Potser alguns sou massa joves per recordar-ho. D’altres ja éreu massa vells per ballar-ho. Però el 13 de desembre de 2017, a la sala de Razzmatazz de Barcelona, es va fer història. Història de l’electro-disgusting. Amb totes les entrades venudes, el duo més irreverent dels afters de la ciutat va donar un d’aquells concerts que mai s’obliden. Las Bistecs, icòniques pioneres del mamarratxeo nacional, van fer-nos ballar, saltar, cridar, adorar Mónica del Raval i caure absolutament rendits als seus peus a ritme de pop electro-clash. El que no sabíem cap dels assistents és que estàvem presenciant la seva última nit sota els focus. Aquella va ser l'última vegada que vam veure la Carla Moreno Parmenter damunt d’un escenari. Però ja se sap, els dolents duren més que l'arna, i la què és una mica bitxa, ho serà sempre. Així que, després d’un grapat d’anys de silenci, quan el seu nou alter ego de mitges de reixeta i maquillatge d’Úrsula de La Sireneta va irrompre en escena, vam haver de parar la rotativa. ¡BUM!
Svsto, o el nou projecte de techno-pop reivindicatiu de Moreno, va aterrar a les nostres vides el passat 23 d’octubre amb el single MIL€. Un tema on la precarietat i la crisi d'habitatge sonen millor que mai a cop de sintetitzadors sinistres i acabats retro-apocalíptics. Quedem una tarda, una mica més pausada, per parlar de tot el que està per arribar. Algú havia de saciar la curiositat que circulava a les xarxes sobre què sortiria d’aquell mig entrecot. Amb un parell de birres en una taula del Raval, m’explica que està molt il·lusionada, amb moltes ganes de tornar als escenaris i “tornar a fer música reivindicativa, perquè crec que hi ha un nínxol que no s'està explotant”. Al mateix temps, però, admet sentir-se una mica aclaparada: la pròxima primavera apareixerà el seu disc de debut en solitari, treball que és el resultat d’un projecte que ha gestat durant més de cinc anys. “Quan vaig fer 30 anys vaig decidir fer alguna cosa en solitari. En aquell moment Las Bistecs ja s’havien acabat.”
Las Bistecs ho vam deixar perquè les dues volíem anar per camins molt diferents. Era un projecte de dues nenes de 25 anys, les cançons es feien gairebé d’after i després ens va petar a la cara
No ho puc evitar. És inevitable. Li he de preguntar per aquell final. Un concert, un comiat a Facebook i adeu. “Va ser molt trist, perquè aquella nit jo ja sabia que era una cloenda. Potser hi podria haver hagut la possibilitat… Però ho vam deixar perquè les dues volíem anar per camins molt diferents. Era un projecte de dues nenes de 25 anys, les cançons es feien gairebé d’after i després ens va petar a la cara. No ens ho esperàvem i no ho vam saber gestionar. Però aquest final em va generar moltes coses. No ho vaig portar bé, vaig estar bastant malament després d'això, perquè no sabia cap on anar. Soc de la generació del 2008, que s’ha menjat una crisi rere l’altre. El meu currículum era un caos. Havia sigut dependenta del Caprabo, verdulera, estrella del pop underground, professora d'anglès, recepcionista del MACBA, presentadora de Vice... Va ser com... busco feina, què faig? Perquè Las Bistecs m'ho estaven donant tot. Vaig fer un viatge a Àsia, i em vaig gastar absolutament tot el que havia guanyat amb el grup, que no era molt. Vaig tornar amb zero euros. I després l'atur. Vaig gaudir del meravellós món que és el SOC i el CEPE, i les cadires verdes i les dones que atenen i cadascuna de les sales estèrils.”
Durant aquella època, l'únic amb què la Carla podia centrar-se, era mirant capítols de Drag Race i les Kardashians. Fins que va trobar una feina d’autònoma. Va ser, en part, gràcies a haver de tenir un gestor, i els petits problemes de la burocràcia, que Svsto va començar a agafar forma... I lletra. “MIL€ va sortir el dia que el meu gestor em truca i em diu : 'Escolta, deus 1.000 euros. T'ho treuen, ho pots pagar?'. Jo estava fatal de pasta i no entenia res. Si no havia facturat, com podria permetre'm pagar-ho? Em vaig passar tot el dia repetint mil… mil euros… mil, mil euros. La setmana següent, per sort, em va trucar dient que era un error. Però jo ja m’havia capficat.”
Una provocadora icònica
La irrupció de Svsto, com un part d’un ésser que has anat incubant tota una vida, tard o d'hora havia de passar. “Svsto és un alter ego que tinc d’una dona dolenta. És tan deliciós de fer, aquesta persona quasi maquiavèl·lica. Jugo amb un imaginari de dona tolida, trastocada. Però compte amb això, perquè més que dolenta, se sent una dona lliure. Sempre se’ns titlla com a dolentes, quan realment és una altra cosa. I vaig decidir explorar-lo. A la meva vida he patit experiències molt desagradables, però com totes les dones. Cada dia t'assabentes que altres noies també han hagut de patir coses horroroses. Arribats aquí, la meva ira és incontenible. Jo tinc la metxa molt curta, i aquest projecte, aquest personatge, ha sigut la manera de canalitzar-ho. Vull ser la por que les dones sentim al carrer, però aquest cop vull que, quan em vegin, també la sentin ells.”
Svsto és un alter ego que tinc d’una dona dolenta. És tan deliciós de fer, aquesta persona quasi maquiavèl·lica. Jugo amb un imaginari de dona tolida, trastocada. Però compte amb això, perquè més que dolenta, se sent una dona lliure
A partir d’aquí va ser un procés lent. De crear, de mica en mica, un imaginari; trobar les paraules per transformar les seves ires en ritmes estimulants. El més important, però, és que, tot i ser un alter ego, és sincer. Tot neix de les seves pròpies vivències, fins i tot el seu nom. “Vaig anar a un dels Sarao Drag que munta Futuroa a l’Apolo i se'm va acudir fer-me unes celles de drag queen, perquè jo estava molt ficada en l’univers Drag Race. Molt exagerades, molt ridícules, amb maquillatge del Kiko i posant pega Pritt, que estava seca de l'hòstia. Em vaig posar unes mitges tallades pels braços i unes calces i hi vaig anar. Va ser un vespre genial. Però a les dotze de la nit, quan van obrir les portes, tot es va tornar molt hetero. El públic va canviar i les mirades també. Tenia la sensació que jo generava 'susto'. Ho vaig sentit durant tota la nit i m’ha continuat passant. Els tios s’espanten. I mira que jo no faig por, però les meves opinions o que em pinti la cara de certa manera, els espanta. I vaig dir: 'Doncs amb totes, m’ho apropio'. Tampoc em vull centrar en ells, però sí que vull ser aquesta persona provocadora que fa por al patriarcat i és icònica.”
Tecno, electro-clash, música club i tots els derivats que es necessiten per passar-ho bé entre les llums de neó d’una nit fosca. Tot i que la seva música, de tan addictiva, sembla fàcil de fer, no sempre ho és. “Un dia vaig parlar amb un senyor ric que tenia un vaixell, i li vaig preguntar com era tenir un vaixell. Em va dir: 'Mira, hi ha només dos bons moments: quan el compres i quan el vens, tot el que passa entremig és una tortura'. Això és el que a mi em passa amb les cançons: quan tinc la idea i quan l'acabo, és fantàstic. Entremig, m'estic estirant els cabells. Per fer cançons tan divertides, soc molt perfeccionista dintre del trash. Soc molt autoexigent. Després la gent les escolta i diu que són una petardada. Però tinc molta sort amb el meu productor, l’Alejandro Da Rocha. Amb ell he trobat la felicitat creativa, ens ho passem superbé, ens complementem molt bé. Ell fa música per a espectacles de dansa contemporània, per directes, coses serioses, i jo he trobat un diamantet.”
Fer un producte que no tingui un servei mínimament social, no té sentit
Dins del disc hi ha espai per gestionar molta ràbia, molta impotència, molta frustració. Potser un mal dia conduint, potser un tio a què ja toca parar-li els peus, però sense contes de fades ni falses promeses. “A mi no em surt fer cançons d'amor i de desamor. Potser vaig mamar molt Ella Baila Sola quan era adolescent i m'he saturat. Per a mi, fer un producte que no tingui un servei mínimament social, no té sentit. No em vull ficar en aigües pantanoses, però, en els temps que corren, crec que tothom hauria de fer servir la seva plataforma, sigui la que sigui, per un bé social d'esquerres. Em cabreja molt quan hi ha celebrities molt grans que no es mullen. Svsto neix d'espais -sent jo hetero- queers, underground, trash. D'espais com el Sarao, La Casa de la Pradera, el Madame Jasmine. Allà les persones que em trobo són polítiques i fan política des dels marges, des del fet queer, i jo neixo gràcies a elles. La reivindicació des del tecno, les discoteques, les festes, és necessària, però també pot ser molt divertida.”
Fumar és dolent
Des dels inicis de la seva carrera, quan encara cantava a duet sobre penis amb pinzells, va ser aquesta comunitat, qui la va recolzar. Com diria Samantha Jones de Sexo en Nueva York: “Primer venen els gays, després les dones i després tota la indústria”. Li pregunto si d’alguna manera això li fa sentir en deute amb ells, o si en tot cas, sent una major responsabilitat cap al col·lectiu aquest cop. “Ho faig cent per cent per ells i elles i ellis, i totes les terminacions que vulguis. Tota la resta seran afegits. Serà una molt bona notícia que hi hagi un públic hetero, però no ho estic fent per a ells. Si jo he begut d'aquesta cultura, ho vull donar tot en aquesta cultura. Sempre ho faig amb respecte, perquè l’admiro molt. A més, és que són els ulls que ho pillen ara mateix. Si creo aquest producte, vull la seva aprovació. Que em diguin això que em diuen, madreando. M’encanta.”
És un drag que abraça, transforma i subverteix una mica la bellesa i el que s’espera de la bellesa
Beu del drag, però no dels lluentons. Balla per polígons, llueix una samarreta on es llegeix antifa i es presenta com una Ruïnosa Gratandós club. “Per mi el referent són les drags del Regne Unit, que, en el fons, s'assemblen molt als drags d'aquí. És bastant més trash, lleigista, m’encanta! Les americanes busquen aquest ideal femení, però a mi no m'interessa per aquest personatge. Aquí és més polític, un dia veus a una amb un vestit tot fet de bossetes de droga, o que es transforma en un contenidor. L’altra és la drag independent o va vestida de senyora amb majúscules com la Jessica Pulla. És un drag que abraça, transforma i subverteix una mica la bellesa i el que s’espera de la bellesa. Vestir amb una cosa amb què hauries d’estar lletja, però ho portes amb tanta actitud que el públic està confós. I així amb tot. És el que estic intentant fer amb tot el disc. Per exemple, el videoclip. Jo soc del Vallès, i allò és lletgíssim. En el seu moment hi vaig voler sortir, ser una hipster de ciutat, però ara miro tot el que passa al meu voltant i dic: 'Si jo sóc poligonera'. I torno i ho reivindico. Crec que val la pena transformar i valorar aquests espais als marges.”
Jo soc del Vallès, i allò és lletgíssim. En el seu moment hi vaig voler sortir, ser una hipster de ciutat, però ara miro tot el que passa al meu voltant i dic: 'Si jo sóc poligonera'. I torno i ho reivindico. Crec que val la pena transformar i valorar aquests espais als marges
Més enllà de les dificultats, els malestars, i les pedres constants al camí amb les quals ens trobem en el sistema en què vivim, la música sempre tira endavant. Com bé diu, “después de una crisis, una fiesta”, mentre que deixa que les onades del seu primer single s’apoderin de nosaltres. “Sortir de festa i divertir-se també és un acte de protesta i també és necessari. Per a mi és superimportant que després d'una crisi hi hagi una festa, nena. Perquè si no, què ens queda? I com que sempre hi ha hagut una crisi a la meva generació, sempre hi ha hagut una festa a la qual tornar.” Abans d’apagar la gravadora, li pregunto si hi ha alguna altra cosa amb la qual ens hauríem de quedar. “Que fumar és dolent”, i es posa a riure. En el seu primer concert, pocs dies després de l'entrevista, durant les actuacions benèfiques de #SOMVALÈNCIA, va aparèixer coberta de cigarretes. Al cap i a la fi, l’humor i la festa, en el drag i la vida, és l’últim que es perd.