. Ara han publicat Marrana, la seva carta de presentació, on juguen amb diferents estils i on, mitjançant cites i samples, han ajuntat grans referents de cultura pop. S’han apropiat de la paraula que dona títol al disc, molt encasellada i estigmatitzada. Parlem de la manca de referents i de la ubicació dels artistes queer dins la indústria musical —“tot el que surt del que és normatiu costa molt que ocupin un lloc mainstream”—; també hem parlat d’Els Manel i de les nits de la Mercè a la Platja de Bogatell. Van presentar el nou àlbum el passat 11 d’abril a Barcelona i el 28 del mateix mes el presentaran a Madrid.
Utilitzeu la ironia i l'humor per fer crítica a algunes cançons. Heu trobat la comoditat amb aquesta via?
Júlia Díaz: És com la nostra manera de ser i de relacionar-nos entre nosaltres, de tot en fem broma, i crec que això es trasllada a l'hora d'escriure, a l'hora de pensar i de compondre les cançons. I crec que és la nostra essència, perquè és realment com som.
Aquest disc recull les cançons des de la primera fins a les més actuals. Com ha sigut el procés de creació?
Roc Bernadí: Com que ens coneixem des de fa temps, hi ha cançons que fa molt que les cantem, però mai les havíem produït, llavors el disc és una mica un matxambrat d'aquestes cançons que hem compost superràpid o cançons que teníem al cap des de feia 10 anys.
JD: És com una mica la presentació, això és el que som. I després ja trobem la justificació.
Trobeu una idea central?
JD: O sigui, al cap i a la fi totes les cançons troben un punt en comú: que Svetlana és una marrana, nosaltres som una marrana, el concepte de marrana. Totes les cançons es poden unir en aquest concepte, d'allò brut, d'allò que no es vol parlar, treure-ho des de l'humor.
Ens agrada provocar perquè hi ha una cosa, del món en general i crec que també d'aquí, de la nostra Catalunya, que és que som molt rancis i res pot sortir de les normes que tenim
És un adjectiu que normalment té una tendència negativa. Li esteu donant la volta?
RB: Sí, aquest grup ens permet treure les coses que potser no estan tan acceptades a nivell social i posar-les en un escenari, llavors a vegades incomoda veure certes coses que no estan permeses. I a nosaltres ens agrada molt.
Voleu incomodar amb les vostres cançons?
RB: Sí, un dels objectius és aquest, també és passar-s'ho bé, però com diu la Manuela Trasobares la provocació és el que ven. I crec que ens agrada provocar perquè hi ha una cosa, del món en general i crec que també d'aquí, de la nostra Catalunya, que és que som molt rancis i res pot sortir de les normes que tenim. A nosaltres ens agrada rebentar una mica tot això i treure l'animal que portem a dintre.
JD: Incomodar, per una banda, i per l'altra crear una comunitat de marranes, de porques, suades, desviades, que estiguem allà totes juntes.
RB: Però al final també el que fem és passar-nos-ho bé i viure una mica la vida, vull dir que tampoc tenim aquí una missió de portar una doctrina.
Vosaltres heu tingut referents catalans marranes, o creieu que esteu omplint un buit?
RB: A veure, sona una mica egòlatra dir que estem omplint un buit, però... [riures]
JD: Costa trobar el que fem nosaltres si et fixes en referents de música en català, de petardeo jo no en conec.
RB: Bé, almenys jo crec que ens fixem molt en la nostra època d'anar a la platja del Bogatell a veure Txarango —que ara tothom els critica molt i nosaltres ens ho passàvem superbé—, i sí que és veritat que faltava una mica de marranor. Ladilla Rusa, evidentment, són grans referents i els estimem i tal, però gent que canti en català, fent això, en trobàvem poca.
Buscàveu referents més externs?
RB: El que realment vam fer és anar fent, i ha sigut ara mirant enrere que hem vist que a nosaltres ens ha faltat tot això. Sí que et poses amb coses més externes, anant molt lluny va haver-hi una època que ens agradava molt la Lady Gaga; vull dir que, salvant les distàncies, és un referent.
Quines són les influències del nou disc?
JD: Jo crec que hi ha bastant de Camela, òbviament de Ladilla Rusa, hi ha la rumba catalana, del Peret... Salvant les distàncies 100%.
RB: Ens agrada molt jugar amb molts estils i també som dues persones que ens assemblem molt, i a la vegada som molt diferents. La Júlia té uns referents molt específics i jo en tinc uns altres. I per exemple, una cosa que ens agrada molt fer, és citar o posar referents explícitament, i qui els pilla, els pilla i qui no, no. O jugar amb tot el món dels samples, que en pots trobar des d’ABBA a referències al grup Barricada, Manel, Madonna... Ajuntar una mica tota aquesta cultura pop i posar-la aquí, crec que és el que ens defineix.
Us volia preguntar per Manel, perquè hi trobem cites explícites tant en alguna cançó antiga com recents.
RB: És que vam tenir una època molt heavy de Manel. No deixem de ser dos catalanets que escolten Manel i que fa quatre o cinc anys estàvem a primera fila, i ens encanta.
JD: Sempre està aquí rondant, òbviament, i les lletres de Manel són una absoluta passada, i ens agrada molt. Aleshores, vulguis o no, et neix natural.
No deixem de ser dos catalanets que escolten Manel i que fa quatre o cinc anys estàvem a primera fila
I també, com a sample, heu versionat la cançó popular del joc de mans Don Federico.
RB: La cançó és tan forta: “Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso en la sartén”, que és una cançó que cantàvem totes. I això és una idea que va tenir la Júlia ja fa molt temps...
JD: D’explicar la història de la Dulce Neus, la Neus Soldevila. Vam agafar la cançó de Don Federico, que cantàvem a quart de primària al pati, tan tranquil·lament jugant al joc de mans, i l’hem canviat de banda, amb la història de la Dulce Neus. I una cosa molt curiosa és quan van venir les nenes a gravar l'estudi, se sorprenien per la cançó, que diu: “A la Dulce Neus, mató a su Joanet” i coneixien Don Federico i la cantaven tan tranquil·lament, i és com: “uau!”. Ho tenim tan integrat i tan normalitzat, tot i com de forta és la lletra.
Heu fet 5 col·laboracions; què n'heu extret?
JD: En aquest àlbum hi ha el Caldo, l'Ari Llobet, les Ketekalles, Habla de Mí en Presente i la Ouineta. Jo crec que els processos amb els 5 han estat molt diferents. Per exemple, amb el Caldo ha nascut una amistat increïble i és un amor.
RB: L'Ari Llobet és un pilar de Svetlana, sense ella és que no estaríem avui aquí, és una actriu boníssima i és superxulo. Els Habla de Mi en Presente i les Ketekalles, supermacos, no els coneixíem de res. És molt guai i molt enriquidor posar una cosa absolutament nova a l'estudi i dir, hòstia, a veure com creem.
JD: I forta, perquè no coneixes aquesta persona, és una mica cita Tinder a cegues: aviam com acabem. Aprens a compondre amb altres punts de vista i noves maneres de fer música.
Els grups de música queer normalment s’havien vist en altres tipus d’estils musicals, considereu que esteu obrint camí?
JD: Jo crec que ara es comencen a veure artistes queer que fan diferents estils. Abans la gent estava més als marges i feien un estil amb unes lletres més explícites, més polititzades, i ara tenim la sort que la indústria vol començar a portar als escenaris el que passa al carrer, i hi ha una part que està bé perquè comença a tenir focus. I gràcies a això jo crec que s'estan veient més estils.
RB: Però bé, la gent no es deixa sorprendre quan veuen un maricón i una bollera lliurement en un escenari, expressant-se i passant-s'ho bé. Vull dir, que simplement pel fet de ser, ja provoquem incomoditat. Llavors jo crec que és una mica jugar amb això, no cal tampoc anar a llegir un manifest: simplement sent el que som, és molt fort perquè ja sortim de la norma. Llavors la gent ja diu, hòstia, qui són aquests mamarratxos... Som el que som i crec que això ja és el més polític de tot. Per exemple, crec que el gran fenomen de la Mushkaa és que ella surti davant de 15.000 persones i digui “la ratxeta em posa, trenca el matalàs, no sé què” i no cal que digui res més. És un fet superheavy.
Quin és el procés de creació de les cançons?
JD: Jo crec que hi ha una mica de tot, el Roc m'envia les seves idees d'una lletra a les 3 del matí —que òbviament estic dormint— i el dia següent ho escolto i dic: ”estàs boig”. I començo a pensar mentre vaig en moto, que és el meu moment d'inspiració, i paro en el semàfor i faig notes de veu. A l'àlbum tenim de tot, de fet hi ha una cançó que vam fer fa deu anys d'un poema del Joan Maragall que el Roc havia de recitar a l'Institut del Teatre.
RB: Són brutals, els àudios de la Júlia a la moto. El de 10 Dies va quedar literalment així. Després també hi ha cançons que les hem fet juntes.
El gran fenomen de la Mushkaa és que surti davant de 15.000 persones i digui "la ratxeta em posa, trenca el matalàs”
Com heu plantejat el nou directe?
RB: La base és el petardeo, i el que ens mou molt és imaginar-nos sortint de festa, passant-nos-ho bé. Som molt hedonistes, ens agrada molt ser disfrutones i imaginar-nos amb les nostres amigues allà, borratxes... O sigui, jo crec que quan fem les cançons ja sempre ens imaginem com serà el directe.
JD: 100%. I també el que volem transmetre. Volem que la gent surti d'allà i l’endemà digui: “ahir vaig anar a un concert de Svetlana i m'ho vaig passar superbé”.
Combineu Svetlana amb altres feines?
JD: Sí, jo encara tinc sort que visc i treballo aquí a Barcelona. Treballo a una entitat que es dedica a fer prevenció en el tema de drogues, i tinc la sort de poder-m'ho combinar bastant amb tot el projecte i que és una feina que tampoc m'implica molt físicament i a nivell de veu.
RB: Jo estic més cansat perquè ara estic fent Aladdin, el musical a Madrid, i combinar-ho és un repte. És molt xulo perquè és al que em vull dedicar, però clar, a vegades hi ha èpoques dissociades.